" I va tornar a buscar amb els dits aquella cançó d’amor oblidada..."
Zweig, Stefan. L’amor d’Erika Ewald.
Barcelona: Viena Edicions, 2020
Die Liebe der Erika Ewald. Traducció de Clara Formosa.
Col·lecció Petits Plaers, 13
Erika Ewald és una professora de piano que sempre ha viscut una existència grisa i monòtona, mancada d’amor i d’alegria. Fins que un dia coneix un dia un jove violinista amb qui comparteix vocació i interessos. Conversen sobre art i literatura, toquen Chopin plegats, passegen pel Prater de Viena... però és segur que tots dos esperen el mateix d’aquesta relació tan pura?
::: Com comença...
Erika Ewald va entrar a poc a poc, amb el pas cautelós i silent de qui fa tard. El seu pare i la seva germana ja estaven asseguts a taula per sopar; amb el soroll de la porta van alçar la mirada per saludar amb un gest ràpid a qui entrava, després altre cop només es sentia la remor dels plats i la dringadissa dels ganivets a l’estança il·luminada tènuement.
::: Moments...
(Pàg. 18)
Llibres i quadres, paisatges i música li parlaven, perquè havia mantingut la capacitat poètica d’un nen que veu en els objectes pintats i en les coses inanimades una realitat expressiva i multicolor. I aquesta havia estat la seva felicitat i la seva alegria abans que li arribés l’amor.
(Pàg. 23)
(...) Durant una estona ven estar en silenci, no era un silenci incòmode, sinó només un temor indefinit, propi de les persones refinades quan han d’encetar una conversa amb banalitats.
(Pàg. 26)
Temperamental i indiferent alhora, estimava amb aquell desig rude que aspira a la realització absoluta dels sentits per dessagnar-s’hi. I es coneixia a si mateix i es menyspreava per aquesta debilitat que el dominava, vivia da una d’aquestes satisfaccions ràpides amb fàstic, sense poder-se’n defensar, perquè l’apassionament i la sensualitat feien estremir la seva vida igual que el seu art.
(Pàg. 27)
De vegades es sorprenia de no tenir cap necessitat de parlar quan estava amb ell. Ell tocava o estava en silenci i ella seia i somiava (...).
(Pàg. 33)
(...) Ella no va dir res, però se’l va mirar. I ell va entendre el seu prec. En silenci, va anar cap a la finestra i va agafar el seu violí. Molt baixet, va començar a tocar la seva cançó.
Al seu darrere, es feia clar lentament altra cop. Els núvols del vespre s’havien incendiat i resplendien amb una llum púrpura.
(Pàg. 37)
(...) va començar a aparèixer una lluïssor en la fosca teranyina, com si una corona reial d’or molt pesant hi hagués quedat atrapada, i es fes cada vegada més brillant i més lluminosa. I, finalment, el teixit es va estripar sota el pes de la llum, i un sol fresc de primavera va brilla al cel, i emmirallava mil vegades el seu rostre jove als vidres lluents, a les teulades molles, als bassals resplendents (..)
(Pàg. 40)
Tot els semblava més immens i transcendent quan pensaven en ell: sentien la majestuositat del paisatge, del qual fins ara només havien contemplat l’alegre serenitat, i el perfum intens i penetrant de la terra atapeïda de fruits i inflamada pel sol els revelava el símbol més secret de la primavera.
(Pàg. 55)
De cop i volta va ser conscient de la profunda naturalesa del dolor del seu amor, que tremolava sota el desengany, com sota els assots d’un càstig. Tot el que havia passat, ho recordaria sempre. La sensualitat de l’home assassinava el seu tendre amor de noia i les seves temences més sagrades. La felicitat, suspesa en la foscor com núvols resplendents crepusculars, s’havia fet miques, i la nit començava a créixer, negra i pesant, amb una quietud amenaçadora, desoladora, i un silenci despietat...
(Pàg. 61)
Hi ha hores buides, sense contingut, que amaguen el destí dins seu.
(Pàg. 62)
(...) sentia vergonya, una vergonya ardent que la cremava per dintre per haver fugit com una criatura muda i indefensa, en lloc de ser honesta i parla-li, freda i amb un orgull amarg, a aquell a qui havia de sotmetre’s. I pensava en ell i el seu amor amb un dolor feliç i un temor abrasador, i li venien altre cop totes les imatges i es confonien les unes amb les altres, però ja no eren clares i alegres, sinó enterbolides per la pena del record.
(Pàg. 75)
(...) la sensualitat dels homes no és com la de les dones, en ells crema des del principi, des de l’inici de l’edat adulta, però en algunes noies es present aper primer cop en mil embolcalls i formes. S’insinua con un enlluernament i com un somni dolç, com vanitat i plaer estètic, però arriba un dia en què es desprèn de totes les màscares i estripa els vels que l’amaguen.
(Pàg. 88)
La vida l’hi arribava com una calamarsada que destrueix les collites i les flors. Només hi havia desert sota la seva mirada (...). Perquè era molt tot el que havia mort dins seu en un sol instant: el riure lluminós i alegre que encara no havia nascut, però que volia viure en ella, com un nen que es deleix per sortir a la llum. I molta joventut, aquell desig apassionat de ser acceptat , que confia en el futur i percep l’alegria i l’esplendor darrere de totes les portes tancades que el seu desig ha d’anar obrint.
(Pàg. 91)
(...) això no podia ser! La vida encara no s’havia esgotat, ella ho veia, perquè encara podia implicar venjança, l’últim intent a les palpentes de la desesperació.
(Pàg. 96)
(...) no saber res d’aquella humiliació... només oblidar, encara que fos en un èxtasi, en un èxtasi fictici, perniciós... però no haver de pensar-hi més...
(Pàg. 103)
En aquelles llàgrimes ardents hi havia hagut tota la seva jove ànima amb tot el seu dolor: amb l’amor immens que l’oprimia, amb la humiliació ferotge que la cremava i la darrera deshonra gairebé consumada.
(Pàg. 103)
(...) hi ha persones que no han nascut per a l’amor, en les quals només floreixen les benaurades esgarrifances de l’espera, perquè són massa dèbils per suportar la dolorosa felicitat de realitzar-se.
(Pàg. 107)
(...) no hi havia cap felicitat per a aquells que no recorrien el camí del sofriment.
(Pàg. 109)
I va tornar a buscar amb els dits aquella cançó d’amor oblidada...
::: Què en penso...
Vet aquí un altre relat que testimonia la prosa rutilant d’Stefan Zweig. Com és habitual l'autor ofereix al lector un text d'elevada càrrega emotiva a partir d'una narrativa de fort component poètic. Aquí retrata l’evolució sentimental d’una dona que, sense cap mena de preparació prèvia, topa amb l’amor.
Primer, condicionada per una repressió sexual soterrada, serà un amor platònic; després, més desinhibida, la protagonista perseguirà l’amor físic però toparà amb el rebuig. En tot cas, Zweig ens parla de com la passió gira en obsessió i com davant el refús, deriva cap a la desfeta sentimental.
L’arrencada del relat és sublim. En només un grapat de paràgrafs ens presenta la vessant més íntima dels personatges amb una gran intensitat psicològica. El relat però acaba essent força previsible i l’estímul lector és manté sobretot gràcies a l’encís de la narrativa de Zweig.
I és que la genialitat de Zweig a l’hora de plantejar la trama de L’amor d’Erika Ewald és hibridar música i paraula. És d’aquesta manera que aconsegueix descriure de manera subjugant l’emoció primer, la passió després i el despit finalment.
A banda, Zweig projecta les diferents etapes d’aquesta relació frustrada d’una forma força plàstica: fent-ne un símil recurrent amb els diferents moments del dia (i de la seva lluminositat sobre el paisatge).
És d’aquesta manera que construeix l’estat d’ànim per cada moment de la trama. La caracterització de l’entorn s’emmiralla en els sentiments dels protagonistes, així l’alegria i l’èxtasi equivalen al matí radiant i lluminós, i el dubte i el temor, al vespre, als núvols i a l’ocàs.
Sí, podríem dir que L’amor d’Erika Ewald és un estudi del sentiment de l’amor tant des de la vessant del protagonista masculí (més passatjera) com des de la de la protagonista femenina (més intensa). Tot i així la narració es planteja i s'estructura des d’un punt eminentment masculí, deutor d’un entorn i d’una època concreta.
Segurament aquest és el principal però de L’amor d’Erika Ewald: aquesta visió tant paternalista de la psique femenina; aquesta descripció tant patriarcal de l’evolució sentimental de la dona; aquesta assumpció tant repressiva de la sexualitat femenina.
La darrera línia del relat, per la seva ambigüitat, és del tot memorable. Per als nostàlgics i pels qui tenen un tarannà més romàntic, suposa un desenllaç amable i conforme els cànons. Però els més mestretites, hi poden veure un evident doble sentit amb el que Zweig tanca l’evolució (maduració? capitulació?) psicològica de l'Erika: un solipsisme onanista de primera magnitud.
En definitiva, un relat minuciós i molt ben escrit que es fixa en el trasbals d’emocions que comporta per una dona fer el pas de l’amor idealitzat a un amor més carnal, i de la decepció que esclata tot seguit. Una altra esplèndida proposta de Zweig, ràpida de llegir, intensa i emotiva, tal com ens té acostumats.
::: Altres n'han dit...
Cada dia lletres, Paraula de Mixa, Sephatrad, El cau de les paraules, Núvol (T. Costa-Gramunt), Trotalibros, La antigua Biblos, Dsdmona, Un libro al día (M. Peig), El hogar de las palabras.
::: Enllaços:
Stefan Zweig, psicologia femenina al descobert, moral, idealisme i psicologia.
::: Llegeix-la:
Alemany (multiformat, multiformat)
