Maria Guilera (Foto: Eva Besnyö)
El funeral de l’avi és a les cinc de la tarda. Quan enfilo l’entrada del poble, veig els meus germans, que hi són des del dia abans. Duen uns vestits foscos que els fan semblar nens disfressats. Malgrat passar dels quaranta, penso, mai no han acabat de créixer.
El pare és a la taverna, em diuen. Nosaltres hi anem una estona.
Pel retrovisor els veig allunyar-se mentre jo penso en la mare i l’àvia, que Deuen Ser a casa fent el dinar i deixant anar un sospir de tant en tant.
El cotxe a l’ombra, que després no podré ni tocar el volant. Alço els ulls cap a la finestra de les golfes, allà on m’agradava tant pujar a l’hora de la migdiada. Fa anys que no passo un estiu al poble, quina llàstima.
Entro a casa sense que ningú se n’adoni. Escolto veus, totes de dones. Deuen ser les ties i potser també les veïnes. Si em veuen em petonejaran, em pessigaran les galtes, has de menjar més, nena, estàs massa prima. Ningú no em preguntarà pel Manel, però n’han parlat molt, n’estic segura, i tothom deu saber la historia del divorci més o menys distorsionada.
Baixo l’escala del celler i em rep la humitat de la meva infància.
Vigila amb el segon graó, diu el meu avi difunt amb la cantarella de sempre.
Agafo la gerra i l’omplo amb el vi de la bóta. Damunt la lleixa hi ha els gots de duralex, amb el vidre opac i algunes taques. Gots que es netejaven amb una mica de vi que després es llançava a terra. N’agafo un i desfaig el camí, segueixo escales amunt fins a les golfes i allà hi trobo la pila de sacs on jeia tantes vegades. M’arriba la mateixa olor dels xorissos assecant-se i l’aroma de terra vermella des de la pila de les patates. Bec els primers glops de vi aspre i sec sense aturar-m’hi.
Quina diferencia, avi. Si em veiessis… ara vaig a unes reunions on me’l fan girar dins unes copes grosses. I després l’olorem, el glopegem i, t’ho pots creure? L’escopim.
Són quarts de dues. Tinc l’estómac buit, no he menjat res des del matí, quan m’he pres el cafè amb un parell de galetes. Obro el calaix de la taula coixa i falcada amb un paper de diari esgrogueït i doblegat. Allà hi trobo la teva navalla, avi.
Tallo un tros de cansalada de la que hi ha al racó i mossego la crosta salada.
Posa-hi pa, nena, em dius alçant el dit. Creu-me, millor que els torrons.
Omplo el got una altra vegada i me’l bec de cop. M’he tacat la brusa, això no marxarà.
Miro per la finestra. M’agrada aquest camp sec, el cel sense núvols, les quatre cases velles i engrandides sense ordre ni concert perquè hi visquin els fills.
Aquest vi em fa cremor, però hi torno. Aquest got ja és l’últim. Deixo anar la vista per damunt les teules encavalcades i escolto el motor d’un cotxe que un moment després tomba la cantonada i arriba fins a la porta de casa. Un cotxe llarg i negre que ve a furtar aquest paisatge, el de la teva vida.
No trobo el pa, avi, et dic. Però ja no em contestes.
El cotxe a l’ombra, que després no podré ni tocar el volant. Alço els ulls cap a la finestra de les golfes, allà on m’agradava tant pujar a l’hora de la migdiada. Fa anys que no passo un estiu al poble, quina llàstima.
Entro a casa sense que ningú se n’adoni. Escolto veus, totes de dones. Deuen ser les ties i potser també les veïnes. Si em veuen em petonejaran, em pessigaran les galtes, has de menjar més, nena, estàs massa prima. Ningú no em preguntarà pel Manel, però n’han parlat molt, n’estic segura, i tothom deu saber la historia del divorci més o menys distorsionada.
Baixo l’escala del celler i em rep la humitat de la meva infància.
Vigila amb el segon graó, diu el meu avi difunt amb la cantarella de sempre.
Agafo la gerra i l’omplo amb el vi de la bóta. Damunt la lleixa hi ha els gots de duralex, amb el vidre opac i algunes taques. Gots que es netejaven amb una mica de vi que després es llançava a terra. N’agafo un i desfaig el camí, segueixo escales amunt fins a les golfes i allà hi trobo la pila de sacs on jeia tantes vegades. M’arriba la mateixa olor dels xorissos assecant-se i l’aroma de terra vermella des de la pila de les patates. Bec els primers glops de vi aspre i sec sense aturar-m’hi.
Quina diferencia, avi. Si em veiessis… ara vaig a unes reunions on me’l fan girar dins unes copes grosses. I després l’olorem, el glopegem i, t’ho pots creure? L’escopim.
Són quarts de dues. Tinc l’estómac buit, no he menjat res des del matí, quan m’he pres el cafè amb un parell de galetes. Obro el calaix de la taula coixa i falcada amb un paper de diari esgrogueït i doblegat. Allà hi trobo la teva navalla, avi.
Tallo un tros de cansalada de la que hi ha al racó i mossego la crosta salada.
Posa-hi pa, nena, em dius alçant el dit. Creu-me, millor que els torrons.
Omplo el got una altra vegada i me’l bec de cop. M’he tacat la brusa, això no marxarà.
Miro per la finestra. M’agrada aquest camp sec, el cel sense núvols, les quatre cases velles i engrandides sense ordre ni concert perquè hi visquin els fills.
Aquest vi em fa cremor, però hi torno. Aquest got ja és l’últim. Deixo anar la vista per damunt les teules encavalcades i escolto el motor d’un cotxe que un moment després tomba la cantonada i arriba fins a la porta de casa. Un cotxe llarg i negre que ve a furtar aquest paisatge, el de la teva vida.
No trobo el pa, avi, et dic. Però ja no em contestes.
Seguir leyendo
