"La processó és molt llarga i la vida molt curta. Sempre morim en plena travessia, però no hi ha res fora d’aquest viatge (...)."

Stoppard, Tom. Arcàdia.
Barcelona: Proa, 2007

Arcadia. Traducció de Màrius Serra.
Col·lecció TNC

::: Què en diu la contraportada…
Arcàdia és considerada la peça més ambiciosa i més ben aconseguida de Tom Stoppard. Situada a Sidley Park, la mansió que els Coverly tenen al camp, l¹obra oscil·la com un pèndol entre diversos pols: l¹ordre i el caos, la raó i la intuïció, el romanticisme i el neoclassicisme, la matemàtica i la poesia, l¹atzar i la causalitat. També són dos els temps de l¹obra, corresponents a dues generacions diferents: a començaments del segle XIX, un paisatgista vol renovar els jardins de la mansió, habitada per Septimus Hodge, amic del poeta Lord Byron i professor de la jove i sorprenent Thomasina Coverly, filla dels propietaris de la casa; el segon segment temporal d¹Arcàdia transcorre al tombant del segle XX, quan a Sidley Park hi trobem els rebesnéts dels Coverly, i també Bernard Nightingale, un professor universitari que està fent una investigació sobre Lord Byron. Tot plegat constitueix una comèdia complexa, plena de teories i de trames secundàries que el lector o espectador ha de resseguir com un detectiu, i que acaben atrapant-lo en un engranatge d¹una complexitat i un atractiu extraordinaris.

::: Com comença...
Acte primer.
Escena primera.

Abril de 1809. Una sala molt espaiosa que dóna al jardí d’una casa de camp a Derbyshire. El que avui en diríem una residència senyorial. Un pany de paret tot foradat per grans finestrals d’estil francès ocupa el fons de l’escenari. Són alts, quadriculats, proporcionats i sense cortines (...).

::: Moments...
(Pàg. 42)
LADY CROOM: A aquesta nena li ha passat alguna cosa, des de l’última vegada que la vaig veure, i em sembla que va ser ahir. Quants anys tens, aquest matí?
THOMASINA: Tretze anys i deu mesos, mamà.
LADY CROOM: Trets anys i deu mesos! No li tocaria ser impertinent com a mínim fins d’aquí a sis mesos, i no hauria de tenir ni nocions de bon gust fins molt més endavant (...).

(Pàg. 43)
SEPTIMUS: (...) No has de ser més espavilada que la gent gran. És de mala educació.
THOMASINA: Ho sóc?
SEPTIMUS: Sí. Molt.
THOMASINA: Doncs em sap greu, Septimus. (Deixa de dibuixar un moment i treu un sobre de la butxaca) La senyora Chater ha vingut a la sala de música i m’ha donat una nota a nom teu. M’ha dit que no era gens important i que, per això, te l’havia d’entregar amb la màxima precaució, urgència i discreció. El comerç carnal estova el cervell?
SEPTIMUS, agafa la nota: Sempre. Gràcies. Avui ja n’has tingut prou, d’educació.

(Pàg. 55)
HANNAH: Carai! Això sí que em ve de nou. Tot un catedràtic als meus peus, suplicant que l’ajudi.
BERNARD: Dona, tampoc cal...
HANNAH: I tant que em ve de nou. Els acadèmics que van fer ressenyes del meu llibre em van perdonar la vida amb un to del tot condescendent.
BERNARD: No pot ser.
HANNAH: Sí que pot ser, sí. La capelleta d’experts de Byron es van anar descordant la bragueta un per un i van anar abocant la seva condescendència (...):

(Pàg. 57)
BERNARD: Començo a admirar-te.
HANNAH: I així què feies, fins ara? Llepar-me el cul?
BERNARD: Exactament. La fotografia sí que et fa justícia, però no estic segur que el llibre te’n faci gaire.

(Pàg. 75)
THOMASINA: (...) Ho juro per Déu, Septimus, si hi ha una equació que descriu una corba com una campana n’hi ha d’haver una altra per a una campànula. I si una equació pot descriure una campànula, per què no ha de poder descriure una rosa? Creiem o no creiem que la natura està escrita numèricament?
SEPTIMUS: Ho creiem.
THOMASINA: Doncs com és que les teves equacions només descriuen formes artificials?
SEPTIMUS: Ni idea.
THOMASINA: Amb aquestes eines, Déu només hauria pogut crear una calaixera. (...)

(Pàg. 76)
THOMASINA: (...) No té cap sentit plorar per la resta, igual com no en té plorar per una sivella perduda de les primeres sabates, o pel quadern d’exercicis que es perdrà quan et facis gran. Anem perdent coses a mesura que n’anem recollint de coses. Som com viatgers que porten l’equipatge a pes de braços i saben que el que deixin caure serà recollit pels que vinguin al darrera. La processó és molt llarga i la vida molt curta. Sempre morim en plena travessia, però no hi ha res fora d’aquest viatge, de manera que res no es pot perdre (...).

(Pàg. 90) 
VALENTINE: (...) Cada gota que cau estableix les condicions per a la caiguda de la següent. La més mínima variació modifica la predicció i, per això, el temps que farà és i serà sempre imprevisible. Quan introdueixes les dades a l’ordinador ho pots veure a la pantalla. El futur és el desordre. Una porta com aquesta només s’ha obert cinc o sis vegades de que l’home va descobrir que podia caminar dret. No se m’acut una millor època per viure, quan gairebé tot el que crèiem saber resulta que és fals.

(Pàg. 103)
BERNARD: (...) En general no m’agrada gaire acreditar les troballes alienes, però als articles acadèmics passa com als divorcis: citar un membre de l’aristocràcia et fa guanyar un cert prestigi. A la conferència ho deixaré anar i faré que consti a la nota de premsa. Què et sembla?
VALENTINE: Molt amable.
HANNAH: La nota de premsa? Què ha passat amb la Revista d’Estudis Literaris?
BERNARD: Això ve després, amb tot l’aparat crític i el to acadèmic adient: molt sec, molt modest, sense cap mena d’arrogància però tanmateix amb l’inequívoc missatge del “mengeu-vos-ho amb patates, colla de cabrons inútils”. Però primer toca alimentar la bèstia mediàtica, reservin les seves entrades o es quedaran sense (...).

(Pàg. 110)
BERNARD: (...) no confonguis el progrés amb la perfectibilitat. Un gran poeta sempre és oportú. Un gran filòsof és una necessitat urgent. Però no hi havia cap pressa perquè arribés Isaac Newton. Érem la mar de feliços amb el cosmos d’Aristòtil. A mi, personalment, m’agradava més i tot. Cinquanta-cinc esferes de cristall connectades a l’eix del cigonyal de Déu és la meva idea d’un univers satisfactori. No se m’acut res més trivial que la velocitat de la llum. Els quarks, els quàsars... el Big Bang, els forats negres... A qui li importa una merda, tot plegat? ¿Com heu pogut aconseguir tant de prestigi amb totes aquestes falòrnies? I tants calés? Per què esteu tan pagats de vosaltres mateixos?
CLOË: Estàs en contra de la penicil·lina, Bernard?
BERNARD: No els donis peixet, tu ara. (Torna a VALENTINE) Científics! Us fotria a tots daltabaix d’un precipici amb aquestes mans. Tots, tret d’aquell que va en cadira de rodes. La gent no m’ho perdonaria i em faria perdre molts punts (...).

(Pàg. 115)
HANNAH: (...) No permetis que en Bernard t’ensorri. Només és teatre. Pura retòrica. Els antics n’ensenyaven a les escoles, com si fos gimnàstica. No té res a veure amb tenir raó: per això ja havien inventat la filosofia. La retòrica només era per a les tertúlies (...).

(Pàg. 125)
LADY CROOM: La veritat és que no he conegut mai cap dona que es mereixi un duel, ni a l’inrevés. La carta que m’has escrit s’adiu ben poc a la teva conducta amb la senyora Chater. He passat per l’experiència de ser traïda abans que la tinta d’una carta s’hagi assecat, però mai no m’havia passat que em traïssin abans i tot de sucar la ploma al tinter, i a més amb la notícia publicada al tauler d’anuncis...
THOMASINA: Senyora, em trobava meditant tot sol a la glorieta quan la senyora Chater se’m va abraonar al damunt i em va abatre. Tan consumit per la passió estava, era tal l’agonia del meu desig insatisfet...
LADY CROOM: Oh...!
THOMASINA: ... que en el meu deliri vaig arribar a creure que la Chater amb les faldilles per damunt del cap em donaria una il·lusió momentània de la felicitat a la qual no m’atrevia a posar cara.

Pausa.

LADY CROOM: No recordo haver rebut mai un compliment tan estrany, Septimus. I sóc molt més que la senyora Chater amb el cap dins d’una galleda, espero (...).

(Pàg. 128) 
CLOË: (...) La culpa és del sexe.
VALENTINE: Del sexe?
CLOË: Això és el que jo penso. Newton tenia raó. A l’univers tot està determinat, però l’únic que Newton no va preveure és que la gent sempre s’acaba enamorant d’algú que no li toca (...).

(Pàg. 135)
VALENTINE: (...) les coses sempre succeeixen en un ordre determinat. Tu no pots obrir una porta fins que no hi ha una casa al darrere.
HANNAH: Diria que justament això és el que fan els genis.
VALENTINE: Això ho fan els llunàtics i els poetes.

::: Què en penso...
Arcàdia, més enllà d’una peça teatral amena i vibrant, és un trencaclosques erudit a la vegada que força arriscat. L’obra de Tom Stoppard barreja diferents temes del tot heterogenis però -contràriament al que hom pugui pensar- es complementen molt bé. I aquest és el seu gran què.

La proposta d’Arcàdia és fer reflexionar sobre el binomi pensament / emoció tot aprofundint en les interaccions que existeixen entre idees i sentiments o, el que és el mateix, sobre les tensions humanes que acompanyen el progrés i el desenvolupament del coneixement científic.

Per tot plegat, i segons el que cerquis en la teva lectura, Arcàdia et podrà semblar una genialitat o potser tot el contrari, una obra excessiva al servei només de l’ego del seu autor.

Per mi és una obra innovadora que combina de forma intel·ligent un alt grau d’erudició amb una estructura dual i agosarada que es recolza en uns diàlegs àgils, divertits i -en certs moments- força càustics.

La clau de l’obra és la seva dualitat. Així, el text abunda en plantejar diferents dicotomies, contraposant serietat, raó, ordre i intel·lecte amb rauxa, sentiment, caos i passió. Tot al servei de captar el misteri de la vida i la mort -és a dir, el coneixement- i, de retruc, també el de l’amor.

Aquesta dualitat s’estén tant a l’elenc de personatges com al tractament temporal de l’obra: així, Arcàdia es desenvolupa alternativament en dos moments temporals (present i passat) amb uns personatges que, cadascun a la seva època, juguen a un mateix rol.

Els diàlegs d’Stoppard són vius, llampants i impactants. Però així mateix complexos. I és que els personatges d’Arcàdia sovint verbalitzen idees científiques elevades i conceptes tècnics complexos. Per exemple es debat sobre les matemàtiques fractals, però també sobra l’entropia i la termodinàmica alternant-ho amb la poètica de Byron i amb l’irrupció del romanticisme a la literatura anglesa del segle XVIII.

El determinisme social, la teoria del caos, la gestió dels paisatges i el disseny de jardins, però també les referències a gran pensadors, autors o científics (Joseph Fourier, Goethe, Byron, Plaute, Pierre de Fermat, Aristòtil) abunden tot caracteritzant els personatges i els seus tarannàs.

Però Arcàdia, lluny de tornar-se inaccessible davant d’aquesta complexitat científica, ofereix una lectura amable i força àgil. Stoppard ho aconsegueix amb un llenguatge planer i força col·loquial (sobretot en les escenes situades al present).

El component satíric –fins i tot cínic-, els jocs de paraules i els dobles missatges també ajuden a desenfadar l’obra i a fer-la més propera a un lector que -en moments concrets- es pot sentir aclaparat per la demanda de coneixements que l’obra li demanda.

El punt àlgid d’Arcàdia es situa sens dubte a l’acte segon, d’una gran minuciositat tant en el rol dels personatges com en el ritme aconseguit amb el seguit de salts entre èpoques, tot aconseguint un diàleg diacrònic (rèpliques i contrarèpliques) que es llancen els personatges distanciats per 200 anys.

En canvi, aquesta genialitat conclou d’una forma precipitada, seca fins i tot. Clarament dramàtica pel lector que potser esperava un final més acomodatiu. Una altra genialitat d’Stoppard o sequera d’idees?

En tot cas crec que Arcàdia no és un exercici teatral excessiu o pompós. Al contrari, l’he trobat una proposta del tot estimulant. Una d’aquelles obres que fa créixer el desig al lector d’adquirir nous coneixements i que, sobretot, fa rumiar no només sobre el missatge, ans també sobre la forma.

::: Altres n'han dit...
Literatura y matemáticas, Tu nombre en la portada, SRA (R. Weaver), Kara Reviews, The Melbourne Review of Books (A. Young), The New Yorker (B. Leithauser).

::: Enllaços...
Tom Stoppard, l'autor parla sobre Arcàdia, la mort i la vida i la segona llei de la termodinàmica, la clau? oposicions binàries, genialitat o caprici d'autor?, context matemàtic de l'obra, temes i conceptes.

::: Escolta-la...
Anglès (Los Angeles Theatre Works)