Roth, Joseph. Hotel Savoy.
Barcelona: Laertes, 1985

Hotel Savoy. Traducció de Carme Gala.
Col·lecció Els llibres de Glaucos, 23




::: Què en diu la contraportada...
Hotel Savoy fou la segon a novel·la de Joseph roth, escrita en la seva època policía més intensa i publicada per capítols el 1924 al “Frankfurter Zeitung”, després que Roth hagués viatjat a Polònia, país que admirava, com a corresponsal d’aquest diari.
Després de la 1ª guerra mundial i en temps de repatriacions, l’hotel Savoy –tal vegada l’hauríem trobat a la ciutat polonesa de Lotz- era un bon cau, un lloc de múltiples trobades; per a Gabriel Dan era tot un món, provisori, una fita vers l’occident.
Però l’esplèndida façana de l’hotel que prometia luxe i diversions, també amagava la fosca alenada dels marginats al seu interior. Davant d’aquestes petites tragèdies es va alçant l’estendard de la revolta. Així és com es conforma l’escena d’aquesta prosa encisada i envaïda de colors, una crítica en què el sarcasme es combina amb un fons plenament sentimental.

::: Com comença...
Arribo a l’Hotel Savoy a les deu del matí. Estava decidit a descansar uns quants dies o una setmana. En aquesta ciutat hi viuen els meus parents, eles meus pares eren jueus russos. Voldria obtenir recursos per poder continuar la meva ruta cap a l’oest.

::: Moments...
(Pàg. 10)
Estic contenc de tornar a oblidar una vida passada, tal com he anat fent aquests anys tan sovint. Veig el soldat, l’assassí, el gairebé assassinat, el ressuscitat, el captiu, el rodamón.

(Pàg. 11)
Tantes coses pot un home absorbir dins de si mateix i, així i tot, restar inalterats el seu cos, la seva manera de caminar i de comportar-se. Xarrupar en milions de recipients, no estar mai sadoll, tornassolar-se en totes les tonalitats com l’arc iris i, malgrat tot, ser sempre un arc iris amb la mateixa escala de colors.
Podia arribar a l’hotel Savoy amb una camisa i sortir-ne com un senyor de vint maletes..., i ser encara en Gabriel Dan.

(Pàg. 26)
- (....) no sé què sóc. Temps enrera volia ser escriptor, però vaig anar a la guerra, i em sembla que escriure no condueix a res. Sóc una persona solitària i sé que no puc pas escriure per a tots (...).

(Pàg. 35)
(...) Aquest Hotel Savoy era talment com és el món, irradiava una lluïssor poderosa des de fora, espurnejava una sumptuositat des dels seus set pisos, però, a dins, hi vivia la pobresa, pròxima per arribar a Déu. Tot el que hi havia a dalt havia caigut a baix, enterrat en tombes airejades, i les tombes s’amuntegaven sobre les folgades habitacions d’aquells que, tips, seien dessota en pau i comoditat, lliures de les preocupacions que provoquen els taüts de parets primes.
Jo pertanyo als enterrats de dalt. És que potser no visc al sisè pis? I el destí no m’empeny cap al setè? Hi ha només set pisos? Ni vuit, ni deu, ni vint? Fins a quina alçada pot un arribar a caure? Fins al cel, en santedat eterna? (...).

(Pàg. 38)
- (...) No és fàcil això de negociar amb valors estrangers –diu Abel Glanz-. Hi arrisca la vida..., és un destí jueu.

(Pàg. 39)
- (...) Se n’adona, senyor Dan?, les persones no és que tinguin un cor dur, sinó un de massa petit. No abasta prou, tot just arriba per a les dones i les criatures.

(Pàg. 41)
- (...) en dues hores n’ha guanyat cent mil. Però no li donarà res. Així doncs, només n’ha guanyat cinc.
- És molt també.
- Res és molt. Molt és mil milions... –diu Glanz somiadorament-. Actualment no n’hi ha, de molts. Sap algú què passarà demà? Demà serà la revolució. Demà passat vénen els bolxevics. Els vells contes s’han fet realitat. Vostè guarda avui cent mil a l’armari i quan hi torna només són cinquant mil. Avui dia succeeixen aquestes meravelles. Ja veurem si els diners encara seran diners en un futur! (...).

(Pàg. 45)
En Santschin s’ha posat malalt de cop i volta.
“D’improvís”, diu tothom, i no saben que Santschin s’ha anat morint contínuament al llarg de deu anys. Dia rera dia.

(Pàg. 71)
(...) visc en una comunitat, les seves penes són les meves, la seva indigència és la meva.

(Pàg. 78)
- (...) Un hotel magnífic –diu Zwonimir, i no sent el misteri que envolta aquesta casa que acull persones desconegudes, les separa solament a través de parets i sostres tan prims com el paper, i viuen, mengen i passen fam totes plegades (...).

(Pàg. 79)
Recordo unes paraules del difunt Santschin. M’havia dit –era el dia abans d ela seva mort- que tots els que vivien aquí s’havien donat a l’hotel Savoy. Ningú no podia escapar-se del parany de l’hotel Savoy.

(Pàg. 82)
Novament és el període dels repatriats.
Arriben en grups, de cop i volta n’arriben molts. Semblen un banc de peixos que el corrent llança a la riba en determinades estacions de l’any. El destí precipita els repatriats cap a occident (...).

(Pàg. 83)
Era una ciutat maleïda per Déu. Feia una fortor com si aquí hagués caigut la pluja de pega i sobre, i no sobre Sodoma i Gomorra.
Déu va castigar aquesta ciutat amb la indústria. La indústria és el càstig més sever de Déu.

(Pàg. 108)
Les persones se m’ofereixen, les seves vides se’m presenten com un llibre obert. No els puc ni ajudar ni perjudicar, però ells, contents d’haver trobat una orella que els ha d’escoltar, aboquen sobre meu totes les penes i secrets.
A la gent, les coses no els van bé, el camí que tenen davant se’ls mostra gegantí, com un gran mur. Es troben aïllats enmig d’unes preocupacions tan grises i polsoses, que sembla que s’agitin constantment com les mosques presoneres en una tela d’aranya. A l’un li manca el pa i l’altre se’l menja amb amargor. Aquest vol estar-ne tip, i aquell, ser-ne lliure. Aquí un mou els braços i creu que són ales, i que, en qualsevol moment, d’aquí a un més o a un any, començarà a volar sobre la planura del seu món.
A la gent, les coses no els va bé. Ells mateixos eren la causa del seu destí i creien que els ho enviava Déu. Eren captius d’unes tradicions, el seu cor penjava de mil fils i les seves mateixes mans els tensaven. Per tots els camins de la vida trobaven les taules de la llei del seu Déu, de la seva policia, dels seus reis, de la seva posició social. Aquí no els permetien de continuar i allà no podien restar-hi. I després d’haver-se bellugat constantment durant unes quantes dècades, després d’haver-se equivocat de camí i desconcertar-se, morien al llit i deixaven als seus descendents la seva misèria.

(Pàg. 109)
Els homes són muts, més muts que els peixos, antany encara xisclaven alguna vegada si es dolien d’alguna cosa, però amb el temps han perdut el costum de cridar.

(Pàg. 118) 
(...) cap d’ells no vivia voluntàriament a l’hotel Savoy. A tots els retenia alguna calamitat. L’hotel Savoy era per a tots una desgràcia, hauria estat difícil de voler distingir entre hotel i desgràcia.

(Pàg. 122)
Les dones no cometen ximpleries com nosaltres, per negligència i irreflexió, sinó quan se senten molt desgraciades.

(Pàg. 128)
Els repatriats són els meus germans, estan afamats. Abans no van ser mai els meus germans. Ni al camp de batalla, quan matàvem homes desconeguts, portats per una voluntat incomprensible, ni tampoc a la reraguarda, quan allargàvem braços i cames tots alhora, obeint les ordres d’un home enutjat. Però avui ja no estic sol al món, avui sóc una part dels repatriats.

(Pàg. 129)
- (...) L’hotel Savoy –els deia Zwonimir- és un luxós palau i una presó. A les cambres bones i espaioses de sota viuen els rics, els amics de Neuer, el fabricant. I a dalt viuen els pobres servils que no poden pagar les seves habitacions i empenyoren les seves maletes (...).

::: Què en penso...

Amb una prosa ràpida, de frase curta i colpidora, Hotel Savoy ens ofereix una metàfora de la societat de l’època. Un món particular, al·legòric, on s’hi barregen interessos, esperances, il·lusions.

Talment una mena d’experiment social, la novel·la de Roth gravita doncs al voltant d’una diversitat de personats de diferents orígens socials en el context d’una Europa devastada per la Gran Guerra.

En aquest hotel -símil concentrat de societat- Roth hi barreja misèria (les plantes superiors de l’establiment) i luxe (les plantes inferiors). I a partir d'aquests extrems fotografia les interaccions d'uns personatges atrapats en embolic d'aliances, retrets, lluites, contradiccions i, sobretot, atiats per la seva ànsia de supervivència.

En aquests context doncs, la trama és menor. Només motiu per esperonar l’acció i donar un context (un on, un quan, un per què). El que de debó té pes és l’opinió política i la crítica social que salpebra la novel·la.

Roth ho fa amb ploma ferma a partir de d’uns temes centrals: la fam, la manca de treball, la idealització d’Amèrica, el judaisme, la revolució social, la repressió, les estafes, la usura,... però també, de forma més introspectiva, a partir de la solitud, l’amistat i el galdós paper de la família.

En definitiva, Hotel Savoy és el retrat d’un micromón improbable, de caràcter particular però de temperament universal. A vegades amarga encara que lúcida; a vegades fantasiosa amb tocs tragicòmics, Hotel Savoy és una novel·la que anticipa, a partir de la descripció d’un present decadent, el futur tràgic que en uns anys es desencadenarà a Europa i al món.

::: Altres n'han dit...
Leer es vivir dos veces, Un libro al día, Ancha es mi casa, Mis apuntes de lectura,  Desde la ciudad sin cines, Literatura de humor..., Entre montones de libros,  Culturamas (J. Nowak), Germanistica.net.

::: Enllaços:
Joseph Roth, temàtica i personatges, la traducció de l'obra de Roth al català, l'Hotel Savoy de Lödz,

::: Llegeix-lo:
Alemany (html)