Pa Negre té moltes lectures; molts, familiarment tothom, s'hi sentiran al•ludits, perquè descriu tota una família rural amb avis, oncles i tietes, cosins i mossos, mestres, capellans i guàrdies civils, cadascú amb la seva pròpia història de privacions, fugides o vergonyes, cadascú representant un aspecte del gran fris del moment. Pa negre és una novel•la sobre el record i la memòria col•lectiva. L'Andreu s'adona que 'La memòria també es mor, va[ig] entendre, espantat'. per això troba estúpid, en el seu dolor d'infant abandonat, que 'els grans diguin que el temps ho arreglava tot'. Quina direcció pren la memòria?, es demana. El llibre també és una gran aposta literària per retrobar els mots d'aquella època; hi ha la memòria dels mots o Les Paraules que omplen el silenci i la por, les paraules recordades, que l'escriptor escampa en el text 'com les pedretes blanques del conte dels infants perduts pel bosc', amb murreria, amb poeticitat.
(Lluïsa Julià. "Tria personal", Serra d'Or, núm. 533, maig del 2004, p. 65)
