"(...) encara que era un perfecte ase i, en comptes de Lluci, una atzembla, Amb Tot Conservava el meu enteniment d’home.”
Apuleu. Les metamorfosis.
Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1929
Metamorphoseon. Traducció de Marçal Olivar.
Col·lecció Escriptors Llatins
::: Com comença...
[1] Però jo amb aquesta
prosa milèsia t’entrellaçaré diverses contalles i afalagaré les teves orelles
benèvoles amb un plaent remoreig (si no desdenyes d’examinar el papirus
egipci que el càlam nilòtic ha solcat finament), i llegiràs, fins a
astorar-te’n, el relat de figures o condicions humanes girades en una altra
mena d’aparences (...) |
[1] At ego tibi sermone isto Milesio uarias fabulas conseram auresque
tuas beniuolas susurro permulceam –modo si papyrum Aegyptiam argutia Nilotici
calami inscriptam non spreueris inspicere-, figuras fortunasque hominum in alias imagines conuersas (...) |
::: Moments...
(Pàg. 5)
Per Hèrcules, no
t’entestis, seguint opinions que no poden ésser més errònies, a prendre per
mentides les coses que et semblen noves a l’oïda, fosques a la vista o difícils
de copsar amb l’enteniment; les quals, si ho esbrinessis amb una mica més de
cura, t’adonaries que són, no solament d’una positiva evidencia, sinó àdhuc
de les més fàcils de fer. |
Minus hercule calles prauissimis opinionibus ea putari mendacia, quae
uel auditu noua uel uisu rudia uel certe supra captum cogitationis ardua
uiceantur; quae si paulo accuratius exploraris, non modo compertu euidentia,
uerum etiam factu failia senties. |
(Pàg. 8)
“Guarda’t de malparlar
d’una fembra fetillera. Que la intemperància de la teva llengua no et portés
algún maldecap.” |
“parce” inquit, “in feminam diuinam, nequam tibi lingua intemperante
noxam contrahas.” |
(Pàg. 12)
Havent fet això, s’aparten
i, enretirada la llitotxa, eixancarrant-se sobre la meva cara, buiden la
vexiga, fins a amarar-me d’un bany d’orina immundíssima. |
His editis abeunt [et] una remoto grabatulo uaricus super faciem meam
residentes uesicam exonerat, quoad me urinae spurcissimae madore perluerent. |
(Pàg. 13)
“L’alba” vaig dir “ja no
es farà esperar gaire. I demés ¿què poden prendre, els lladres, a un vianant
que no pot ésser més pobres? És que no saps, ximple, que ni deu atletes poden
despullar qui va nu?” |
“non longe”, inquam, “lux abest. et praeterea quid uiatori de summa
pauperie latrones auferre possunt? an ignoras, inepte, nudum nec a decem
aplaestritis despoliari posse?”. |
(Pàg. 17)
“Res” digué “de més
fabulós que aquesta contalla; res de més absurd que aquesta galloferia!” |
“nihil”, inquit, “hac
fabula fabulosius, nihil isto mendacio absurdius” |
(Pàg. 25)
(...) tan bon punt ha vist
algun jove de bella presencia, és presa de la seva formosor, i tot seguit
clava en ell l’ull i el cor. El volta de les seves manyagueries, s’empara del
seu esperit, i el lliga amb els eterns paranys d’una amor profunda. |
(...) nam simul quemque conspexerit speciosae formae iuuenem,
uenustate eius sumitur et ilico in eum et oculum et animum detorquet.
serit blanditias, inuadit spiritum,
amoris profundi pedicis aeternis alligat. |
“(...) Sóc del parer que
en desconfiïs, àdhuc després d’esser-ne avisat. Perquè ella sempre està que
crema, i tu, tant per la teva edat com pel teu abelliment, ets prou capaç de
plaure-li”. |
“(...) haec tibi trepido et cauenda censeo. nam et illa uritur
perpetuum et tu per aetatem et pulchritudinem capax eius es”. |
(...) la noia, tota
enjogassament i malícia: “Aparta’t” va fer, “pobrissó! Aparta’t tan lluny com
puguis del meu fornell. Car si el meu fogueró prenia en tu, enc que fos una
mica, t’abrusaries per dins i ningú no fóra bo a apagar la teva ardor, sinó
jo, que, cuinant llepolies, he après a sacsejar blanament una olla i un
llit.” |
(...) illa lepida alioquin et dicaula puella: “discede”, inquit,
“”miselle, quam procul a meo fóculo, discede. Nam si te uel modice meus
igniculus afflauerit, ureris intime nec ullus extinguet ardorem tuum nisi
ego, quae dulce condiens et ollam et lectulum suaue quatere noui”. |
(...) moltes, per
demostrar llur excel·lència i abelliment, es lleven totes les robes, aparten
cobertors, s’apressen a fer veure nua llur beutat, refiant-se més de plaure
amb la rosada rubor de la pell que no amb l’àuria color dels vestits. |
(...) denique pleraeque indolem gratiamque suam probaturae lacinias
omnes exuunt, amicula dimouent, nudam pluchritudinem suam praebere se
gestiunt magis de cutis roeso rubore quan de uestis aurero colore placiturae. |
“Apa, minyons! Amb coratge
baronívol i gest decidit llancem-nos-els al damunt mentre dormen. Tota
vacil·lació, tota feblesa sigui foragitada del pit: engrapem la daga, i que
el carnatge es passegi per tota la casa! Qui jegui adormit, matem-lo! Qui
provés de resistir-se, colpim-lo! D’aquesta sola manera n’escaparem amb vida,
si no deixem ningú amb vida a la casa!” |
“heus pueri, quam maribus animis et uiribus alacribus dormientes
adgrediamur. Omnis cunctatio, ignauia omnis facessat e pectore: stricto
mucrone per totam domum caedes ambulet. Qui sopius iacebit, trucidetur; qui
repugnare temptauerit, feriatur. Sic salui recedemus, si saluum in domo
neminem reliquerimus.” |
(Pàg. 61)
(...) encara que era un
perfecte ase i, en comptes de Lluci, una atzembla, amb tot conservava el meu
enteniment d’home. |
(...) ego uero quamquam perfectus asinus et pro Lucio iumentum sensum
tamen retinebam humanum. |
“(...) enmig d’uns lladres
com aquests i d’una horrible colla de ganivetaires, ¿com podria deixar de
plorar, o com em fóra mai possible la vida?”. |
“(...) inter tota c tales latrones et horrendum gladiatorum populum
uel fletum desinere uel omnino uiuere potero? |
“(...) Per què enlletgiu
amb llàgrimes inútils rostres que són dignes de la meva veneració? ¿Per què
feu malbé en els vostres ulls un esguard que és el meu? ¿Per què us estireu els cabells
blancs?(...)” |
“(...) quid lacrimis inefficacibus ora mihi ueneranda foedatis? quid
laceratis in uestris oculis mea lumina? quid canitiem scinditis? (...).” |
“(...) Oh, una i mil
vegades feliços, els que caminen damunt de gemmes i joiells! (...).” |
“(...) uehementer, iterum ac saepius beatos illos, qui super gemmas
et monilia calcant.” |
S’apressa, s’entreté; és
tota agosarada, s’esfereeix; desconfia, s’aïra i, per últim, en un mateix cos
odia un monstre i estima un marit. |
Festinat differet, audet trepidat, diffidit irascitur et, quod est
ultimum, in eodem corpore odit bestiam, diligit maritum. |
::: La metamorfosis a Lleixes...
Volum II