Un nou fragment del nostre llibre "Sis maneres de menjar una magdalena".
NATÀLIA LINARES (Foto: Alex Timmermans)
NATÀLIA LINARES (Foto: Alex Timmermans)
Quan vam acabar la reunió, aquell dia a casa, vaig treure una mica de pa amb tomàquet, embotit i un vi del Penedès. De vegades se’ns fa l’hora de sopar. I recordo que mentre paràvem taula entre tots i manteníem converses desordenades, en Pere va obrir l’ampolla de vi i es va omplir una copa.
Related Articles
–Us he de dir una cosa -va dir. Tots el altres seguíem parlant i en Pere va tornar a insistir apujant el to de veu–. Us he de dir una cosa important per a mi.
Tots van callar en sec. Jo, encara per la cuina, recordo que vaig cridar, espera que ja arribo, què passa?
–Estic amb una nova parella.
En Pere havia estat vint anys casat amb la Dolo i fruit de la relació tenia tres fills: el gran de dinou anys, la mitjana de disset i el petit de vuit. Del petit, en Pere mai havia tingut la certesa que fos seu, i d’aquest sempre feia conya. Els últims anys de matrimoni ens explicaven com n’era d’oberta la seva relació que fins i tot les vacances les feien separats, deien. Sempre li fèiem la broma, al Pere. “Sembleu més cosins que un matrimoni”, fins a quedar-los el malnom de “els cosins”. En Pere sempre reia quan li preguntàvem per la seva cosina. I la mateixa Dolo, també s’ho prenia a conya. Estaven per sobre de convencionalismes. Feia ja quatre anys que van decidir fer el pas de divorciar-se. I en Pere va tornar a quedar en solteria com quan tenia dinou anys.
En Pere, aquella nit a casa meva, ens va dir que s’havia enamorat d’un esperit savi i generós. Seguia explicant que mai no havia conegut una persona així.
El vam felicitar per haver trobat l’amor després de quatre anys de solteria.
–Pere, moltes felicitats per haver trobat la teva mitja taronja... tu que sempre has estat tan escèptic davant del fet que una parella pogués estar enamorada de veritat -li va dir la Júlia amb la copa alçada i convidant així tot el grup a celebrar-ho. En Pere reia. Ens explicava que durant anys havia buscat i no sabia el què, i que en uns minuts va tenir clar que volia compartir la resta de la seva vida amb aquesta nova parella.
–Pere, moltes felicitats per haver trobat la teva mitja taronja... tu que sempre has estat tan escèptic davant del fet que una parella pogués estar enamorada de veritat -li va dir la Júlia amb la copa alçada i convidant així tot el grup a celebrar-ho. En Pere reia. Ens explicava que durant anys havia buscat i no sabia el què, i que en uns minuts va tenir clar que volia compartir la resta de la seva vida amb aquesta nova parella.
–Com es diu? -va continuar preguntant la Júlia entre somriures i mig emocionada que un company hagués trobat l’amor–. Sembles ben bé un adolescent enamorat de la seva primera conquesta. El va abraçar, commoguda i lliurada a l'afecte que sentia per ell.
–Bé, es què per a mi és la primera vegada, suposo, que m’he enamorat de veritat. No sé si realment jo he conquistat o m’han conquistat a mi. Es gratava el cap i feia un altre glop de la copa.
–Visca l’amor -deia la Júlia.
–Es diu Niek.
–Com? -va fer en Ramon mentre els altres paràvem l’orella i la Txell encenia una cigarreta.
–Niek Drakensberg, va aclarir en Pere.
–Que és un nom o cognom danés? -preguntava la Txell. Tots esperàvem la resposta.
–És holandès. El nom, el cognom i ell.
En Pere va seguir explicant la seva nova situació, després que tots el felicitéssim dissimulant la sorpresa i la incredulitat, tot intentant entendre el que passava.
En Niek estava instal·lat a Vic. Era dels Països Baixos, i donava classes de traducció i interpretació al postgrau a què en Pere s’havia apuntat feia sis mesos per tal de reforçar l’alemany.
–Va ser un enamorament sobtat -deia. Tant fa home que dona. M’he enamorat d’un esperit, del millor esperit. No ous ha passat mai? Ens miràvem i rèiem per la felicitat que desprenia al explicar-ho... (-CONTINÚA-)