Company, Flavia. Ni tu, ni jo, ni ningún.
Barcelona: Edicions 62, 1998

Col·lecció El Balancí, 318

::: Què en diu la contraportada…
Ni tu, ni jo, ni ningú, la història clàssica del triangle amorós, subtilment modificada, ens introdueix en els intricats laberints de la psicologia humana: l'A està casat amb la C i és amant de l'E; la C és amant del B; el B va a demanar feina a l'A; aquest ja sap que la C l'enganya amb el B (però el B no sap que l'A sap). Els personatges passen de l'amor a l'odi fins al punt que, cadascú per la seva banda, s'adreça a una assassina professional perquè elimini qui fa nosa. Tot plegat, una confusió de traïcions i fidelitats, una comèdia d'humor negre que ens dibuixa a la cara una ganyota entre el riure i el plor, i que troba la manera de mostrar les perplexitats i els malentesos de les relacions humanes. Combinant novel·la i teatre, a través de jocs lingüístics que reprodueixen els tòpics de la mentida, Flavia Company ens recorda que la vida és molt més complexa, i molt més rica, del que ens volen fer creure els manuals d'autoajuda i els discursos polítics.

:::  Com comença...
Seria factible garantir que aquesta història és absolutament verídica -per desgràcia, ho és- i que jo vaig participar-hi, per la qual cosa podria explicar-la de manera fidedigna. Ens hem de posar d’acord, però, que la veracitat absoluta no és possible, perquè tot depèn del punt de vista des del qual s’explica un fet (...)

::: Moments...
(Pàg. 19)
A: (...) - creu que així tot queda clar, però no sap que darrere les vidres transparents d’unes ulleres o d’una finestra o d’una pantalla o d’un aparador o d’un cor sempre hi pot haver un escorxador o un abocador d’escombraries: fan pudor.

(Pàg. 24)
A: (...) ¿quin és el sentit de les paraules? -alhora que pregunta es respon a si mateix: el sisè, el que no existeix, el de la ficció, per tant. La ficció per tant, més ficció. Dos per tres: cada.

(Pàg. 27)
B: (...) La veritat no existeix. L’engany, per tant, tampoc. Gràcies a aquests pensaments ell sobrevivia. Tothom sobrevivia gràcies a pensaments com aquests. No hi ha enganys: són canvis successius.

(Pàg. 28)
B: (...) Abandonem la provisionalitat -volia afegir: pensem-nos immortals. No obstant això, temorós del càstig dels déus, només ho va pensar.

(Pàg. 29)
A: (..) ¿quin és el sentit de les paraules? -no el preocupava en absolut la resposta, però fingia, perquè d’adolescent havia volgut ser actor per enamorar les noies.

(Pàg. 34)
B: ¿(...) I si la seva dona no l’enganyés i tot fos una equivocació? – va moure el cavall per sorpresa i el va col·locar al mig del tauler. Amenaçava moltes peces alhora.
A: L’obligaria a enganyar-me, per retornar l’ordre a la realitat -una jugada amb la torre va imposar a l’escaquer la seva antiga jerarquia..
B: ¿Quina realitat? – l’Heràclit l’hauria felicitat per aquesta pregunta.
A: La del meu pensament (...)

(Pàg. 45)
C: ¿(...) Creus que ets més bona persona que jo? ¿Només pel fet que a tu et fa por que et descobreixin? No em facis riure! -sempre la sorprenia l’alt concepte que tothom tenia de si mateix.
B: Que algú et faci riure és tot un regla. Hauries d’agrair-m’ho (...)

(Pàg. 46)
C: (...) L’amor ho justifica tot, recordar-ho.
B: No hi estic d’acord, jo, amb això -se la va treure del damunt amb un gest ràpid-. Gens. L’amor no justifica res. Els sentiments són injustos amb tots aquells que no tenen els mateixos; patriotismes..., religions..., fanatismes...

(Pàg. 47)
C: (...) La diferència que hi ha entre un assassí i tu és que ell ja ha mort algú i tu encara no -de fet, pensava la C, era gairebé igual a la diferència que hi ha entre un viu i un mort.

(Pàg. 49)
B: (...) Ets una bruixa, però t’estimo -¿com era possible que ell estimés algú com la C? ?Com era possible estimar? No coneixia prou el joc. No en sabia les regles. No hi havia resposta.

(Pàg. 73)
Un bar. Fosc, com tot a la vida excepte l’amor, que tot ho justifica tret de la foscor.

(Pàg. 87)
Un parc modern, amb arbres de ciment, flors de ciment, bancs de ciment, fonts de ciment, cel de ciment i gent de ciment anomenades estàtues. A la part central del parc, allà on hi ha una zona de terra perquè els gossos hi facin les seves necessitats i els amos no les recullin i les deixin allí al mig com a testimoni de l’existència dels éssers vius, es reuneixen la C i la D.

(Pàg. 99)
D: ¿(...) I per què has enganyat l’A i el B? ¿Per què els has tit que els estimes? – per trobar respostes simplificava igual que feia amb els sistemes d’equacions durant els anys de secundària.
C: ¿Com es pot viure sense amor? – afegia incògnites.

(Pàg. 111)
D: (...) la vida era dura. Sempre. I més encara per a algú que, com ella, havia escollit la mort per guanyar-se-la.

(Pàg. 115) 
D: (...) ¿De debò que la gent es pensava que fer les coses amb les mans dels altres implicava en certa manera la innocència? Impossible!

(Pàg. 119)
¿(...) quin és el sentit de les paraules? Depèn de quines no totes les paraules són iguals tot és massa complicat per entendre-ho en una sola vida n’hauríem de tenir unes quantes com els gats i anar fent assaigs fins que finalment fóssim capaços de viure de manera que quan se’ns acabés no haguéssim de dir-nos això no va bé ¿quina merda he fet jo de la meva vida? per exemple (...)

(Pàg. 123)
(...) s’ha acabat no es pot parlar sempre de premis i de càstigs de cels i d’inferns ¿com és possible que ens deixéssim enganyar durant tant de temps? ¿fins on arriba la nostra necessitat de sentir que al capdavall no som nosaltres els que prenem les decisions sinó que hi ha una voluntat divina que mena les nostres vides per camins inescrutables? senyor!

(Pàg. 125) 
(...) de fet no hi ha una sola manera bona de fer les coses i això és el que no arribem a entendre mai i també la raó per la qual menystenim i fins i tot eliminen els que no estan d’acord amb nosaltres pel sol fet que amb les seves pròpies idees, no col·laboren a justificar-nos som així de febles com els pronoms que ens designen (...)

::: Què en penso...
Amb Ni tu, ni jo, ni ningú la Flavia Company proposa un exercici literari transversal, evitant que s’etiqueti amb un gènere concret. Al contrari: transcendeix la taxonomia literària habitual i, sense tenir-ne prou, proposa diferents estratègies narratives en un mateix vehicle literari.

La proposta de la Company s’estructura a partir d’una presentació, tres actes, tres entrevistes i un monòleg final (sense cap signe de puntuació). Així, a partir d’aquesta morfologia més pròpia de les arts escèniques juga a ser teatre tot i que sense ser-ho.

I és que el diàleg teatral convergeix amb la narració omniscient del narrador. Així, la veu narrativa complementa el diàleg dels personatges -amb matisos sovint de caràcter psicològic- que van aportant informació per la construcció de la psique de cada personatge.

L’estructura narrativa és repetitiva i només alterna els personatges protagonistes, fet que permet que el lector conegui els diferents motius de cada un d’ells voltant de l’acció narrada. Aquesta reiteració argumental, aquesta narració en cercles concèntrics, ocasiona que l’acció, malgrat el dinamisme de la interacció entre personatges, mai avanci. El relat, vist així, és l’estudi d’un moment.

Ara bé, la proposta de la Company té un punt de surreal, d’il·lusori. Els diàlegs impossibles es barregen amb les observacions del narrador sobre l’estat anímic dels personatges tot mostrant transfiguracions de la realitat (peixos a la boca, escarbats a l’ull, taques de sang que brollen a les places, coloms a les butxaques...), imatges en definitiva, d'un món interior complex i que gira al voltant de la mentida.

Ni tu, ni jo, ni ningú és una proposta literària abstracta. Un calidoscopi d’estils, missatges i diàlegs que juguen a la confusió, de la mateixa manera que, entre ells, els personatges del relat. Una falòrnia que, si bé en alguns moments costa de llegir, provoca un atordiment  (què acabo de llegir?) reptador.

::: Altres n'han dit...
Lecturalia.

::: Enllaços:
Flavia Company.