Rèplica de Miquel Iceta al president Torra en el Debat sobre l’orientació política general del govern

Palau del Parlament, 16 de setembre de 2020

[enllaç al vídeo]

Gràcies, president. 

Intentaré dialogar a partir de les coses que ha dit amb referència a la meva intervenció. Una primera que vostè ha dit, però és que vull subratllar: contra la pandèmia, total disposició a col·laborar, acordar, treballar. Pel pacte de salut, total disposició a establir-lo i inclús acceptant, abans de conèixer-lo, el plantejament que faci el grup d’experts dilluns. 

Vostè començava les crítiques o, en fi, les discrepàncies sobre la meva intervenció dient «Estem en un moment molt diferent al 29 de gener». Efectivament. Ara, si llavors teníem un Govern dividit, ara tenim un Govern molt dividit. I aquesta és la qüestió que estem plantejant; no que no siguem conscients de l’evolució d’una malaltia i dels reptes que això suposa, sinó, precisament, disposar dels millors instruments per fer-hi front. I nosaltres, des de la nostra opinió, considerem que el seu, el Govern que vostè presideix, no és el millor que podríem tenir. 

Dos. El tema de la confrontació. Miri, jo…, anava a dir «el repto», però és que no m’agrada perquè a algú li pot semblar que faig una tria d’un llenguatge agressiu. Quins rendiments ha tingut la confrontació? Perquè jo els escolto sempre molt a vostès i amb respecte. I n’he trobat un. Quan diuen: «Som més, cada cop som més.» Però guanys tangibles que hagin incidit en la vida dels catalans i de les catalanes amb les oportunitats del nostre país, cap ni un. I, s’hi posin com s’hi posin, la confrontació i el diàleg són línies molt diferents, i contradictòries. I, des del nostre punt de vista, la menys intel·ligent, per no dir una cosa més gruixuda, és la de la confrontació. 

Nosaltres, ara, què necessitem? Més col·laboració, necessitem negociar finançament, necessitem negociar inversions, necessitem atraure projectes finançats amb els fons europeus. Això és el que necessitem. I per a això què necessitem? Un diàleg productiu entre els dos Governs. Tercer o quart tema que ha tractat, taula pel diàleg. Escolti, cadascú que posi els punts de l’ordre del dia que vulgui. Si –amb perdó de l’expressió– la gràcia de la taula de diàleg és que no hi havia una limitació prèvia de temes. Ara vostè no diu exactament això, vostè diu: «No, i que a més em donin la raó.» No, això ja no és un diàleg. Vostè pot parlar… (Veus de fons.) No, però fixi’l de comú acord. Posi cadascú les coses que hi vol. Aquí la cosa és: es vol parlar o no? 

I, president, potser estic equivocat, però ha donat la sensació que qui menys confiances, esperances disposició tenia per fer aquesta reunió era vostè. I em sembla que no m’ho sembla només a mi. 

Vostè diu: «Alguna cosa ha canviat.» Home, entre altres coses tenir un Govern d’Espanya que està disposat a parlar, i de forma bilateral i, a més, oberta. Doncs, home, si li sembla poc… I jo crec amb això, com tothom tirem d’enquestes i a vegades, en fi, les amanim una mica, no? Però vostè avui fa una pregunta de si la gent considera que el Govern del PSOE i d’Unidas Podemos és el mateix que el Govern del PP la gent diu que no. Segur que n’hi ha que diuen que sí, eh? Em refereixo molt majoritàriament. 

Vostè diu: «No vaig anar a La Rioja per blanquejar la monarquia.» És a dir, tots els qui hi van anar van anar per blanquejar la monarquia –president del Govern basc inclòs. A vegades, i ho dic amb respecte, però amb aquest to una mica sorneguer que a vegades gasto, sembla l’acudit aquell de qui es troba tot de cotxes contra direcció i pensa que els equivocats són tots els altres. Ja sabem que hi ha reunions no prou profitoses, que hi ha reunions que no arriben a concretar tant com voldríem, però la dinàmica de diàleg, d’aproximació de posicions i d’empatia mútua és molt important. No ens la podem saltar. I per això aprofito per dir-l’hi: m’ha agradat molt que vostè avui posés sobre la taula la seva disposició a col·laborar amb totes les comunitats autònomes i, fins i tot, ha dit, per compartir alguna cosa que potser no hem fet bé perquè s’estalviïn l’error. Aquest és l’esperit que nosaltres entenem que seria útil. 

Vostè em renyava una mica o bastant quan deia «Oh, això del processisme és mentida». Escolti, qui va dir que era un farol no vaig ser jo. Qui va sortir fa ben poc dient «No teníem cap esperança de cap mena de reconeixement internacional» no vaig ser jo. Per tant, cito arguments donats per persones que pensen de forma molt diferent, persones que han estat vinculades a aquest procés. Si no hi havia cap esperança… Es va arribar a dir «no teníem res preparat». Responsables del Govern d’aleshores. Home… I, per tant, no ens fem gaires trampes amb això. 

Com amb això, l’altra cosa que vostè diu: «Vagi pel carrer, pregunti a la gent. Ja veurà com a la gent l’únic que no li preocupa són les eleccions, li preocupa altres coses.» Sí, però parlem seriosament. A mi també em preocupa la pandèmia, i per això vull un millor govern, per lluitar contra la pandèmia. A mi em preocupa la desinversió, i per això vull un govern millor per atraure inversions i mantenir-les. Una altra cosa és que puguem discutir legítimament que vostè cregui que jo estic equivocat i que el Govern que jo faria seria pitjor. Això és legítim. Ara, no ens diguem «no importa la qualitat dels instruments que fem servir per fer front als problemes als que ens enfrontem». I nosaltres creiem que el marge de millora és molt. 

Una altra qüestió sobre la que tampoc ens posarem d’acord. El problema no és eleccions o no eleccions. Jo l’he felicitat, i ho torno a fer, per no haver fet d’aquest debat una espècie d’avantmatx del que pugui passar demà. I, per tant, tampoc vull especular sobre el que hagi de passar demà. Però sí que li diré –i va ser objecte de la meva pregunta a la darrera sessió de control–: allargar innecessàriament una presidència en funcions em sembla equivocat. En el cas que es pogués donar, em sembla equivocat. Precisament, perquè tenim els problemes que tenim, perquè volem un govern que estigui en plenitud i un president que estigui en plenitud, allargar innecessàriament una presidència en funcions no ens sembla adequat. Podem respectar els que opinin d’una altra manera, però creiem que alguns arguments forts hi ha, per això. És molt diferent dos mesos que quatre, “con la que está cayendo”. 

Vostè diu: «No, és que vostès són conservadors.» Miri, no ho sé, si vostè opina, és la seva opinió. Jo, naturalment, la respecto. Ara, respectar la llei, respectar les institucions, respectar els adversaris, fer reformes per millorar a partir d’amplis acords i sense generar falses expectatives, si això és ser conservador, jo ho soc. I després temes concrets que van sortint, perquè vostè ens diu: «Home, hem fet moltes coses». Home, faltaria més. Quan un disposa d’un pressupost de 46.000 milions d’euros i de 250.000 treballadors públics, lògicament es fan coses. Ara, nosaltres li hem de dir, encara no hem tornat a una situació semblant a la del 2010. I deixi’m que li posi algun exemple: a polígons industrials, l’any 2010 s’hi dedicaven 165 milions d’euros, en el pressupost d’enguany 51. A Educació, encara l’any 2010 es dedicaven 3.267 milions d’euros més que avui. A Dependència, doncs estem a la cua, som dels pitjors a tot Espanya amb llistes d’espera. Què vol que li digui? 

Vostè em dirà, i tindria raó: «Escolti, és que la Llei de la dependència està mal finançada i això s’haurà de repensar.» I té raó. Però jo el que em veig obligat a fer, perquè soc l’oposició, és assenyalar les mancances del seu Govern, perquè els problemes de l’infrafinançament de la dependència o de dificultats de finançament de les comunitats autònomes ho són de totes. És veritat que pot dir «algunes més que altres». Però jo sempre acabo trobant una comparació amb València, amb la que compartim dèficits i problemes, i de vegades fan les coses millor que nosaltres. 

Sobre el tema de l’espoli fiscal. Miri, no ens posarem d’acord. Nosaltres creiem que amb els propis números que jo conec de la Generalitat, doncs no és de les dimensions que vostès parlen. Però el que està clar és que vostès, a la millora del finançament, no s’hi han dedicat. No ha estat la seva prioritat. No s’hi han dedicat. 

Jo el que els dic és que, si jo arribo a ser president de la Generalitat, probablement aquesta, si no és la primera, seria la segona de les meves obsessions. 

Dir-li, sobre els temes judicials, perquè vostè deia: «No, és que Lledoners és una realitat, les persones que estan fora d’Espanya són una realitat i, per tant, això és real.» Efectivament. És que aquí tenim una qüestió sobre la qual tampoc ens posarem d’acord, però no per això deixarem de donar els nostres arguments. Nosaltres vam ser segurament dels que més vam advertir contra els riscos de la il·legalitat, fos la que fos. És veritat que algunes il·legalitats potser s’han traduït amb la convocatòria d’un referèndum, amb la declaració de la independència, i altres, el manteniment d’una pancarta i, per tant, també òbviament les penes seran molt, molt diferents si és que es produeixen o es confirmen. Però hi ha una qüestió, que vostè diu: «L’Estat fa». Miri, l’Estat no és una persona, no és el telèfon que puguem trucar, és un conjunt d’organitzacions i de poders. I vostè ha tingut –no m’agrada parlar… en fi– la decisió de contravenir decisions d’una junta electoral, ha estat condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en exercici dels seus drets ha plantejat un recurs davant del Suprem, que demà entén sobre la qüestió. Per tant, no ens facin els de més responsables de les conseqüències dels seus actes. 

President, segur que ens seguirem veient, i segur que seguirem tenint un desig de fer un país millor. Però jo li dic, per fer un país millor, l’hem de fer entre tots i hi hem de caber-hi tots.