INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP SOCIALISTA EN EL DEBAT SOBRE ELS DARRERS ESDEVENIMENTS DE L’ACTUALITAT POLÍTICA I JUDICIAL, 7.11.2018

[enllaç al vídeo de la intervenció inicial]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Moltes gràcies, senyor president.

Molt honorable president de la Generalitat, si no l’he entès malament vostè ha sortit, ha demanat aquesta compareixença extraordinària, per dir-nos que està indignat per les decisions de les parts qualificant inicialment, provisionalment, un judici i que no donarà suport a Pedro Sánchez. Bé, potser sí que calia dir-ho aquí, i, a més, a nosaltres, els debats parlamentaris ens agraden, han de servir perquè posem en comú.

Ara, permeti’m, creiem que és absolutament ridícula la pretensió de pujar al faristol d’aquesta cambra parlant en nom d’un poble oprimit. Cal recordar que vostè parla a un parlament sorgit d’unes eleccions, emparat en unes lleis; un parlament elegit pel poble del qual vostè ha estat després confiada la tasca de president i que gestiona un pressupost de 38.000 milions d’euros amb més de 250.000 empleats públics i 16.610 mossos d’esquadra. Com a poble oprimit, realment, de bandera.

Segona cosa que li volíem dir: no abusi… –si és possible no ho faci–, però, igualment, no abusi de parlar en nom del poble, a menys que consideri que la meitat d’electors d’aquest país no formen part d’aquest poble. Hem d’anar molt en compte amb aquestes coses. Una cosa és que nosaltres aspirem a parlar en nom de tothom, l’altra que ens ho creiem, i que pontifiquem des d’una pretesa responsabilitat total i absoluta d’un poble format per 7 milions i mig de persones.

Per què estem aquí? Perquè hi ha una Constitució, perquè hi ha un Estatut, una LOREG, perquè ens vam presentar a unes eleccions convocades per Mariano Rajoy i perquè uns les van guanyar i altres no les van guanyar. I per això els que tenen majoria parlamentària tenen la legitimitat de governar.

Quin és l’origen del problema, almenys com nosaltres l’entenem? Hi ha hagut, i és evident, un fracàs de la política. Hi va haver-hi dos governs que no van ser capaços de dialogar. No m’entretindré a establir qui tenia més o menys responsabilitat en això, és obvi que el Govern d’Espanya no s’hi va esmerçar gens. I, després –i aquí és on segurament discrepem, president–, hi va haver-hi una decisió conscient de vulnerar la legalitat per part de l’anterior Govern de Catalunya. Hi ha massa fotos de consellers i presidents ensenyant requeriments del Tribunal Constitucional i dient que se’ls volien saltar, com per ara dir que no sabem per què hem arribar fins on hem arribat.

Els dies 6 i 7 de setembre es va vulnerar el Reglament del Parlament, els criteris del lletrat, el criteri del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, l’Estatut, la Constitució i les resolucions del Tribunal Constitucional. Per tant, jo ja comprenc que és legítim dir: «No, és que s’estan perseguint idees.» Home, es deuen estar perseguint de forma molt selectiva, perquè són idees que són defensades obertament per moltíssima gent i per vostè mateix des de la tribuna del Parlament.

Ens pot agradar més o menys, i podem assenyalar errors i defectes de la justícia espanyola, com de la justícia d’altres països sense necessitat de faltar a la veritat. Des del nostre punt de vista, és tan absurd dir que no es va cometre cap delicte, com si saltar-se la Constitució no ho fos, o dir que això s’arreglarà amb llargues penes de presó. Vostè diu que és l’hora de parlar. Miri, la veritat és que nosaltres no hem deixat de parlar sobre aquesta qüestió. Fins i tot se’ns ha criticat a vegades, i potser amb raó, que parlem massa.

Però qui els parla ha dit des de sempre que no veu un delicte de rebel·lió. Qui els parla ha dit des de sempre que vèiem desproporcionada la presó preventiva. Qui els parla, fins i tot, va cometre la gosadia d’evocar la possibilitat d’un indult, quan ningú no ho havia fet, i avui, doncs, ja no ho hem de fer, perquè els eventuals afectats –que és veritat que abans d’un judici i abans d’una sentència és molt temerari parlar d’aquestes coses, però– diuen: «No el demanarem.» Per tant, nosaltres hem dit el que calia, en el nostre punt de vista, que diguéssim.

I, per tant, i per no avorrir-los, jo els diré el que diu una advocadessa d’un dels encausats. Cito literalment: «Sorprèn a algú aquest escrit d’acusació? No crec que pugui sorprendre massa gent. Ara haurem de fer els escrits de defensa, però, un cop presentats tots els escrits de defensa, es partirà de zero en la pràctica del judici oral. Podrem parlar de què és i què no és violència, podrem posar damunt la taula jurisprudència. Per tant, hem de confiar que surti un bon judici.» Acaba la cita. Judit Gené. És lògic que això ho faci un advocat defensor, perquè és impossible que un advocat defensor vagi a un judici dient que no hi ha res a fer i que les coses estan ja decidides.

Certament, la justícia espanyola s’ha fet mereixedora d’algunes crítiques, que podem fins i tot compartir. Però hi ha una diferència, crec, bastant gran, entre el seu plantejament, les seves crítiques, i les nostres. Nosaltres ho fem des de la defensa de l’estat de dret, des de la defensa del poder judicial, des de la defensa del que estableix la Constitució. Ho fem dient que encara que no ens agradessin, acataríem les sentències, perquè quan vostè diu «no les acceptarem», perdoni, què vol dir exactament?

Perquè, imagini’s, a mi no m’ha agradat gens la decisió del Tribunal Suprem d’ahir, gens. Ara, si jo hagués de fer una hipoteca, que no puc, perquè ja en tinc una, però, en fi, si avui anés a un banc, no podria dir: «No fem cas de la sentència d’ahir.» Com a polític –cosa que ja vaig fer ahir– puc dir: «Jo el que faria, i el que proposaré, és modificar la llei», perquè aquesta és la funcionalitat de la divisió de poders. Els polítics fem les lleis i els jutges les interpreten i les apliquen.

Vol dir això que sempre estem d’acord amb el que digui un jutge? No. I és veritat que en aquest judici s’han produït moltes coses molt xocants, s’han produït aquestes ordres demanades a tribunals europeus que no han estat concedides en els termes que s’havien demanat, i que no han estat recorregudes, i han estat retirades. També hi ha qui es pot sorprendre –jo ho faig– que un mateix procés s’estigui desenvolupant en jutjats diferents. Hi ha moltes coses que són discutibles. Ara, en un estat de dret un pot criticar les decisions judicials, però, a diferència de les decisions del poder legislatiu, del poder executiu, que poden ser recorregudes, doncs, les judicials tenen una efectivitat immediata, particularment si són del Tribunal Suprem.

Per dir la segona cosa que vostè ens deia, vostè diu: «No, com que no ens han agradat els escrits de la fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, no votarem els pressupostos.» Miri, el sentit del vot als pressupostos és absolutament lliure, i les raons que poden avalar una o altra posició també ho són. Ara, permeti’m que li digui, jo crec que és un error lligar el vot dels pressupostos a un judici que encara no s’ha celebrat. Crec que és un error.

Perquè, a més, es diu: «No, el Govern d’Espanya no ha dit, no ha fet…» En fi, hi ha qui considera, sentit contrari, que el Govern d’Espanya ha dit i ha fet massa, en els termes, per exemple, de la discussió sobre l’existència o no de violència en aquests delictes i, per tant, la qualificació adequada o no, de rebel·lió del delicte. I això, entre altres coses, li ha comportat –i és legítim en democràcia– crítiques al mateix president del Govern o a la vicepresidenta del Govern quan es va esplaiar sobre els riscos de la presó preventiva. Ara, vostès diuen: «Volem condicionar-ho a això.»

Miri, vostès sabran què és el que més beneficia els catalans, vostès ho sabran, perquè no estem parlant només de beneficis concrets, tangibles, que estan en el projecte, sinó també quina orientació política volem a la política espanyola, si un intent d’establir un diàleg… Vostè diu: «Quin diàleg?» Escolti’m, no tinc temps de llegir la tirallonga de reunions que ha provocat el restabliment de relacions institucionals entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya. Jo no sé si avui m’ho dirà, no només perquè contesti o no, sinó si m’ho dirà, però a mi em consta que hi havia en el Govern de Catalunya satisfacció perquè es reprenguessin aquests contactes, la qual cosa no vol dir, necessàriament, acord sobre les qüestions concretes que se suscitaven o com se resolien. Ara, aquí hem vist, per exemple, retirar-se dos recursos d’inconstitucionalitat contra lleis catalanes. Això ha passat, per un acord entre els dos governs. Llàstima que no hagués passat abans, que ens hauríem pogut estalviar els recursos corresponents si s’hagués produït aquesta relació entre els dos governs amb el Govern anterior.

Jo, president, entenc perfectament i, fixi’s, respecto, que vostè digui: «No podem fer una sessió del Parlament com si res no hagués passat.» Jo puc entendre, president, i respecto, que vostè vulgui pujar en aquesta tribuna per donar-nos la seva opinió sobre el que està passant. El que sí que li demano, i ho feia a l’inici de la meva intervenció: no s’arrogui la representativitat del conjunt del poble, perquè no la té, i no oblidi mai que els socialistes estem fent –m’atreviria a dir– tant com vostès per intentar que les coses acabin bé, començant per la gent que serà sotmesa a judici properament. Moltes gràcies.

***************

Gràcies, senyor president. Mirin, a mi la veritat és que amb les qüestions reglamentàries no m’agrada perdre-hi ni un segon, però, president, vostè va demanar comparèixer, de forma excepcional; van esperar cinc minuts abans que tanqués el registre per dir-ho. Pensàvem que volia un debat. No el volia. Molt bé. I per tant, responc al vicepresident. Que també diu: «Surto per respondre’ls.» Vicepresident –m’haurà de perdonar– jo només he fet una pregunta: què faran? Si no accepten la sentència, què vol dir això? Només he fet aquesta. Tota la resta eren consideracions.

Seguim sense resposta, jo crec que és obvi per què: perquè no ho saben, i tenen tot el dret a no saber què faran, eh? Nosaltres, acceptar-la. No ens queda més remei. Clar. No, tranquil·lament, no, però acceptar-la com s’accepten les resolucions judicials. Vostès viuen en una contradicció. Sí, sí. Es manifesten davant de presons que depenen de vostès. No creuen que això és una mica contradictori? I per tant… (Veus de fons.) Però no només això. Vostès viuen en la contradicció… –i ja que no vol intervenir, no ho faci des del seu escó. (Aplaudiments.)

Vostès viuen des de la contradicció que hi han diputats del seu grup suspesos –suspesos–, que han acceptat que les seves funcions siguin desenvolupades per uns altres, i uns que no. Vivim amb aquesta contradicció, no ens n’amaguem. Però si és obvi!

I, per tant, jo no vull exigir-li que em digui una cosa que no sap, però sí que aniria bé que diguessin: «No ho sabem.» Perquè vostè diu: «No, és que si un 80% vol l’absolució, que els absolguin.» Però és que el sistema judicial no funciona així, ni aquí ni a cap altre país. Siguem conscients d’això. Jo no li dic ni que sigui bo, ni que no es pugui criticar, ni que no es pugui dir que es rebutja.

Es pot rebutjar, però no queda més remei que acatar en un estat de dret la decisió del poder judicial. I entenc que no els agradi, però per això m’agradava molt més i per això he volgut evocar la declaració d’una advocadessa defensora que diu: «Es partirà de zero en la pràctica del judici oral.» Crec que en el millor interès de les persones que seran sotmeses a judici és aquest plantejament i aquesta actitud.

Sobre el tema de les hipoteques, el president Sánchez d’aquí una estoneta sortirà per dir què pensa fer.

Senyor vicepresident, espero que posi més èmfasi quan defensi els pressupostos de la Generalitat en la importància que siguin aprovats. No, perquè si els de l’Estat no són tan importants, doncs els de la Generalitat per què ho haurien de ser? Vull dir que un s’ha de carregar de raons.

Sobre el tema del Protocol 16, miri, vostè m’ha dit: «Digui-li al president Sánchez…» Així ho faré. Vostè li ho podria dir a la vicepresidenta, amb la qual es veu sovint i li ho pot comentar.

Però de totes maneres, no ens enganyem: aquest país nostre està dividit, està pagant ara el preu, jo crec, d’uns errors polítics importants, i potser també d’una pràctica judicial no correcta. Ens podem quedar només a descriure la situació sense decidir què fem per avançar? Jo crec que no.