"(...) cadascun de nosaltres té el seu propi malson."

Maxwell, William. Van venir com orenetes.
Barcelona: Libros del Asteroide, 2007

They Came Like Swallows. Traducció de Jordi Nopca.

::: Que en diu l’editorial...
Per al nen de vuit anys Bunny Morison, la seva mare és una presència angelical sense la qual tot li sembla mancat de vida; per al seu germà gran, Robert, la mare és algú a qui cal protegir, sobretot ara que la grip ha començat a arrasar la petita ciutat de l'oest mitjà dels Estats Units on viuen; per al pare, James Morison, la seva dona Elizabeth és el centre d'una vida que s'enfonsaria en cas que ella no hi fos.

A través dels ulls d'aquests tres personatges, Maxwell retrata una família i la dona que n'és el pilar fonamental. Van venir com orenetes recrea amb mestratge l'ambient de la classe mitjana nord-americana de principis dels anys vint i mostra les necessitats latents d'amor i comprensió que ens acompanyen al llarg de tota la vida.

::: Com comença...
En Bunny no es va llevar de cop. Un so (quin, no ho sabia) va travessar la superfície del seu son i s’hi va enfonsar com una pedra. El seu somni es va anar esvanint, i el va deixar despert i quiet dins el seu llit.

::: Moments...
(Pàg. 27)
El petit rellotge de llautó ja havia fet sonar les campanades de les deu, i el del rebedor acabava de començar. Era un bon embolic. El rellotge de l’avi quequejava i s’escurava el coll com una persona gran. Quan havia començat res no podía aturar-lo. Encara que la casa caigués, ell seguiria, pesadament: Bonng... Bonng... Bonng...

(Pàg. 55)
Quan la mare li llegia contes, la seva veu queia suaument des de dalt d’en Bunny. Oscil·lava al ritme de les flames i, com aquestes, era plena d’ombres. Mentre llegia a vegades aixecava la vista i descobria que acabava de fer un badall, o que s’aturava i mirava, absent, cap a la llar de foc, de tal manera que ell havia de recordar-li que seguís llegint.

(Pàg. 72)
Van continuar tocant “The U.S. Field Artillery” just al mateix punt on s’havien aturat. En Bunny es va obligar a mantenir els ulls tan oberts que li feien mal i tot. Si la mare se l’hagués mirat, almenys! A través de la llum –que s’anava esvanint- va veure que llegia. Havia agafat una revista. Va tancar els ulls un moment i quan els va tornar a obrir l’habitació era del tot a les fosques. No hi havia res a fer. Sentia el ritme del piano. Els platerets xocaven i la baqueta picava el timbal cegament. Però ell estava embolcallat confortablement per la música, que era tan profunda i sòlida que s’hi podia ajeure al damunt, i ho va fer durant molta estona, i després es va desplaçar cap a un lloc fosc on els trons esclataven concèntricament en anelles vermelles... anelles verdes... anelles de color lavanda....
- Per l’amor de Déu!
- No m’estava quedant adormit –va dir en Bunny, tan despert que li va semblar que deia la veritat.
- Quina barra! (...).

(Pàg. 77)
(...) en comptes d’escoltar la narració de l’armistici amb Alemanya en termes militars, en Bunny va recolzar el cap a la falda de la mare perquè dins seu se sentia molt estrany.
Va sentir com ella deia:
- James, aquest nen crema! Té febre!
I, endormiscat, va pensar que devia ser així. “Ara em posaré malalt”, es va dir, agraït per la mà freda de la mare al damunt del front i perquè era a prop d’ella. I després d’això la seva vida ja no era incerta ni li faltava res.

(Pàg. 83)
Corrien amb els genolls ben amunt; els arbres giravoltaven. La llum grisa del vespre els tocava els fronts, les galtes esprimatxades i brutes de fang i les mans. Cridaven paraules, cridaven noms, queien tots junts i feien xocar esquenes i espatlles, o en picat, o sobre cuixes desconegudes i el terra dur.
Et toca treure la pilota
D’acord
Et toca a tu
Tres...
Disset...
Trenta-vuit...
Fora de joc d’en McCarthy
Quaranta-set...
Segueix endavant
Segueix endavant
Oh
Em fas fàstic, Northway
En Robert es ficava enmig del cercle de veus, coixejant... Llavors la veu d’en McCarthy, i la d’en Northway, tensa i en senyal de protesta. El cel es va tancar sobre les seves espatlles.
Ah
No xutis
No
Tombaràs algú, si fas això
Què
Aquesta bestiesa
Vinga
Vinga, Morrison, passa-la
PASSA-LA
En Robert va anar a parar a terra sa i estalvi.
Touchdown
Després d’això...
Touchdown
No ho és de cap manera
Pel nostre equip
Crida-ho ben alt
Touchdown
Quan
S’ha acabat el temps, he dit
Quan ho has...
Quan
En Robert es va aixecar de terra i es va ajustar els pantalons curts als genolls. No s’estava fent fosc gradualment sinó de cop i volta. Es va passar el jersei pel cap, i mentre ho feia hi va deixar entreteixides les discussions i negacions d’abans. Ja se n’anaven cap a casa. En Matthews, l’Scully, en Northway, en Berryhill –amb la pilota entre les cames-, l’Engle i en McCarthy.
Fins aviat, McCarthy
Fins demà
Fins aviat
De qui és aquesta gorra
Fins aviat
Algú ha perdut la gorra
Fins demà, he dit
I no t’oblidis...
Fins demà
El cel s’enfosquia i es veien núvols feixucs entre els arbres (...).

(Pàg. 161)
Va creuar l’habitació i va sentir l’eco de les seves pròpies passes. Llavors va saber que, ja que a partir de llavors estaríeu sol, les seguiria sentint tota la vida.

(Pàg. 187) 
- (...) Allò que el preocupava tant va passar setmanes abans que la seva mare estigués malalta. No sé si em va creure o no, quan li vaig dir. Suposo que sí. Has de parar atenció a coses com aquestes, ho veus? Ara que la seva mare ja no és aquí per tenir cura d’ell... I cadascun de nosaltres té el seu propi malson.

(Pàg. 190)
Ja estava començant, va pensar en James, la desintegració final, completa, de casa seva. Es girés cap a on es girés se la trobaria. L’Elizabeth ja no hi era, i res no es faria com s’havia de fer. Va abaixar la cara i la va enfonsar (perquè no hi havia ningú que el pogués veure) al pelatge fosc d’un dels costats del gos. L’Old John va gemegar suaument.

(Pàg. 194)
Era viu, aquest era el problema. Estava atrapat en la seva pròpia vida, respirant, i no hi havia manera possible de fugir-ne.

::: Què en penso...
Van venir com orenetes és una lectura que et deixen sense paraules. William Maxwell ens ofereix un relat que et deixa corprès, prenyat d’una emoció intensa però també d’una desolació tremenda.

I mira que la historia és simple (el retrat d’una modesta família americana a principis del segle XX), però el mestratge de Maxwell a l’hora d’escriure-la li atorga una credibilitat espatarrant.

I és que l’empatia, la naturalitat i el realisme s’imposen en una novel·la estructurada en tres parts que fan avançar la narració a partir de cada un dels membres masculins de la família: els dos fills petits i el pare.

El punt de vist del menut, farcit d’imaginació però també de temors i d’inseguretats és el que dona inici a la narració, un diumenge d’hivern en que la neu reclou la família al caliu de la llar. A partir d’aquí, la novel·la descriu la quotidianitat de la família però també la personalitat de cada un dels membres que la formen. Així, del més petit, també en coneixem els neguits que s’amaguen a la foscor de les escales, o la passió de són que l’obliga a tancar els ulls encara que no vulgui, o com la febre li obre portes a la imaginació.

Del fill gran, a cavall entre la infantesa i l’adolescència, llegim les ganes d’independitzar-se dels pares i del germà petit, la impaciència que li fa bullir la sang, però també la responsabilitat del món adult que cada cop l’ateny més.

Finalment, el punt de vista del pare, que coincideix amb el desenllaç de la trama, correspon al d’una persona dessolada i del tot superada pels cops del destí.

És doncs a partir de la ingenuïtat de la infància, de l’adolescència impacient, però també del desconcert de l’edat adulta, que Maxwell fa transistar la narració que ens narra els fets més íntims de la família.

L’autor americà engrandeix però el relat donant-li un ressò més elevat, així els avatars de la família són el contrapunt als grans fets històrics que sacsegen la nació (en concret, el final de la guerra mundial i l’epidèmia de grip espanyola).

Però més enllà de trama i argument, la novel·la és tant senzilla, tant franca, que tant sols això ja la fa gran. Fuig d'histrionismes i de tragèdies de llàgrima fàcil per oferir un retrat acurat i molt creïble dels protagonistes i del sotrac emocional que pateixen.

El trauma hi és. Cert. I és el centre del llibre. Però lluny d'aprofitar-ho per fer-ne un tractament grandiloqüent, Maxwell es centra en el dia a dia familiar amb una prosa modesta, d'eminent caràcter descriptiu però d'una vitalitat sorprenent.

Tot plegat permet una lectura del tot transcendent. I és que Van venir com orenetes  és una lectura de forma senzilla però de fons contundent.

::: Altres n'han dit...
Lectures de L'Espolsada, Perdida entre libros, Medium (L.D. González), Un libro al día (Montuenga), Lo que leo lo cuento, Cuéntame una historia, La tormenta en un vaso, Los libros de Julián, The Mookse and the gripes.