"

Cuando la Voz habla, yo escucho."

Mosley, Walter. El demonio vestido de azul.
Barcelona: Anagrama, 1994.

Devil in a Blue Dress. Traducció de Rosa Corgatelli.
Col.lecció Panorama de Narrativas, 304

::: Què en diu l’editorial...
El año: 1948, pasada ya la época de la Ley Seca, pero en un mundo en el que aún hay cientos de oportunidades para negocios más bien ilegales. La ciudad: Los Angeles, donde florecen los clubes nocturnos y la juerga de la posguerra. El protagonista: Easy Rawlins, un curtido ex combatiente negro sin trabajo, al que le caerá del cielo -o por encargo de Dewitt Albright, un personaje harto dudoso- la misión de buscar a una mujer. Ella es Daphne Monet, una cantante blanca que frecuenta garitos de negros donde los blancos no son habitualmente bien recibidos, rubia, hermosa, difícil de encontrar y más bien fatal.

Y su búsqueda llevará a Easy desde los más recónditos clubes nocturnos hasta las residencias de los políticos que esconden más de un secreto, desde las callejuelas de los duros guetos de la gente de color hasta los más complejos laberintos del poder.

::: Com comença...
Me sorprensió ver a un hombre blanco entrar en el bar de Joppy. No sólo porque fuera blanco, sino porque llevaba un traje blanco grisáceo de lino, camisa blanca, panamá y zapatos color hueso con relampagueantes calcetines de seda blancos.

::: Moments...
(Pàg. 22)
A menudo pienso en cuánta gente ha entrado en mi vida apenas unos minutos y levantado algo de polvo, para desaparecer después. Con mi padre fue así; con mi madre no fue mucho mejor.

(Pàg. 25)
- (...) A mí tampoco me gusta la policía. ¡Mierda! La policía hace cumplir la ley, y usted ya sabe lo que es la ley, ¿no?
Yo tenía mis propias ideas sobre el tema, pero me las guardé.
- La ley –continuó- está hecha para los ricos, de manera que los pobres no puedan progresar. Usted no quiere meterse con la ley, y yo tampoco.

(Pàg. 33)
(...) la verdad no era como el sueño. La vida era dura también en Los Ángeles, y aunque uno trabajara todos los días seguía sin salir del pozo.

(Pàg. 35)
(...) le pregunté cómo lo hacía y me respondió con su voz aguda y plañidera: “Bueno, ya sabes, Easy, sólo a la mitad de los hombres les interesa el aspecto de una chica. La mayoría de los hombres de color, como tú, buscan una mujer que los ame con tanta pasión que les haga olvidar lo difícil que les resulta vivir cada día.”

(Pàg. 71)
Es difícil hacerte el inocente cuando lo eres pero los maderos saben que no lo eres. Suponen que hiciste algo porque así es como piensan los maderos, y que les digas que eres inocente sólo prueba que tienes algo que ocultar.

(Pàg. 98)
La voz sólo me viene en los peores momentos, cuando todo parece tna malo que quiero tomar el coche y estrellarme contra una pared. Entonces aparece esta voz y me da los mejores consejos que puedo recibir.
La voz es dura. Nunca le importa si estoy asustado o en peligro. Simplemente contempla todos los hechos y me dice lo que necesito hacer.

(Pàg. 99)
Es una voz sin lujuria. Nunca me ha ordenado violar o robar. Simplemente me dice cómo son las cosas si quiero sobrevivir. Sobrevivir como un hombre.
Cuando la voz habla, yo escucho.

(Pàg. 118)
El señor Todd Carter era tan rico que ni siquiera me consideraba en términos humanos. Podía decirme todo. Yo podría haber sido un preciado perro ante el que se arrodillaba y al que abrazaba cuando se sentía abatido.
Era la peor clase de racismo. El hecho de que ni siquiera reconociera nuestra diferencia mostraba que yo le importaba un bledo.

(Pàg. 119)
El dinero lo compraba todo. El dinero pagaba el alquiler y alimentaba al gatito. El dinero era la razón de que Coretta estuviera muerta y DeWitt quisiera matarme. De algún modo se me ocurrió que si conseguía bastante dinero a lo mejor podía recuperar mi propia vida.

(Pàg. 120)
El dinero no constituye una apuesta segura pero es lo más cercano a Dios que he visto en este mundo.

(Pàg. 178)
Daphne era como un camaleón. Cambiaba para su hombre. Si era un blanco manso que temía quejarse al camarero, ella le cobijaba la cabeza en su falda y lo consolaba con palmaditas. Si era un pobre negro empapado de dolor y rabia por toda una vida, ella lavaba sus heridas con un trapo áspero y lamía la sangre hasta que restañaba.

::: Què en penso...
Walter Mosley escriu la novel·la el 1990, força anys després que Dashiell Hammet o Raymond Chandler entre d’altres popularitzessin el gènere tot conferint-li un to / estil característic. Malgrat el distanciament temporal, creieu-me: no queda enrere de les seves predecessores.

A El demonio vestido de azul, tot i ser fidel a la majoria de requisits del hardboiled clàssic, Walter Mosley també procura –i ho aconsegueix- marcar un estil propi aportant, a banda d’un protagonista negre, perspectiva històrica i també crítica social.

I és que més enllà d’una trama de tiros i polseguera, de femmes fatale i gàngsters, més enllà de sexe i persecucions, de pallisses i frases lapidàries, Mosley afegeix noves sensibilitats al gènere de la novel·la negra.

El tracte desigual, sovint vexatori, que la classe dominant, la blanca, infligia a la població de minories racials hi té una presència constant a la novel·la. La construcció del personatge protagonista, d’altra banda, no passa per la frivolitat o per la sornegueria; tot el contrari, pel comportament ètic i just.

D’altra banda  el protagonista, veterà negre de la II Guerra Mundial, torna victoriós del conflicte bèl·lic (amb una motxilla pesada i dramàtica de vivències) però troba una Amèrica de postguerra que el tracta com a ciutadà de segona.

La novel·la recrea tot aquest ambient de desil·lusió, de manca de possibilitats i de retrets racials per ambdues parts d’una forma molt realista i des d’una perspectiva afro-americana. La definició del personatge principal  l’Easy Rawlins també és acurada i insòlita dins del gènere.

Rawlins és un individu definit per dos ítems principals. Un és la lluita per la seva supervivència: primer a la guerra lluitant contra els alemanys, després a Los Ángeles davant l’abús policial i laboral i finalment, per bars, motels i carrerons de mala mort de la ciutat per salvar la pell de diferents pinxos que el volen liquidar.

L’altre ítem és el del somni: des del més proper i aclaparador -poder pagar la hipoteca a final de més- fins al més ideal -cercar la dona perfecta (de totes totes, inexistent-).  Ambdós vectors, supervivència i desig de seguir endavant, són els que atien a Rawlins durant tota la trama.

Això el fa molt més humà (i menys macarra) que altres detectius privats precedents, s’anomenin Marlow, Hammer o Spade. El fet racial del protagonista també afegeix un relat dels baixos fons de la ciutat més realista, més directe, que no pas aquella dels autors clàssics sotmesos als límits del seu color de pell blanca.

La novel·la és narrada en primera persona (un altre tret clàssic) però amb dues veus diferents: existeix un jo real que ens explica el relat tangible, però també un jo dialògic que ens explica les interioritats del pensament del protagonista, sobretot en base a una Veu interior (amb majúscula) que dicta els passos del  protagonista en cas de perill o dubte.

Això confereix un aprofundiment psicològic força detallat que sobta i a la vegada topa amb la simplicitat amb que Mosley tracta altres personatges secundaris que apareixen durant diferents moments de la trama.

Trama  que vibra a un ritme addictiu ja des de la primera pàgina. La prosa és poc pretensiosa i en canvi molt efectiva en les recreacions d’escenaris i atmosferes  -tot i amb això, hi ha escenes que resulta una mica atrafegada-.

Els diàlegs, com a tot hardboiled, són tant incisius com precisos i vius, contribuint  de forma ingent a crear una imatge mental molt acurada per cada un dels diferents personatges principals en la ment del lector.

El cas és que la trama poc a poc es va complicant i resulta difícil de seguir. Apareixen molts personatges secundaris amb diferents motivacions. I el misteri de la femme fatale acaba sent un aspecte menor. Tot plegat, més que aportar quelcom valuós enreda massa.

Em sembla que tot això pesa força al final, doncs l’autor enfoca la resolució de la trama de manera abrupta, sense tenir en compte la confusió creada en el lector, que es queda una mica venut.

En definitiva, El demonio vestido de azul de Walter Mosley és una lectura ideal pel qui busqui passar una estona (es llegeix gairebé de cop) fruint amb una història purament hardboiled –seca i adrenalítica a part iguals- que té lloc al Los Angeles de 1948, literalment en blanc i negre.

::: Altres n'han dit...
La antigua Biblos, L.B. Confidencial (L.F. Brito),  Un libro al día (O. Vigil), Il mestiere de leggere, Thriller Café (G. Lattancio), Contorni di noir (M. Martignoni), Kirkus Review, The book bag.

::: Enllaços:
Walter Mosley, perfil,  "Easy" Rawlings, el naixement d'una saga, punt dèbil, black super power (o protas negres rellevant al prota blanc), Easy Rawlins, l'anti-antiheroi noir.