NECROLÒGICA DE Francesc Casares I POTAU
(llegida per Miquel Iceta en el Ple del Parlament de Catalunya, 22.02.17)
Gràcies, senyora presidenta.
Vull en primer lloc saludar els fills d’en Francesc Casares, Martí, Joan, Laia, Toni i Miquel, i els familiars i amics que avui ens acompanyen amb motiu d’aquest petit homenatge a qui fou diputat en la primera i segona legislatura del Parlament recuperat.
Fer la necrològica d’una persona coneguda i admirada és un honor incòmode. És un honor perquè en retre homenatge a en Francesc Casares fem un acte de memòria i reconeixement que ens dignifica a tots plegats. Però és incòmode perquè mai estàs del tot segur d’estar fent justícia a un home bo, a un home just, a qui s’escau com a pocs el qualificatiu de persona compromesa.
El primer que volia dir és que la comesa de recordar la memòria de Francesc Casares recau en el grup parlamentari al que va pertànyer, però que el seu llegat polític, cívic i jurídic, depassa en molt el que representa el PSC. I això és també un motiu d’orgull.
Demòcrata, resistent antifranquista, catalanista, home d’esquerres, advocat laboralista, europeista, lluitador per la pau, la solidaritat entre els pobles i els drets humans, militant també de l’ús de la llengua catalana en l’àmbit de la justícia, la Seva tasca i el seu exemple, han de ser recordats i honorats de forma ben àmplia i transversal. I aquest és també el sentit de les meves paraules.
Francesc Casares va néixer a Tarragona, el 22 de desembre de 1927. “El dia de la rifa” com la seva mare no va parar mai de dir-li. Podem donar fe de detalls com aquest perquè en Francesc Casares ens ha llegat les seves memòries en dos volums que val la pena llegir. El primer, publicat per La Campana el 2006, abasta el període 1927-1958 i el segon, publicat recentment per L’Avenç, transcorre entre en 1958 i el 1978, acaba precisament amb el seu record intens del procés d’unitat socialista. Ens deixava el passat 16 de novembre a punt de fer 89 anys.
Les persones que prenen un compromís polític en un moment determinat mereixen el nostre respecte. Quan ho fan en un context de manca de llibertats demostren coratge. Quan el compromís es manté al llarg de molt de temps, els admirem. Quan el compromís abasta tota la seva vida esdevenen referents. És el cas de Francesc Casares i Potau.
Fill de mestres, val la pena recordar, com ell mateix ho feia, que la seva opció pels estudis de Dret tenia molt a veure amb el fet que molts polítics de l’època eren homes de dret.
I a la Facultat comença també el seu compromís polític amb la militància a una organització clandestina. L’any 1945 ingressa al Front Universitari de Catalunya.
Amb 21 anys ja va patir un interrogatori del SEU. És un tràngol pel que havia passat també Carme Roca i Junyent, la que després es convertiria en la seva muller i que va morir el 12 d’octubre de 2012 als 84 anys.
Llicenciat en Dret, Francesc Casares comença a exercir l’advocacia el 1951 i s’especialitza en dret laboral per defensar els drets dels treballadors, i ben aviat defensa també sindicalistes i altres víctimes de la repressió franquista davant del feliçment desaparegut Tribunal d’Ordre Públic. Quanta gent no portava el telèfon d’en Francesc per si feia falta en cas de detencions per motiu d’activitats clandestines!
Ell mateix va ser empresonat el 1958 a causa d’una important caiguda de militants del Moviment Socialista de Catalunya. Participa en l’Assemblea de Catalunya i en l’impuls de Convergència Socialista de Catalunya, del PSC (Congrés), del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) i de la UGT de Catalunya.
Activista de la l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya, que va presidir de 1987 a 1996. Va presidir també la Federació Catalana d’ONGs pels Drets Humans i l’Associació Catalana de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia. Va ser vocal del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya i membre de la junta directiva de l’Institut per a la Reinserció Social. Va rebre el premi Primer de Maig al Compromís de les Fundacions Rafael Campalans i Josep Comaposada, la creu de Sant Raimon de Penyafort el 1989, la Medalla d’Honor del Col·legi d’Advocats i la Creu de Sant Jordi el 2004, la Medalla al mèrit del treball President Macià el 2008, i finalment i a títol pòstum, el Premi de Justícia 2016.
Probablement en Francesc trobaria estrany que en la seva memòria destaquéssim els premis i medalles que amb tota justícia va merèixer, però considero que ens ajuden a tots plegats a copsar l’abast del seu compromís i de la seva tasca ingent.
Pels socialistes, la seva figura anirà sempre estretament lligada en el record amb la de Joan Reventós. Eren amics i companys de molts combats. Com és sabut, en Joan Reventós li va proposar ser candidat a l’alcaldia de Barcelona, i en Francesc va declinar l’oferiment, perquè s’estimava més seguir fent d’advocat laboralista.
Sí que va acceptar ser diputat al Parlament per dues legislatures. I sembla obligat fer esment a la seva trajectòria parlamentària recollida en els diaris de sessions.
A la primera legislatura: president de la Comissió de l’Estatut dels Diputats de 1980 a 1983, membre de les Comissions de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, del Reglament, d’Alta Muntanya, d’Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local i secretari de la Comissió d’Investigació sobre l’assalt i el segrest del Banc Central de Barcelona, la primera Comissió d’Investigació creada en aquest Parlament el 1980.
En aquesta primera legislatura, intervé activament com a ponent socialista, entre d’altres qüestions, en la supressió de limitacions als drets de les dones recollides llavors en la Compilació del Dret Civil especial de Catalunya, en relació amb les Fundacions Privades, els Col·legis Professionals, en la llei que va crear la Policia de Catalunya i en la que va establir la coordinació de les policies locals. També en innumerables proposicions de llei, sobre els drets dels ex-presos polítics, sobre presons, sobre la concessió de l’indult a Xavier Vinader, sobre el dret a expressar-se en català en serveis dependents de la Direcció de la Seguretat de l’Estat a Catalunya, etc.
En la segona legislatura la seva activitat parlamentària va ser igualment intensa com a membre de la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, la del Síndic de Greuges, la Comissió d’Investigació dels Jocs gestionats per la Generalitat i la Comissió d’estudi sobre les Bosses de Pobresa. Ponent socialista en lleis tan importants com la de protecció de menors, la creació de l’Escola de Policia, del Col·legi de Periodistes, i en les lleis de reforma de l’article 6 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, la llei de reforma de les reserves legals i la llei successió intestada, que van assentar les bases de la renovació del Dret Civil Català. I en proposicions de llei sobre la despenalització de l’avortament, la condemna del racisme a Sudàfrica, la solidaritat amb els pobles iberoamericans sotmesos a règims dictatorials, objecció de consciència, organització de les demarcacions judicials, etc.
El 1988 deixa l’escó i reprèn amb tota l’empenta la seva trajectòria professional que d’altra banda mai no havia abandonat del tot, i incrementa el seu compromís amb organitzacions de defensa de la pau i els drets humans, amb els juristes demòcrates i també amb els compromesos amb l’impuls de la llengua catalana en el món jurídic.
Tampoc no afluixa en el seu compromís militant i accepta encapçalar el corrent d’Esquerra Socialista de Catalunya amb el que va establir bones relacions amb motiu de la seva aferrissada oposició a la continuïtat d’Espanya a l’Aliança Atlàntica.
No sempre estava d’acord amb el seu partit. El recordo perfectament defensant de forma contundent el seu NO a l’OTAN en el 4rt Congrés del PSC celebrat l’any 1984. En una publicació del PSC de Barcelona d’aquell mateix any, es recollia l’opinió d’en Francesc sobre aquesta qüestió, que contenia com a pòrtic una antiga recomanació de Sèneca que li escau perfectament: “Tingues per una gran cosa comportar-te sempre com el mateix home”. Així ho va fer al llarg de la seva vida. Per això el respectem, l’admirem i ha esdevingut un referent per a molts. Sempre el mateix home, sempre el mateix compromís. No va fallar mai ni als seus, ni als treballadors, ni als socialistes, ni al seu país.
Si hagués de triar una sola paraula per definir-lo, triaria “autenticitat”. Per ell, socialisme era socialisme. No una etiqueta rutinària buida de contingut. Cito una definició d’en Francesc: “l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció, la planificació econòmica, l’assumpció per part dels treballadors dels ressorts polítics i l’assumpció d’un model de relacions laborals i cíviques basat en l’autogestió”. Així entenia ell el socialisme, i així el va defensar sempre. Ens alertava el 2011: “Hem acceptat la desnaturalització del nostre projecte socialista, més preocupats per trobar un programa a la mida d’una majoria que no pas, tal com havia de ser, buscar una majoria per al nostre programa”. Autèntic, d’una peça, sempre el mateix home.
En un dels darrers articles seus que he garbellat es demostra com mai no va abaixar la guàrdia. Es tracta d’un article col·lectiu publicat a El País de títol “La destrucció del dret laboral” alertant contra el greu retrocés que a judici seu implicava la darrera reforma laboral, i recordava el seu compromís contra la flexibilització del mercat de treball i la desregulació de les relacions laborals. Deia: “Si el Dret són normes, el que està fent el Govern és destruir amb aquesta reforma una part del sistema jurídic establert democràticament i consolidat després d’anys de sacrificis i lluites socials”.
Llibertat i justícia social són els ideals que van presidir tota la vida d’en Francesc Casares. La seva fidelitat a aquestes dues causes defineix una vida compromesa.
Un compromís arrelat al seu temps i al seu país.
Permeteu-me que acabi recordant les seves paraules:
“No sóc gens partidari d’aconsellar ningú, i menys encara amb fórmules breus i sintètiques. Més aviat sóc partidari de predicar amb l’exemple. No obstant, per no passar per un vell reganyós, que es nega a parlar, gosaria dir als joves d’avui que no deixin de ser joves ni tan sols quan siguin vells. És a dir, que prenguin el compromís, des d’ara, de seguir mantenint les mateixes idees altruistes i generoses que ara puguin tenir, per sempre més”.
Que la seva memòria ens acompanyi sempre.
