L'aràcnid de picada breu
Projecte personal de Fernando Arbex, Alacran va ser un contundent i efímer trio funky-rock creat a Madrid l'any 1969 i format a partir de la dissolució de Los Brincos. Amb Fernando Arbex a la bateria i percussió, la terna artística es completava amb Oscar Lazprilla als teclats i la guitarra i Ignacio “Iñaki” Egaña al baix i veu cantant del grup.
A finals de 1969, Fernando, Oscar i Iñaki entren als estudis de gravació Celada de Madrid per enregistrar el que seria el seu únic disc, l’homònim, "Alacran". Un àlbum autoproduït per ells mateixos que es va publicar l’any següent i que va ser distribuït, sense campanya publicitària, pel segell discogràfic Zafiro.
Es tracta d’un notable treball cantat tot ell en anglès, un disc amb tocs de rock progressiu influenciat pel funk i els ritmes llatins del guitarrista mexicà Carlos Santana, una de les tendències musicals que imperava en aquell període. Un concís vinil de llarga durada, de tant sols sis cançons i de només vint-i-cinc minuts de durada que, gairebé sense promoció, va causar cert enrenou a l’època.
El disc s’obre amb la vibrant "Sticky" (enganxós), un tema amb un irresistible ritme funky marcat inicialment pels bongos i la bateria, dos elements als quals se li afegeix, més tard, el so punyent de la guitarra; és tracta d'una de les millors composicions del disc, un tema acreditat a Fernando Arbex en solitari que demostrava la intensitat compositiva i instrumental de l'esmentat músic madrileny.
El projecte Alacran, però, va ser breu: Oscar Lazprilla, al cap de poc temps d’iniciar aquesta aventura, va conèixer una noia britànica i se'n va anar a viure amb ella a Londres. Per la seva banda, Fernando Arbex i Iñaki Egaña van acordar dissoldre el grup i, alhora, junts, van iniciar un nou projecte musical: Barrabas.
El que més sorprèn de Alacran és que, havent publicat tant sols un elapé i un single extret d'aquest àlbum, comercialitzats tots dos gairebé sense promoció i, tenint en compte que no van fer cap actuació en directe, estan considerats un grup emblemàtic, una formació venerada pels seguidors de l'ona musical pop-rock de finals dels anys seixanta.
Projecte personal de Fernando Arbex, Alacran va ser un contundent i efímer trio funky-rock creat a Madrid l'any 1969 i format a partir de la dissolució de Los Brincos. Amb Fernando Arbex a la bateria i percussió, la terna artística es completava amb Oscar Lazprilla als teclats i la guitarra i Ignacio “Iñaki” Egaña al baix i veu cantant del grup.
A finals de 1969, Fernando, Oscar i Iñaki entren als estudis de gravació Celada de Madrid per enregistrar el que seria el seu únic disc, l’homònim, "Alacran". Un àlbum autoproduït per ells mateixos que es va publicar l’any següent i que va ser distribuït, sense campanya publicitària, pel segell discogràfic Zafiro.
Es tracta d’un notable treball cantat tot ell en anglès, un disc amb tocs de rock progressiu influenciat pel funk i els ritmes llatins del guitarrista mexicà Carlos Santana, una de les tendències musicals que imperava en aquell període. Un concís vinil de llarga durada, de tant sols sis cançons i de només vint-i-cinc minuts de durada que, gairebé sense promoció, va causar cert enrenou a l’època.
El disc s’obre amb la vibrant "Sticky" (enganxós), un tema amb un irresistible ritme funky marcat inicialment pels bongos i la bateria, dos elements als quals se li afegeix, més tard, el so punyent de la guitarra; és tracta d'una de les millors composicions del disc, un tema acreditat a Fernando Arbex en solitari que demostrava la intensitat compositiva i instrumental de l'esmentat músic madrileny.
El projecte Alacran, però, va ser breu: Oscar Lazprilla, al cap de poc temps d’iniciar aquesta aventura, va conèixer una noia britànica i se'n va anar a viure amb ella a Londres. Per la seva banda, Fernando Arbex i Iñaki Egaña van acordar dissoldre el grup i, alhora, junts, van iniciar un nou projecte musical: Barrabas.
El que més sorprèn de Alacran és que, havent publicat tant sols un elapé i un single extret d'aquest àlbum, comercialitzats tots dos gairebé sense promoció i, tenint en compte que no van fer cap actuació en directe, estan considerats un grup emblemàtic, una formació venerada pels seguidors de l'ona musical pop-rock de finals dels anys seixanta.
