Get Even More Visitors To Your Blog, Upgrade To A Business Listing >>

La vida amb un forat a dins - Philip Larkin



"(…) La vida primer és avorriment, després por."






Larkin, Philip. La vida amb un forat a dins. Poesia escollida.
Barcelona: Quaderns Crema, 2021.

The Life with a Hole in it. Traducció de Marcel Riera.
Col.lecció Poesia dels Quaderns Crema, 71



::: Què en diu l’editorial...
La vida amb un forat a dins aplega una àmplia selecció dels poemes que Philip Larkin va publicar en vida—pertanyents als reculls El vaixell del nord (1945), La menys enganyada (1955), Les noces de Pasqua (1964) i Finestrals (1974)—, així com altres composicions de joventut que van aparèixer en publicacions literàries o peces tardanes. Més de trenta anys després de la seva mort, aquest volum trasllada al català l’obra d’un dels poetes més populars de la tradició anglosaxona amb fidelitat, riquesa de recursos i ofici.


::: Com comença...
Aquí vas néixer, en aquest palau amb llum de dia,
aquest miracle de vidre, cada habitació del qual
omple la llum com si fos música, i el teu rostre irradia
amb la suavitat d’un pètal (...).

II - El vaixell del nord

This was your place of birth, this daytime palace,
This miracle of glass, whose every hall
The light as music fills, and on your face
Shines petal-soft (...).

II- The North Ship









::: Moments...

(Pàg. 45)
(...) Hi ha penediment. Sempre hi ha penediment.
Però és millor que les nostres vides es deslliguin,
com dos grans vaixells xops de llum, dominats pel vent,
que lleven àncores d’un estuari amb el rumb establert,
i que brandant salpen i brandant es perden de vista.

XXIV- El vaixell del nord.




(Pàg. 65)
No, mai no he trobat
aquell lloc on pugui dir
“aquest és el lloc adequat,
em quedaré aquí”;
ni he trobat ningú prou especial
perquè sempre sàpiga com
reclamar de manera formal
fins i tot el meu nom;

trobar-ho sembla demostrar
que no vols triar quin és el lloc
on construir, o a qui estimar;
que se t’enduguin enlloc
els demanes irrevocablement,
per tant no et sentís culpable
si la ciutat es mor d’avorriment,
si la noia és insuportable.

Però si, havent-los perdut,
malgrat tot et sents impel·lit
a actuar com si el que havies rebut
de fet t’hagués seduït,
val més que no continuïs pensant
que gratuïtament podràs seguir
el rastre fins aquest instant
de tu mateix i del teu lloc aquí.

Llocs, éssers estimats – La menys enganyada



(Pàg. 71)
Sempre frisant pel futur més del compte,
el mal costum de l’esperança hem agafat.
Sempre hi ha alguna cosa que s’acosta; cada dia
diem “fins aviat”,

contemplant des d’un penyal la petita, clara
i brillant flota de promeses que es va acostant.
Van tant a poc a poc! i, mentre refusen afanyar-se,
el temps, com el van malbaratant!

I malgrat això ens deixen aferrats a miserables branques
de decepció perquè, encara que res no atura cada intent
d’arribada, amb ornaments de llautó s’inclinen
i cada corda és diferent,

afeblida,iI el mascaró amb pits daurats que s’arqueja
envers nosaltres mai no ancora; així
que és present ja s’ha convertit en passat.
Fins a la fi

pensem que cadascun orsarà i descarregarà tots els seus béns
en les nostres vides, tot allò que se’ns deu per haver esperat
tan devotament i tant de temps.
Però us heu equivocat:

només hi ha un vaixell que ens busqui, un de veles
negres, no gens conegut, que al llom va arrossegant
un silenci enorme i sense ocells. Les aigües
no neixen ni trenquen al seu deixant.

El següent, si us plau – La menys enganyada.



(Pàg. 77)
Enllà de tot això, l’anhel d’estar sol:
encara que el cel s’enfosqueixi amb invitacions,
encara que seguim el manual d’instruccions del sexe,
encara que la família es fotografiï sota l’asta de la bandera...
Enllà de tot això, l’anhel d’estar sol.

Per sota de tot plegat corre el desig d’oblidar:
malgrat les astutes tibantors del calendari,
de l’assegurança de vida, dels discutits ritus de la fertilitat,
la costosa aversió dels ulls a la mort...
Per sota de tot plegat corre el desig d’oblidar.

Desitjos – La menys enganyada


(Pàg. 89)

(…) la superstició, com la creença, han de morir,
¿i què queda quan la incredulitat s’esvaneix?
Males herbes al paviment, esbarzers, contraforts, cel,

una forma cada setmana menys identificable,
un propòsit més obscur (…).

Cap a l’església – La menys enganyada



(Pàg. 105)
Aquest carrer buit, aquest cel fregat fins a la placidesa,
aquest aire que la tardor torna una mica confús,
com un reflex, constitueix el present:
un temps tradicionalment agrejat,
un temps que els esdeveniments no fan recomanable.

Però ells també conformen una altra cosa:
aquest és el futur que la nostra infantesa més remota va veure
entre cases enormes, sota cels viatgers,
que es va sentir en campanes rivals...
Un aire espurnejant amb les iniciatives dels adults,

i que un altre dia serà el passat,
una vall sembrada per sucoses oportunitats descurades
que nosaltres insensatament ens van abstenir de plomar.
En donem la culpa a les nostres últimes,
gastades perspectives, al nostre declivi estacional.

Tres temps – La menys enganyada



(Pàg. 107)
(…) La primavera, la més gratuïta de les estacions,
és una pleta de flors feréstegues, d’aigua és un corrent,
és la filla més múltiple de la terra, la que s’excita més
fàcilment (…).

Primavera – La menys enganyada


(Pàg. 139)
Per als països confuses com les males herbes,
per als nòmades entre les pedres,
per a tribus de poca estatura i la cara tatuada
i per a famílies juntes com llambordes
a pobles amb molins, als matins grisos
la vida és una mort lenta.

També les seves diferents maneres
de construir, de beneir,
de mesurar l’amor i els diners
són variants d’una mort lenta.
El dia dedicat a matar el porc
o de fer una festa al jardí,

les hores que donen testimoni
o donen a llum també avancen
lentament cap a la mort.
I dir això no significa
res per a alguns; a altres els deixa
sense res a dir.

Sense res a dir – Les noces de Pasqua



(Pàg. 169)
¿De què serveixen el dies?
Els dies són el lloc on vivim.
Vénen i ens desperten
una vegada i una altra.
Hi són perquè hi visquem feliços:
¿on podem viure sinó en els dies?

Ah, resoldre aquesta qüestió
fa que vinguin el capellà i el metge
amb els seus abrics llargs
corrent pels camps.

Dies - Les noces de Pasqua

(Pàg. 189)  
(…) La vida primer és avorriment, després por.
La facis servir o no, passa
i deixa allò que alguna cosa que se’ns amagava va escollir,
i la vellesa, i després l’únic final de la vellesa.

En Dockery i el seu fill- Les noces de Pasqua



(Pàg. 231)
(…) serà la fi d’Anglaterra:
les ombres, els prats i els camins,
els ajuntaments i els cisellats cors de les esglésies.
Hi haurà llibres, sobreviurà
als museus, però tot el que ens quedarà
serà asfalt i pneumàtics.

Moltes coses es fan sense voler.
Aquesta també, probablement: però la cobdícia
i la porqueria ja s’han escampat massa
perquè ara en puguem fer neteja, o inventem
excuses que les justifiquin.
Crec que això passarà ben aviat.

A la una, a les dues i…. -  Finestrals

(Pàg. 249)
Et van dar pel sac, el papa i la mama.
No ho pretenien, però és així de cru.
A aquells defectes que els donaren fama
has d’afegir-hi els teus, i aquest ets tu.

Però a ells els van dar pel sac també
uns vells folls amb barret i abric galdós
que eren uns ximples d’aspecte sever,
sempre barallant-se com gat i gos.

D’uns homes a uns altres, talment un fat,
l’aflicció, com un banc de sorra, creix.
Així doncs, fot el camp ben aviat,
i si vols tenir fills, doncs tu mateix.

Que aquest sigui el vers – Finestrals


(Pàg. 251)
(…) Això és ser jove:
l’assumpció del segle esgarrifat (…)

Que llunyana  - Finestrals




(Pàg. 271)
És trimestralment, ¿oi?, que els calés em fan retrets:
“¿Per què ens deixes aquí, insatisfets?
Som el que mai no has tingut –el sexe, o millor-.
Encara pots aconseguir-ho si em firmes un taló”.

Miro, doncs, què fan els altres amb els seus diners:
certament no els guarden a la caixa només.
Ells ja tenen dona I cotxe i una gran mansió:
és evident que entre vida i calés hi ha relació.

De fet tenen molt en comú, segons com t’ho miris:
no pots allargar la joventut fins que et retiris,
I tant se val que ingressis els teus diners al banc,
perquè al final no podràs comprar res de franc.

Sento dringar els calés. És com si mires avall
des d’una vidriera cap a una ciutat comarcal:
les barricades, el canal, les esglésies que he vist,
adornades a sol ponent. És intensament trist.

Calés – Finestrals


(Pàg. 305)
(…) La vida és una lluita a tres bandes,
immòbil I travada entre els teus desitjos,
allò que el món t’ofereix i (encara pitjor)
la imbatible màquina lenta
que et porta allò que aconseguiràs. Bloquejats,
ells lluiten al voltant d’un punt mort
de deures, de por I de rostres.
Els dies s’hi filtren sense parar. I els anys.

La vida amb un forat a dins – Finestrals.


(Pàg. 319)
(…) El primer dia després d’una mort, la nova absència
és sempre igual; hauríem de tenir més cura
dels altres, hauríem de ser amables
quan encara hi som a temps.

La segadora de gespa - Tots els poemes

(Pàg. 333)
“Només tens una vida I val més que no la deixis anar,
ni que protestis perquè no la vas tirar;
sigui qui en sigui el responsable, al final pagaràs,
I viuràs un any I un dia, un temps escàs.

“La teva primavera és deliciosa, no hi pares esment:
contemples el món amb gran astorament;
aquests són els dies en què sols anar de corcoll,
et sents com un geni I penses com un foll.

“Després arriba l’estiu, I creus que ja ets madur,
 I que podries casar-te: m’estàs ben segur;
I potser menystens altres coses, I emprens el vol
per estar entre girafes enormes en terres sota el sol.

“La tardor és potser el període més distret:
deixes de creure en les coses que has fet,
l’oficinista del banc pensa que la seva paga és ronyosa:
han demandat el professor amb una acusació seriosa.

“L’hivern s’arrossega a for a del seu llegendari cau,
però tu no has fet sinó mig camí I, en el fons, ja et plau,
tan sols ets una màquina espatllada que espera el seu final,
una plaga per a tu mateix I la teva relació cordial.

“Aquests és el teu any; el dia en què et voldràs desdir
de la teva manera de viure; veure la Veritat I després morir;
no pots fer cap cessió, I no t’escolta ningú,
o sigui que et rendeixes I desapareixes al moment oportú.

“Sí, viure costa molt, però n’hi ha hagut altres abans;
o sigui que seu, no diguis res I plega’t de mans;
fes-te el boig, perquè tothom fa el que li dóna la gana;
I per a tu ells abaixaran ben aviat la persiana.

Només tens una vida, I val més que no la deixis anar… - Tots els poemes.


 

(Pàg. 345)
(…) Vaig comprar un diari imprès sobre pells humans
que animava els vius a somriure I els morts a riure amb ganes,
em vaig asseure al cinema I vaig veure el noticiari
encara que era una pel·lícula de por de les que fan a diari.

Vaig agafar un revòlver I el vaig deixar després,
vaig viatjar vuitanta milles en un tren exprés,
vaig veure un cartel amb una bomba de colors,
vaig veure que era l’estació d’on jo havia tocat el dos.

Vaig somniar que caminava per un camp de blat,
I tot eren homes I dones que on van néixer havien
encadenat,
les ganivetes de la segadora giraven sota el sol del migdia,
I res del que jo pogués fer a ningú no ajudaria (…).

Cant – Tots els poemes


(Pàg. 353)
(…) massa sovint els dies d’estiu semblen
emblemes de felicitat perfecta
que no puc afrontar: he d’esperar
un temps menys valent, menys ric, menys clar:
una tardor més escaient.

Mare, estiu, jo – Tots els poemes


(Pàg. 365)
(…) Res no ens prepara
per a aquesta llarga I darrera infantesa.
¿Què podem fer cada dia
que no sigui perseguir aquella porta imminent
a l’altra banda de la qual s’ha amagat
tot allò que compreníem?

Llarga i darrera – Tots els poemes


(Pàg. 375)
El primer cop que ens vam trobar de cara, i el tacte
demostrà que coneixíem bé els moviments incipient
darrere de la llum de la lluna i la gelor,
de l’excitació i la gratitud,
va quedar clar fins a quin punt la nostra trobada
era deutora d’altres trobades, d’altres amors.

Les dècades d’una vida diferent
que s’obrien més enllà dels teus ulls tan a prop
pertanyien a altres, malbaratats, perduts;
jo tampoc vaig poder abraçar-te prou fort
perquè tornessin els meus anys famolencs
I així la teva boca els colonitzés.

Ho admeto, i el dolor és genuí.
Però ¿quan l’amor no ha intentat restituir
el món tal com era –sense cost,
sense passat, sense ningú més-,
només allò que la trobada ens va fer sentir,
tan nou, tan tendre i esmolat, i tant estrany?

El primer cop que ens vam trobar de cara… - Tots els poemes.


(Pàg. 387) 
(…) ¿On ha anat a parar tota la vida?
No ho sé. El que queda és depriment.
Sense fills i sense muller, sóc capaç
de veure-ho clar:
tan al final. I tan a mà.

La vista – Tots els poemes




(...) There is regret. Always, there is regret.
But it is better that our lives unloose,
As two tall ships, wind-mastered, wet with light,
Break from an estuary with their courses set,
And waving part, and waving drop from sight.

XXIV – The North Ship




No, I have never found
The place where I could say
“This is my proper ground,
Here I shall stay,”
Nor met that special one
Who has an instant claim
On everything I own
Down to my name;

To find such seems to prove
You want no choice in where
To build, or whom to love;
You ask them to bear
You off irrevocably,
So that it’s not your fault
Should the town turn dreary,
The girl a dolt.

Yet, having missed them, you’re
Bound, none the less, to act
As if what you settled for
Mashed you, in fact;
And wiser to keep away
From thinking you still might trace
Uncalled-for to this day
Your person, your place.

Places, loved ones. – The Less Deceived




Always too eager for the future, we
Pick up bad habits of expectancy.
Something is always approaching; every day
Till then we say,

Watching from a bluff the tiny, clear
Sparkling armada of promises draw near.
How slow they are! And how much time they waste
Refusing to make haste!

Yet still they leave us holding wretched stalks
Of disappointment, for, thought nothing balks
Each big approach, leaning with brasswork prinked,
Each rope distinct,

Flagged, and the figurehead with golden tits
Arching our way, it never anchors; it’s
No sooner present than it turns to past.
Right to the last

We thing each one will heave to an unload
All good into our lives, all we are owed
For waiting so devoutly and so long.
But we are wrong:

Only one ship is seeking us, a black-
Sailed unfamiliar, towing at her back
A huge and birdless silence. In her wake
No water breed or break.

Next, please – The Less Deceived.







Beyond all this, the wish to be alone:
However the sky grows dark with invitation-cards
However we follow the printed directions of sex
However the family is photographed under the flag-staff-
Beyond all this, the wish to be alone.

Beneath it all, the desire for oblivions runs:
Despite the artful tensions of the calendar,
The life insurance, the tabled fertility rites,
The costly aversion of the eyes away form death -
Beneath it all, the desire for oblivion runs.

Wants –  The Less Deceived.

 



(…) But superstition, like belief, must die,
And what remains when disbelief has gone?
Grass, weedy pavement, brambles, buttress, sky,

A shape less recognisable each week,
A purpose more obscure (…).

Church going – The Less Deceived





This empty street, this sky to blandness scoured,
This air, a little indistinct with autumn
Like a reflection, constitute the present -
A time traditionally soured,
A time unrecommended by event.

But equally they make up something else:
This is the furthest future childhood saw
Between long houses, under travelling skies,
Heard in contending bells -
An air lambent with adult enterprise,

And on another day will be the past,
A valley cropped by fat neglected chances
That we insensately forbore to fleece.
On this we blame our last
Threadbare perspectives, seasonal decrease.

Triple Time – The Less Deceived



(…) Spring, of all seasons most gratuitous,
Is fold of untaught flower, is race of water,
Is earth’s most multiple, excited
daughter; (…)

Spring – The Less Deceived

 


For nations vague as weed,
For nomads among stones,
Small-statured cross-faced tribes
And cobble–close families
In mill-towns on dark mornings
Life is slow dying.

So are their separate ways
Of building, benediction,
Measuring love and money
Ways of slowly dying.
The day spent hunting pig
Or holding a garden-party,

Hours giving evidence
Or birth, advance
On death equally slowly.
And saying so to some
Means nothing; others it leaves
Nothing to be said.

Nothing to be said - The Whitsun Weddings

 

What are days for?
Days are where we live.
They come, they wake us
Time and time over.
They are to be happy in:
Where can we live but days?

Ah, solving that question
Brings the priest and the doctor
In their long coats
Running over the fields.
Days - The Whitsun Weddings

 



(…) Life is first boredom, then fear.
Whether or not we use it, it goes,
And leaves what something hidden from us chose,
And age, and then the only end of age.

Dockery and son - The Whitsun Weddings

 


(…) that will be England gone,
The shadows, the meadows, the lanes,
The guildhalls, the carved choirs.
There’ll be books; it will linger on
In galleries; but all that remains
For us will be concrete any tyres.


Most things are never meant.
This won’t be, most likely; but greeds
And garbage are too thick-strewn
To be swept up now, or invent
Excuses that make them all needs.
I just think it will happen, soon.
Going, going… - High Windows



They fuck you up, your mum and dad.
The may no t meant to, but they do.
They fill you with the faults they had
And add some extra, just for you.

But they were fucked up in their turn
By fools in old-style hats and coats,
Who half the time were soppy-stern
And half at one another’s throats.

Man hands on misery to man.
It deepens like a coastal shelf.
Get out as early as you can,
And don’t have any kids yourself.

This be the verse - - High Windows




(…) This is being young:
Assumption of the startled century (…)

How distant – High Windows




Quarterly, is it, money reproaches me:
“Why do you let me lie here wastefully?
I am all you never had of goods and sex.
You could get them still by writing a few cheques.”

So I look at others, what they do with theirs:
They certainly don’t keep it upstairs.
By now they’ve a second house and car and wife:
Clearly money has something to do with life

- In fact, they’ve a lot in common, if you enquire:
You can’t put off being young until you retire,
And however you bank your screw, the money you save
Won’t in the end buy you more than a shave.

I listen to money singing. It’s like looking down
From long French windows at a provincial town,
The slums, the canal, the churches ornate and mad
In the evening sun. It is intensely sad.

Money – High Windows.



Life is an immobile, locked,
Three-handed struggle between
Your wants, the worlds’ for you, and (worse)
The unbeatable slow machine
That brings what you’ll get. Blocked,
They strain round a hollow stasis
Of havings-to, fear, faces.
Days sift down it constantly. Years.

The life with a hole in it – Hight Windows.



(…)The first day after a death, the new absence
Is always the same; we should be careful
Of each other, we should be kind
While there is still time.

The Mower - The Complete Poems


“You’ve only one life and you’d better not lose it,
No good protesting that you didn’t choose it;
Whoever’s responsible, you’ll have to pay,
And you’re only alive for a Year and a Day.

“Your spring Is so lovely, you don’t realise:
Yo gaze at the world with great big eyes;
These are the days when you will, as a rule,
Feel like a genius and thing like a fool.

“Then comes the summer; you think you’re mature,
And possibly marry, you’re so very sure;
Or perhaps you scorn others, and travel among
The sweeping giraffes, in the lands of the sun.

“Autumn perhaps is the greatest of fun:
You lose your belied in the things that you’ve done;
The bank clerk reflects that his pay isn’t large:
The professor’s had up on a serious charge.

“Winter creeps out of his legendary lair,
But it isn’t so bad, ‘cos you’re only half there,
Just a failing machine that awaits termination,
A pest to yourself and your nearest relation.

“That is your Year; on the Day you deny
Your whole way of life; see The Truth; and then dies;
You cannot convey and there’s no one to hear
So you give up the struggle and just disappear.

“Yes, living is hard, but there were others before;
So sit on your hands and hold your jaw;
Make a fool of yourself, for nobody minds;
And soon enough for you they’ll pull down the blinds”

You’ve only one life and you’d better not lose it… - The complete poems

 





(..) Bought a paper printed on human skin
That told the living to keep smiling and the dead to grin,
Sat in the cinema and saw the News
Thought it was a horror film and looked down at my shoes.

Picked up a revolver and put it down again,
Travelled eighty miles in an express train,
Saw a poster staring with a picture of a bomb
Saw It was the station I’d started from.

Dreamed I was walking through a field of corn
And it was all men and women, chained where they were
born,
The blades of the reaper turned in the sun
And nothing I could do would help anyone (…).

Chant – the Complete poems



(…) Too often summer days appear
Emblems of perfect happiness
I can’t confront: I must await
A time less bold, less rich, less clear:
An autumn more appropriate.

Mother, summer, I – the Complete poems



(…) Those long last childhood
Nothing provides for.
What can it do each day
But hunt that imminent door
Through which all that understood
Has hidden away?

 Long last – the Complete poems


When first we faced, an touching showed
How well we knew the early moves,
Behind the moonlight and the frost,
The excitement and the gratitude,
There stood how much our meeting owed
To other meetings, other loves.

The decades of a different life
That opened past your inch-close eyes
Belonged to others, lavished, lost;
Nor could I hold you hard enough
To call  my years of hunger-strife
Back for your mouth to colonise.

Admitted: and the pain is real.
But when did love not try to change
The world back to itself –no cost,
No past, no people else at all-
Only what meeting made us feel,
So new, and gentle-sharp, and strange?

When first we faced, and touching showed… - the Complete poems



(…) Where has it gone, the lifetime?
Search me. What’s left is drear.
Unchilded and unwifed, I’m
Able to view that clear:
So final. And so near.

The View – the Complete poems.

::: Què en penso... 
Obro aquest recull poètic amb un nul coneixement de l'autor i amb total ignorància del què m'hi trobaré. I resulta que descobreixo un autor, Philip Larkin que ofereix una poètica de la quotidianitat. Escriu  sobre el que té més a mà: la grisor, el desencant,... en definitiva, escriu sobre la rutina de la vida. 

Així els versos em semblen ganivets i les estrofes bufetades. I malgrat tot, poden suggerir bellesa en el lector atent i receptiu. Evidentment que aquesta bellesa no rau en el fons -el contingut-  ans en la visió tan particular amb la que Larkin ens declama el seu peculiar carpe diem.

I descobreixo així que els versos d'aquest poeta anglès em transmeten molt més que no pas algunes altres poètiques més canòniques. Potser perquè la poesia de Larkin es fixa en la gent corrent, en les seves esperances però també en les seves misèries?. 

El pas del temps i l'aprofitament de la vida constitueixen la columna vertebral temàtica dels seus poemes que enriqueix a partir d'una constel·lació d'arguments variats: les oportunitats perdures, la solitud, els paisatges (desencisadors) de la ciutat, la natura com a mesura impertèrrita del pas del temps, les convencions socials, la banalitat, la imminència de la mort... tot plegat al servei d'una dissecció de la vida.

Tot això ens ho relata amb una poètica directa, en certa manera fins i tot rude. Però sigui pels temes tractats, sigui pel punt de vista usat, tot plegat és força proper i realista. Potser aquest punt de vista és el que suggereix una bellesa innata en una poesia tant poc ortodoxa.

I quan dic poc ortodoxa és perquè Larkin no sembla mostrar gàire preocupació per l'aspecte formal (que no vol dir que no la tingui). Ofereix poemes completament afins a la norma poètica a la vegada que composicions completament allunyats fins i tot de qualsevol mena de formalitat poètica i que s'identifiquen més a proses poètiques que no pas a versos. 

En definitiva, si no heu llegit res de Philip Larkin us el recomano. És una poesia molt particular, diferent. Abrupte, poc còmoda, però del tot afí al dia a dia que la majoria de nosaltres ens toca viure.

::: Altres n'han dit... 
Trapezi (A Mondrià), Tempus legendi (A. Ruíz), El Periódico Mediterraneo (E. Gras).

::: Enllaços... 
Philip Larkin, el seu perfil, l'estil i la temàtica, evolució, l'autor sobre la seva quotidianitat, la seva vida.

























This post first appeared on Lleixes, please read the originial post: here

Share the post

La vida amb un forat a dins - Philip Larkin

×

Subscribe to Lleixes

Get updates delivered right to your inbox!

Thank you for your subscription

×