Clarke, Susanna. Piranesi.
Barcelona: Editorial Amsterdam, 2021

Piranesi. Traducció de Ferran Ràfols


::: Què en diu la contraportada...
En Piranesi viu a la Casa, tal vegada hi ha viscut sempre. Dia rere dia pren un registre minuciós de les Meravelles que conté en els seus diaris: el laberint de Vestíbuls i Corredors, els milers d’Estàtues blanques, el brogit de les Marees a les Sales Baixes, la disposició canviant dels Estels a les Sales Altes. Els dimarts i els divendres, en Piranesi es troba amb el seu amic, l’Altre. Sovint també visita els Morts i els porta menjar, hi parla i els descriu les Bondats de la Casa. Bona part del temps, però, en Piranesi està sol.

Un dia apareixen missatges escrits amb guix a les Parets. Individus estranys han arribat a la Casa. Són amics o venen a portar destrucció i bogeria? El Món que en Piranesi creia que coneixia està canviant: esdevé estrany i perillós.

Després de setze anys de parèntesi narratiu, la segona novel·la de Susanna Clarke ens endinsa en un univers oníric i enigmàtic, i s’interroga sobre la ciència i el progrés, les virtuts i els mals del coneixement, la realitat i la imaginació, la memòria, l’arrogància i la solitud.

::: Com comença...
Quan la Lluna ha sortit a la Tercera Sala del Nord, he anat al Novè Vestíbul.
Entrada del primer dia del cinquè mes de l’any en qué l’albatros va venir a les sales del sud-oest.

Quan la Lluna ha sortit a la Tercera Sala del Nord, he anat al Novè Vestíbul per contemplar la unió de les tres Marees. És un fenomen que es produeix només un cop cada vuit anys.
El Novè Vestíbul és notable per les tres grans Escales que conté. Les Parets són plenes de rengleres d’Estàtues de marbre, centenars i centenars, Franges i més Franges que s’eleven fins a altures remotes.

::: Moments...
(Pàg. 61)
- (...) El que busco és poder, i, per tant, hauria d’adreçar aquestes paraules a alguna cosa que ja ho sigui, de poderosa. Té algun sentit, el que dic?
- Sí –li he respost.
- Però no hi ha res que tingui cap poder. Ni tan sols hi ha res viu. Només una infinitat d’habitacions llòbregues, totes iguals, plenes d’estàtues en mal estat i cobertes de merda d’ocell (...).

(Pàg. 75)
Mentre caminava anava pensant en el Gran Coneixement Secret que l’Altre diu que ens donarà poders nous i estranys. I m’he adonat d’una cosa. M’he adonat que ja no hi crec. O potser no és una manera acurada de dir-ho. He pensat que pot ser que el Coneixement existeixi. I he pensat que també pot ser que no existeixi. Sigui como sigui, ara ja tant me fa. No penso perdre més el temps buscant-lo.

(Pàg. 85)
- (...) si mai oblides res important jo t’ho puc recordar. Però el fet que tu oblides mentre que jo recordo... Per això és tan vital que sigui jo qui fixa els nostres objectius. Jo. No tu. És el tercer motiu pel qual hem de persistir en la recerca del coneixement. Ho veus?
- Sí. Sí. Almenys... – M’he quedat un moment en silenci.- Necessito temps per pensar –li he dit.

(Pàg. 86)
Mentre m’ho explicava –i una estona després- no he sabut què pensar. En més d’un moment he tingut sensacions properes al pànic. Realment pot ser que hagi oblidat converses senceres?

(Pàg. 104)
- (...) El que se’n podria dir la moralitat no m’ha interessat mai, però em vaig imposar el límit de no provocar el col·lapse de la civilització. Potser em vaig equivocar. No ho sé. És cert que tinc un temperament més aviat sentimental.
M’ha mirat amb un ull lluent, malèvol, de les parpelles caigudes.
- Al final tots vam pagar un preu molt alt. En el meu cas va ser la presó. Ah, sí. Suposo que et deu sobtar, això. M’agradaria poder dir que va ser tot un malentès, però realment havia fet tot el que deien que havia fet.

(Pàg. 118)
(...) no puc evitar pensar que, si la situació fos a l’inrevés i fos el seny de l’Altre el que estigués amenaçat pel 16, jo no em decidiria tan ràpidament a matar-lo. Per dir la veritat, no crec que el volgués matar mai: la idea em repugna. I no tinc cap dubte que primer provaria altres coses, com ara trobar una curació per a la seva follia. Però el caràcter de l’Altre és més aviat inflexible. No gosaria titllar-ho de defecte, però és una tendència clara.

(Pàg. 119)
Després d’un cert temps es fa més fàcil separar el que és important del que és efímer.

(Pàg. 173)
(...) En algun lloc, deia Arne-Sayles, hi devia haver un pas, una porta entre nosaltres i on sigui que ha anat la màgia. Potser era molt petita. Potser no era del tot estable. Com l’entrada d’una cova subterrània, podia córrer perill d’esfondrar-se. Però hi havia de ser. I si hi era, llavors es podia trobar.

(Pàg. 200) 
- (...) Per què un laberint, a parer seu? –li vaig preguntar.
- Què vol dir?
- Per què li sembla que va descriure l’altre món, el món on deia que anava més sovint, com un laberint?
En Ketterley es va arronsar d’espatlles.
- Una visió d’una magnificència còsmica, suposo. Un símbol de la barreja de glòria i horror que és l’existència. Impossible sortir-ne viu.

(Pàg. 245) 
“(...) Ui, creure”, deia l’Arne-Sayles, emfasitzant sarcàsticament l’última paraula. “Per què tothom es pensa que és una qüestió de creure-hi? No ho és. La gent pot creure el que vulgui. Tant se me’n dona.”

(Pàg. 264)
Han recuperat en Matthew Rose Sorensen, o això es pensen. Un home amb la seva cara, la seva veu i els seus gestos es desplaça pel món, i amb això en tenen prou.

:::  Què en penso...
Quan apareix una novel·la diferent i innovadora, capaç de marcar diferències en un mercat editorial erm de novetats al·licients, tots plegats perdem una mica el senderi i correm a combregar amb el hype del moment.

Twitter i la blogosfera s’omplen llavors d’hurres, d’al·leluies, de recomanacions –sovint tragicòmiques quant no histèriques- sobre la bondat de tal novel·la o sobre la creativitat de tal autora.

Però em fa l’efecte que tanta devoció respon a una apatia lectora –a una manca d’orgull lector si voleu- que ens porta a tenir una opinió atrofiada (per la falta d’ús). Així, sempre acabem picant l’ham del que creiem (o ens venen) que és diferent, innovador, desafiant...

Escolteu: Piranesi, la novel·la de la Clarke és bona. Molt bona. Et proposa estones de lectura realment magnífiques. Encadena gairebé un terç de la novel·la amb un constructo imaginari superb. Però també té un gran problema: va de més a menys.

La narració arranca de forma fascinant. Situa al lector en un món inconegut, a cavall del mite i del somni. Un món en el que el protagonista, una mena de minotaure innocent i càndid, ens fa de guia.

Una Arcàdia però que, lluny de ser un destí propi com creu el propi Piranesi, és una presó aliena. Un lloc sobrenatural i al marge de la realitat, farcit d’ombres platòniques que semblen vigilar al pres.

Aquesta primera part és la que més m’ha frapat. Perquè és sorprenent. Perquè no té por en el seu plantejament. Perquè malgrat aquest atreviment, la Susanna Clarke ofereix un ventall d’eines –aquell dietari- i recursos –aquelles repeticions- al lector per evitar la seva impotència.

I és que la novel·la requereix d’un lector actiu. El seu inici és literalment un laberint, un constant pèrdua de referències i de contextos, un deambular pels paràgrafs de forma caòtica, sense ruta. Proper al desastre. Però aquesta primera part de Piranesi regala creativitat i gosadia a parts iguals. Té un poder enlluernador: meravellosa atmosfera capaç de transportar al lector a un món tel·lúric; prodigiós to que regalima lirisme ara i adés.

La Susanna Clarke ho gestiona amb una prosa planera que es caracteritza per la seva fluïdesa. No és en va: aquesta senzillesa ajuda al lector durant la (difícil) presa de contacte amb la novel·la. De la mateixa manera actua la veu narradora. Com un guia que, amb la seva bitàcola, ens porta a una exploració fascinant -en primera persona- tot cercant sempre la pista de la racionalitat en un món subreptici.

De mica en mica, a mesura que Piranesi recava informació dispersa pel laberint i forneix una sospita sobre la realitat en la que viu, la novel·la pren la forma d’un thriller amb un cert aroma nigromàntic.
L’atmosfera es torna més obscura i intensa, sí, menys innocent, segurament; però la novel·la també esdevé més lineal, amb moments sinó previsibles sí intuïts.

I ara permeteu-me importunar una mica... la novel·la és de veritat tant sorprenent? La proposta de Susanna Clarke és tant innovadora? Aquí cada un opinarà el que li sembli, faltaria més. Si us val d'algna cosa l'opinió d'un servidor, crec que no gaire. Aquest món tant particular que trobem a Piranesi, ja l’he visitat anteriorment evocat en altres novel·les. Amb diferents formes, potser sense estàtues, segurament des d'altres aproximacions i paisatges humans, o en contextos molt diversos i forjat amb estils ben llunyans. Però el fons -la fugida de la realitat, la cerca d’un refugi interior, en definitiva, la investigació de la pròpia identitat- és el mateix.

Vet aquí exemples: Ignot de Manuel Baixauli (des de dins mateix de la Literatura, volca una realitat excepcional, del tot insòlita) i La escala de los mapas de Belén Gopegui (evocadora història d’una voluntat d’esborrar-se, de dimitir del món, d’evadir-se de la realitat).

Tornem a Piranesi. Una novel·la, dues històries, dos resultats. De primer onírica, suggerent, rupturista, encomiable i engrescadora. El lector busca motius, cerca perquès, explora un laberint (tant fictici com narratiu), es pregunta qui és aquest narrador tant especial, que és aquesta Casa batuda pel Mar i pel Cel. De segones, una història més trillada, més terrenal (en tots els sentits), més quotidiana i per això menys suggerent. El lector no va davant. Només es deixa guiar. Sorteja trampes literàries.

La novel·la -que comença altíssima en un món de somni- poc a poc s’hibrida en el món real, quotidià. Viatgem de la bogeria alliberadora a la cordura amarga. Però sortim del laberint per caure en un món de matrioskas: una intriga conté l’altra.

Ara bé, cal reconèixer que, malgrat el sotrac argumental, aquesta segona part llueix un gran disseny a nivell tècnic: tots els enigmes, tots els misteris són servits al lector en comptagotes, mantenint la tensió al llarg de la lectura.

Si el que cerques, lector, és una lectura atàvica, sobre el control mental i la submissió psiquica, sobre els dubtes identitaris, sobre una psique torturada, tot plegat en un món d'insomni i salpebrat amb elements fantàstics de ressons borgians, et sorprendràs gràtament amb la primera meitat de la novel·la.

La resta, un cop acceptada la proposta formal de la Clark i familiaritzat amb els personatges i les seves circumstàncies, et portarà per camins ja transitats i per tant, poc suggerents.  

:::  Altres n'han dit...
Els llibres del Senyor Dolent, El biblionauta (M. Codony), Les rades grises, Marina Medusa, Núvol (O. Gazdagi), Ara Llegim (P. A. Pons), Algunos libros buenos, In the never never, Serendipia, Momoko, Café librería (A. Pérez), La nave invisible (E. Norte), Papel en blanco (E. Pujadas), Un libro al día (Oriol), Regina Irae, El archivo Krell, Sometime a book, Complete Review, 1001 notte d'inchiostro, Leggere a colori (L.Pagorini), Le penne irreverenti (Elide), Il salotto letterario,

:::  Enllaços:
Susanna Clark. perfil de l'autora, Motius, context, referències, idea inicial i temes, la importància de l'herència folklòrica anglosaxona, la Casa; la presó, la importància del detall i el paper de la màgia, Never mentioned by always present: Plató, bogeria o viatge interior?, Giovanni Battista Piranesi.