Vicenç del Hoyo (Foto: Ben Goossens)
Hi ha moments que em quedo paralitzat. És independent del que estigui fent. Me n’adono però no ho puc evitar. És una mena d’estat catalèptic. És com si el motor que provoca tots els meus moviments deixés de funcionar. Com si no arribés flux alimentari al cervell, a la part que s’encarrega de moure tot el cos. Aleshores, es congela el paisatge, s’atura el film que passa pel meu cervell. Quedo clavat. No és del tot angoixant. Al principi no era del tot conscient. Era com si de sobte em poses a rumiar, com si necessités aturar-me per pensar que estava fent o on anava. De camí de l’habitació a la cuina, a la meitat del passadís, es produïa la congelació. Era una pausa fins i tot agradable. Enmig d’una vida atrafegada, a la meitat del passadís, topes amb el semàfor vermell. I aleshores, puc aprofitar per desconnectar amb la immediatesa quotidiana i allunyar-me tant com fins arribar a una escena entre el meu avi matern i jo. Una conversa totalment oblidada però que apareixia davant meu amb una nitidesa incontrovertible. Fins i tot, l’olor de la fusta de pi cremant a la llar de foc podia olorar i escoltar el cruixir de les fatigades fustes que trepitjàvem.
—No els facis massa cas —em deia l’avi amb una mena de cantarella que li feia allargar exageradament la lletra a de la paraula “cas”.
Jo me’l mirava, l’observava atentament. No sabia si parlava de veritat o era una de les seves juguesques. De qui parlava, em preguntava.
—No te’ls creguis! —m’aconsellava assegut a l’escó mentre amb el ferro remenava les brases.
El meu avi tenia fama de ser una mica especial. No sabia si parlava de capellans o dels meus pares.
—Mai te’ls has de creure del tot. Mai! —insistia.
De sobre el semàfor es posava en verd i jo em descobria a mi mateix en mig del passadís sense saber a on anava ni d’on venia. Era una cruïlla temporal. Era com si al mig del passadís hi hagués un encreuament de dues línies temporals que es travessaven. Jo venia per una i de sobte saltava a un altre moment. Travessar una línia temporal no és desagradable normalment. A vegades és una incomoditat. La majoria dels cops és una entretinguda sorpresa. Una mena de regal.
El problema, sovint, són els altres. Quan la meva parella es va estranyar que trigués tant a portar el gelocatil que necessitava i que jo havia anat a buscar al calaix de la tauleta de nit i em va amonestar, jo no vaig saber respondre altra cosa que:
—La culpa és del semàfor del passadís.
No tothom és tan comprensiu amb mi ni amb les meves excentricitats com la meva parella. La setmana passada en va passar amb l’Eduard. Des de fa tres anys juguem plegats, un cop per setmana, a tenis. L’Eduard, al principi es va amoïnar, després es va enfadar perquè pensava que li prenia el pèl. Corria cap a la pilota que s’escapava per la banda de la dreta. Jo tenia la raqueta preparada per colpejar-la amb un cop sec, un drive. Just quan només havia de fer el moviment de canell per impactar la part central de la raqueta i fer el gir per donar l’efecte a la pilota, aleshores em vaig trobar en una cruïlla. Va ser com si perdés la motivació i l’objectiu. Per què corria? Els peus se’m van paralitzar i vaig relliscar sobre la vermellosa terra batuda de la pista. Vaig poder sentir la fortor oblidada del primer cop que vaig anar al parc zoològic. Era una olor penetrant de fems i suor animal. L’aire estava impregnat d’aquella fortor. Com passa als grans cementiris de la ciutat, totes les construccions semblen de joguines. És un simulacre de carrers i habitatges. No hi ha veritable vida. No recordava que el meu pare m’hagués dit res fins arribar al fossat on l’os polar blanc. Tampoc recordava que ell hagués dit:
—Té la pell que més abriga de tots els animals.
Havia oblidat que jo el mirés amb pena pensant que estava condemnat a viure el calorós estiu amb l’abric d’hivern. Un abric immaculadament blanc. D’un blanc tenis, vaig pensar i aquest pensament em va fer traspassar la cruïlla.
L’Eduard estava al meu costat. No vaig saber que explicar. Ara vaig amb compte per on poso els peus. No fos cas que em trobés una línia invisible.
Subscribe to La Karcoma-relatos
Get updates delivered right to your inbox!