Vicenç del Hoyo
—I no t'has despertat mai a mitjanit, tot preocupat per algun problema gravíssim, com ara, que t'han caigut Totes Les Dents i et palpes la boca amb els dits, acariciant els incisius amb molta delicadesa per por de trobar-te’n un d’ells dins de la ma i et vas adonant que tot ha estat un malson i que cada queixal està al lloc habitual? —va preguntar en Sergi mentre caminaven pel carrer i s'havia aturat per escenificar la situació tot brandant les mans amunt i avall.
La Laura, la seva parella, va agafar-li una ma i se la va estirar en senyal que podia continuar parlant però no havia de deixar de caminar.
—Sí, alguns cops. I ets sents reconfortada quan obres els ulls i veus la penombra tranquil·litzadora de l'habitació, escoltes els roncs regulars de qui dorm al teu costat i per una escletxa de la finestra s'escola un llamp de llum dels fanals del carrer —respon la Laura conduint-lo per la vorera tot esquivant les persones que hi caminen.
En Sergi se la mira, com si res existís al seu voltant, a part de la cara de la Laura. No se n’adona del noiet carregat amb una grossa motxilla que l'esquiva amb el patinet, ni de la noia ansiosa que queda ralentizada per les aturades contínues per il·lustrar les explicacions que fa a la Laura, i és per això que ha adaptat el pas al ritme d'una dona de més de vuitanta anys que camina al costat d'una filla d'una seixantena i que arrosseguen un gosset petaner també d'edat avançada. Les voreres del barri són massa estretes i estan excessivament atapeïdes de persones, pensa la Laura. Ella sempre havia viscut a Valldoreix fins que fa dos anys es va traslladar a Barcelona per viure al pis del Sergi.
—Però, per què passa això? —es pregunta en Sergi—. Que potser li falta alguna proteïna al meu cervell? No et pots imaginar com es pateix en somnis.
La Laura se'l mira. L'estima. Sempre li ha inspirat tendresa. I entre les dues accions no té perquè existir un nexe de causa i efecte.
—Potser estàs passant un mal moment a la feina. Ja saps, amb tants canvis i incerteses, segurament pateixes i no te n’adones.
La noia impacient que duen al darrera li ha trepitjat el taló. Ella se la mira girant el cap.
—Perdó!
Van haver d'aturar-se perquè un nen dalt d’un cotxet ha llençat el nino a terra i una dona rossa que venia en sentit contrari s'ha ajupit per recollir-lo i fer-li una gracieta a la criatura És una mala hora per caminar pel barri. Són les sis de la tarda i tothom és al carrer. A la Laura li agradaria dir al Sergi que és molt pitjor despertar-se en plena nit enmig d'un somni dolç i tranquil·litzador i descobrir que la realitat és molt pitjor. Totes les dents ja han caigut i s'han escampat i mai més es podran tornar a recomposar. Però no s'atreveix. Per què li hauria de dir? A què conduiria explicar-ho ara, enmig de la ciutat, que tot s'ha acabat, que ja res serà com abans, que no li és possible connectar amb ell i que, ara, li resulta impossible entendre com és que va arriscar-se a viure amb ell.
Entren per fi a la fleca i en Sergi demana:
—Una barra de pa rústic i dos panets —i mirant la Laura li diu més fluix—. Seran per esmorzar.
La Laura pensa:
—Demà, que lluny queda!
A continuació se n’adona que aquest serà un entrepà que mai menjarà.
