Retrat d’una època i d’un personatge mitificat Fins a extrems indicibles però que el seu biògraf, basant-se sobretot amb la lectura atenta de la seva basta correspondència, el fa humà i concret, accessible. Lluny doncs de pedestals i elucubracions morboses.

“Clotas era perfectament conscient que Ferrater anava a la contra del que estava establert i que no perdonava cap tòpic repetit sense fonament. La poesia social? Una bestiesa. El millor poeta social era Yeats, un burgès que lloava la bona vida i els plaers de la família. La generació de poetes castellans del 27? Sobrevalorats. La brillantor de les imatges ocultava que la majoria de poetes no comunicaven res de veritat. La literatura espanyola està plena de monges, frares i fa pudor de sagristia. Excepcions? Algunes obres de l’edat mitjana, segur Antonio Machado. Es va avançar a Eliot. Era insuperable quan parlava dels clàssics. Dante? Una bestiota terrible. S’ha de ser molt fil de puta per imaginar una obra com l’infern amb aquells turments tan refinats a què sotmetia amics i veïns. Els recitava Catul gairebé amb lascívia, com si repetint les paraules en llatí pogués sentir la passió eròtica tan remota i tan present. No us han explicat qui és March? I la nit següent baixava de casa la mare els seus volums de l’edició de Pere Bohigas, els deixava damunt de la taula, bevia, obria el volum i els ensenyava els problemes de l’edició i la nota filològica esdevenia una reflexió amorosa. En una altra ocasió va aparèixer amb un exemplar de [Solitud]. En llegia un fragment, bevia, el comentava i bevia. Pensem que Víctor Català és una pagesa i la novel·la senzilla. No entenen el seu simbolisme. Quan la protagonista salta per sobre d’una foguera, Salvador, és o no és un símbol d’iniciació sexual? N’estava convençut. Era la millor novel·la catalana”.

Aquest volum de tres-centes vuitanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que volies llegir fins i tot abans que fossin escrits”.