"Declaro que la nostra pàtria és un manicomi: els nostres enemics i els bojos són els que encara no han perdut el seny (...)".
Andréiev, Leonid. La rialla roja.
Barcelona: Editorial Males Herbes, 2021
Красный смех. Traducció de Jaume Creus.
Col·lecció Distorsins, 86.
::: Què en diu la contraportada...
La rialla roja comença en el deliri del camp de batalla, i en unes poques pàgines aconsegueix que experimentem la follia i el patiment d’aquells que es veuen abocats a formar part activa d’una guerra. El protagonista, després de rebre una ferida greu, és enviat a casa, on per fi es trobarà a resguard, protegit per l’escalf de la família. Tot i així, no pot treure’s de sobre la sensació que l’horror l’ha seguit fins aquí, com si la barbàrie s’hagués escapat de les trinxeres i s’estengués per la vida quotidiana, infectant pobles i ciutats. Andréiev, mestre indiscutible de la literatura russa, presenta la guerra com un estat mental, una bogeria encomanadissa que es va apoderant del món sense que gairebé ningú no se n’adoni.
Construïda a partir de fragments de diversos manuscrits, La rialla roja és una narració antibel·licista a mig camí entre el terror d’Edgar Allan Poe i la literatura expressionista. Un llibre que va convertir Leonid Andréiev en un dels escriptors russos més admirats del seu temps.
::: Com comença...
...follia i horror.
Vaig sentir això per primera vegada quan anàvem pel camí d’Ensk, durant deu hores ininterrompudes, sense detenir-nos, sense reduir la marxa ni recollir els caiguts, abandonats a la mercè de l’enemic que, movent-se darrere nostre en una densa massa compacta, al cap de tres o quatre hores esborraria les petjades dels nostres peus amb els seus.
::: Moments...
(Pàg. 15)
(...) el miro directament als ulls... hi veig un abisme d’espant i demència. Tots tenim les pupil·les contretes, però ell les té del tot dilatades: quin mar de foc deu veure a través d’aquestes enormes finestres negres!.
(Pàg. 24)
Cantaven, sí... i al se u voltant tot era vermell de sang. Fins el cel semblava roig, i es podia pensar que s’havia produït a l’univers alguna catàstrofe, alguna estranya mutació i la desaparició dels colors: havien desaparegut el blau i el verd i els altres colors suaus i habituals, però el sol remava amb un roig foc de bengala.
- La rialla roja –li he dit ho.
Però no ho ha entès (...).
(Pàg. 31)
- (...) A casa? –ha cridat algú des de la foscor. La veu sonava ronca d’emoció, de por i de ràbia, i li tremolava. I no li sortia cap paraula més, com si s’hagués oblidat de parlar-. A casa? A quina casa? És que hi ha cases en algun lloc? No m’interrompeu o començo a disparar. A casa cada dia em banyava, ho enteneu?, un bany amb aigua, aigua fins dal. Ara no em rento cada dia, i tinc crostes al cap, i tinya, i em pica tot el cos, i pel cos s’arrosseguen, s’arrosseguen... Pararé boig amb tanta brutícia... i em parleu de casa! Em sento com una bèstia, em menyspreo, no em reconec, i la mort no em sembla gens ni mica espantosa. Em feu explotar el cervell amb la vostra metralla, el cervell! Dispareu on dispareu, tots els trets m’impacten al cervell... i parleu de casa! Quina casa? (...).
(Pàg. 43)
Aquells foscos monticles s’agitaven i s’arrossegaven com crancs somnolents trets de la cistella, amb les cames eixancades, estranys, i a penes semblaven éssers humans, amb els seus confusos moviments espasmòdics i la seva pesant immobilitat. Uns estaven callats i resignats, d’altres gemegaven, udolaven, ens insultaven i ens manifestaven odi, a nosaltres que veníem a salvar-los, amb una fúria d’allò més punyent, com si fóssim nosaltres l’origen d’aquella nit sagnant i indiferent, i de la seva solitud enmig de la nit i dels cadàvers, i també de les seves horribles ferides.
(Pàg. 47)
(...) el gemec no cessava. S’escampava per la terra, subtil, desesperat, semblant al plor d’una criatura o als ganyols de milers de cadells abandonats i mig glaçats. Com una punxeguda agulla de gel sense fi, penetrava al cervell i a poc a poc es movia endavant i endarrere, endavant i endarrere...
(Pàg. 53)
(...) va aixecar la mpa ben amunt, la va deixar caure plana i, amb mlt de compte , amb dos dits va tocar aquella part de la flassada sota la qual s’haurien de trobar les meves cames, si no me les haguessin tallat.
- I això ho entén? –em va preguntar amb posat misteriós.
Després, amb la mateixa solemnitat i de forma significativa, allargà la mà cap a la filera de llits on jeien els ferits i va repetir:
- I això ho pot explicar? (...).
(Pàg. 56)
(...) i quan em torni boig del tot sortiré al camp... sortiré al camp i faré una crida, i reuniré al meu voltant tots aquests valents, tots aquests cavallers sense por, i declararé la guerra al món sencer. En alegre colla, amb músiques i cants, entrarem a les ciutats i pobles, i per allà on passem tot serà roig, tot donarà voltes i ballarà com el foc (...).
(Pàg. 57)
- (...) Qui deia que no es pot matar, incendiar i saquejar? Nosaltres matarem, saquejarem i incendiarem. Una alegre i despreocupada colla de valents... ho destruirem tot: els seus edificis, les seves universitats, els seus museus; alegres xicots plens de fogoses rialles... ballarem sobre les ruïnes. Declaro que la nostra pàtria és un manicomi: els nostres enemics i els bojos són els que encara no han perdut el seny; i quan, gran, invencible, content, m’imposaré al món, únic senyor i sobirà seu, quina alegre rialla s’estendrà per tot el món!
(Pàg. 65)
(...) ja només responc als estímuls més forts, però al fet mateix d ela guerra no m’hi puc acostumar, la meva ment es nega a trobar explicable allò que en essència és del tot absurd, demencial. Milions d’homes aplegats en un mateix lloc intentant justificar els seus actes, es maten els uns als altres, i tots amb igual dolor, amb igual infelicitat... què és això sinó pura follia?
(Pàg. 73)
... i la inspiració, la sagrada inspiració va acudir a mi. El sol es va encendre al meu cap i escampava els raigs ardents de la creació per tot el món, inundant-lo de flors i de cants. I vaig escriure tota la nit, sense notar cap fatiga, planant lliurement amb les ales de la sagrada i poderosa inspiració. Vaig escriure una cosa gran, una cosa immortal... flors i cants. Flors i cants.
(Pàg. 81)
Ara que estic sol, la guerra s’ha emparat completament de mi, em domina i es dreça al meu davant com un enigma incomprensible, com un terrible esperit que no puc revestir d’un cos.
(Pàg. 88)
Això és pitjor que la pesta i els seus horrors. De la pesta, si més no, ens en podem allunyar i protegir-nos en algun lloc, podem prendre precaucions, però com protegir-nos dels pensaments que se’t fiquen a dins, que ho penetren tot, que no coneixen ni distàncies, ni límits?
(Pàg. 103)
Durant aquests dies en què els homes es transformen en cadàvers sense parar, no he pogut trobar repòs enlloc, he corregut a casa d’uns i altres, i he acabat escoltant moltes converses, he vist tots aquests rostres amb un somriure fals, que asseguren que la guerra queda lluny i que no els afecta. Però encara he vist més l’horror en estat pur, real, i llàgrimes amargues i esgarips de desesperació, quan la raó, la raó en majúscules, arreplegant totes les seves forces, li arrenca a l’home la darrera pregària, la maledicció postrema: “Quan acabarà aquesta guerra insensata?”
(Pàg. 113)
(...) Els corbs grallen. On és el meu germà? Era afable i generós, i no volia mal a ningú. On és? Us ho pregunto a vosaltres, maleïts assassins! Davant de tot el món us ho pregunto, maleïts assassins, corbs, carronyaires damunt d ela carnassa, desgraciades feres imbècils! Sou feres! Per què heu matat el meu germà? Si tinguéssiu rostre us donaria una bufetada, però no en teniu, el que teniu és un morro de fera carnívora. Feu veure que sou persones, però sota els guants veig urpes, sota els barrets els vostres cranis plans de fera, rere els vostres savis discursos puc sentir la follia dissimilada que sacseja cadenes rovellades. I amb tota la força de la meva pena, de la meva tristesa, dels meus pensaments denigrats, us maleeixo, desgraciades feres imbècils!
(Pàg. 114)
- (...) vosaltres els joves, que encara teniu la vida al davant, protegiu-vos, i protegiu alhora les futures generacions d’aquest horror, d’aquesta follia. Nosaltres no tenim prou força per suportar-ho, la sang ens encega. El cel ens cau damunt del cap, la terra se’ns obra sota els peus. Bona gent...
::: Què en penso...
La rialla roja, és un contundent relat de Leonid Andréiev sobre el carnatge que suposa la Guerra. Una obra que, escrita el 1904, pel seu esperit vanguardista, però també pel seu deix misantròpic es desvincula de la seva època i es reivindica atemporal.
La rialla roja és una novel·la pertorbadora; una novel·la d’aquelles que posa el dit a la nafra. Una novel·la que no pretén distreure el lector amb un relat de tall clàssic, d’estructura acadèmica i de final definit i fàcil. Ni molt menys: La rialla roja provoca i denuncia.
Denuncia la Guerra. Però no una de concreta, no una geogràfica i històricament identificable, no. Andréiev denuncia la mateixa idea de la Guerra i la descontextualitza de qualsevol escenari reconeixible.
I és que Andréiev ens descriu la Guerra des de l’abstracció més íntima de l’horror. La tracta com una al·lucinació col·lectiva, com una bogeria recurrent, com un malson periòdic. Com una bèstia mística que abraça i devora la humanitat. Com un deliri.
La Guerra com un abisme descontextualitzat de qualsevol lloc o època. Per això La rialla roja és tant potent. Perquè ens parla de categories (idees), no de fets (trames, moments, arguments, personatges). I justament aquest és el valor afegit, que la fa -permeteu-me- immortal.
Una obra psicològica i a la vegada, desesperançada i crítica amb la naturalesa humana. Un relat que no vol saber-ne res de la èpica guerrera ni de l’”Ars Bellica”. Un relat que refusa elogiar l’heroi. Al contrari, Andréiev vol mostrar com l’autodepredació es consubstancial a la humanitat.
Com la violència i la barbàrie redueixen en un instant els anys de raonament i de coneixement, tant en el camp de batalla, com també a la reraguarda, on tot aquest horror es converteix en paranoia.
D’aquesta manera Leonid Andréiev, a cavall d’un simbolisme apassionat i d’un expressionisme aclaparador, estructura la narració en forma episòdica, amb fragments de relat sense principi ni final, qui sap si entrades d’un diari, o inventari de malsons.
De la mateixa manera dota la narració amb un doble punt de vista: el testimoni de dos germans que
-protagonista un del ball cruent a les trinxeres, i l’altre de la demència i el pànic que s’instauren a la reraguarda- ens ofereixen una narració panoràmica dividida en dos moments/escenaris diferents.
El relat ofereix un to irreal a la primera part - escrita amb una prosa potent, de gran càrrega visual- creant una atmosfera d’irrealitat, de purgatori, de malson. La segona part -més íntima, més reflexiva- es mostra estil·lísticament més realista, encara que el deix expressionista teixeix raó amb paüra.
I d’aquesta manera, al final, aquesta mica de naturalisme narratiu es corromp. En lloc d’ordre s’imposa el caos. En lloc de raó s’imposa l’absurd. En lloc de trama s’imposa el deliri. I el relat es transforma en una visió apocalíptica que fa posar els pels de punta al lector.
D’aquells llibres que brillen amb força dintre de la constel·lació de la literatura universal. Un dur al·legat anti-bel·licista que hauria d’estar molt més present. I és que la Guerra no només ha estat, és i serà dolor per la ment, ans també càncer per l’esperit.
Anika entre libros, Un libro al día, Ara Llegim (Ll. A. Baulenas), Núvol (L. Badal).
::: Enllaços:
Leonid Andréiev, context i obra, la idea.
::: Llegeix-la:
Rus (html)
Anglès (html)
Anglès (facsímil - Ed. L.Fisher Unwin, Londres - 1905).
Francès (html)
