"- (...) Estaries d’acord si et dic que totes les grans societats de la Terra estan fetes malbé? El que anomenem “civilitzacions”? Que totes elles son sistemes fracassats i terribles?"

Ellis, Warren. Normal.
Barcelona: Editorial Males Herbes, 2018

Normal: A Novel. Traducció de Ferran Ràfols Gesa.
Col·lecció Distorsions, 54

::: Què en diu la contraportada...
Normal és en la institució psiquiàtrica on van a parar els científics i investigadors afectats per una estranya malaltia, una demència deguda a la comprensió de que el futur es presenta molt negre. Poques hores després que Adam Dearden sigui internat en el centre per motius que no aconsegueix recordar, un altre dels pacients desapareix de manera misteriosa. Això el farà a iniciar una investigació d’allò més inusual, plena de diàlegs hilarants i personatges estrambòtics, que el conduirà fins a les entranyes del mateix centre psiquiàtric.

 Més que una novel.la, Normal és un viatge a la imaginació incontinent i la intel·ligència visionària de Warren Ellis, el llegendari creador de còmics com Transmetropolitan o Planetary.

::: Com comença...
- Tu dona’m internet ara mateix i ningú en sortirà ferit. –va dir la dona, amenaçant l’infermer amb un raspall de dents que brandava com si fos una vareta maligna.

::: Moments...
(Pàg. 15)
Sabent el que sabia, i tenint com tenia certa consciència de la situació en què es trobava, va pensar si la tornaria a veure, aquella porta. Sabia que era força probable que no sortís mai més d’aquell bosc. Sabia que n’hi havia que no en tornaven.

(Pàg. 23)
- (...) Saps per què ets aquí, Adam?
L’Adam va tornar a fer un glop d’aquella merda verdosa.
- Un cas greu de mirada a l’abisme –va dir-. I tu?
La Lela va arrufar les celles. Un sorollet humit li va sortir de la boca. Va tocar l’ase i va empassar-se alguna cosa. Es va eixugar el filet de saliva que li sortia per la comissura de la boca.
- Males decisions culinàries –va dir. 

(Pàg. 34)
- (...) necessito que tinguis present que tothom és aquí pel mateix motiu, Adam.
L’Adam va brandar el cap.
- Doctora, m’està dient que no em refiï de ningú perquè estan tots sonats?
- Sens dubte –va respondre ella. Esteu tots com un llum. 

(Pàg. 40)
No sabia on era el seu portàtil. No sabia en quin moment havia fet l’última còpia de seguretat en els seus tres serveis d’emmagatzematge off-line. Hòstia puta. Estava aïllat, aïllat del tot. Era una amputació. Es va adonar que no tenia ni idea de què fer-ne, d’aquella situació. Era un monyó humà cauteritzat que algú havia deixat caure en una habitacioneta perquè s’hi podrís. 

(Pàg. 74)
- (...) El problema és aquest. Et passes el dia pensant en les ciutats com a màquines per viure-hi a dins. I a mesura que acumules dades i t’adones de la magnitud dels problemes que s esuposa que les ciutats han de resoldre, comences a veure-les com una armadura que t’ajuda a sobreviure. Vull dir que, en teoria i la pràctica, són exactament això. Per això antigament les ciutats s’envoltaven de fosses i de murs (...). 

(Pàg. 77)
- (...) El futur és això, Adam com collons et diguis. Ciutats-estat plenes a vessar de vells apinyats a la porta dels hospitals i alçant els ulls amb terror per si arriba la gran tempesta que les ha de deixar flotant panxa avall sobre quatre metres de merda (...). 

(Pàg. 94) 
- (...) Estaries d’acord si et dic que totes les grans societats de la Terra Estan Fetes malbé? El que anomenem “civilitzacions”? Que totes elles son sistemes fracassats i terribles?

(Pàg. 95)
- (...) El futur, Dearden, de fet consistirà en un retorn a la monarquia feudal. A un govern jeràrquic com cal. Una revifalla del món arcaic, sobre la base inatacable que la democràcia ho converteix tot en una merda i que l’increment de llibertats ha sigut inútil, si més no, i probablement tòxic per a la nostra felicitat i el nostre benestar. Necessitem una Restauració.

(Pàg. 112)
- (...) Si hi ha un lloc al món que no hauria de ser una trinxera més de l’estat de guerra permanent  de baixa intensitat en què vivim és aquest.
- No crec que el cap Normal tingui més dret a la pau que, posem per cas, un hospital. Que és el que és, en essència.
- Sí que és un hospital, però amb un sol tipus de pacient. Gent que ha intentat contemplar el futur per salvar el món i que ha parat boja. És la pitjor mena de bogeria, Adam Dearden. Tots embogits per la pena. 

(Pàg. 155)
Que més pots fer, collons, quan ja no tens cap futur per predir  ni res per dissenyar-hi estratègies a favor o en contra? Tot era al sac i ben lligat. Era el final de la història. 

(Pàg. 173)
- (...) El que té el futur és que no deixa de passar encara que tu no hi siguis. 

(Pàg. 175)
- (...) no sabem mai qui és que fa les coses. La naturalesa del govern?
- Avui dia el govern és només la punta de l’iceberg. Actors no estatals, guerrers asimètrics, laboratoris experimentals, multinacionals de la seguretat, qui collons ho sap. Fa molt de temps que vam perdre la batalla del carrer. El vam cedir. Pitjor: vam cedir gratuïtament les idees i les dades a una gent que les ha fet servir per prendre’ns els carrers (...)

(Pàg. 175)
El futur va arribar fa un parell de setmanes, i ningú se’n va adonar. Perquè el futur sempre arriba d’aquesta manera. No t’adones que el tens davant fins que hi piques de cap. 

::: Què en penso...
Normal podria servir perfectament per exemplificar aquelles novel·les que partint d’una bona idea es precipiten en la vulgaritat per culpa d’una mala praxi. 

Normal arranca massa fort (el lector no té prou pistes per entendre el que li expliquen, no pot entendre el context en el que es basa la novel·la), recupera mica en mica l’estabilitat i guanya interès (es defineixen els personatges i les seves personalitat, es marca la trama principal, i s’explica tant el context com l’escenari) però acaba massa aviat i de manera molt precipitada (just quan tot comença a encaixar, quan el lector accepta el plantejament i entén el conflicte proposat, l’autor té pressa per finir-ho tot). 

Ara bé, tot i que la novel·la evidencia certes mancances formals, a nivell de contingut és força provocadora. Certament suggestiva. Així, a partir d’una trama rocambolesca, Ellis  ens ofereix una novel·la versàtil que pot funcionar com a vehicle de debat (temàtica tecno-política) al posar-nos davant un dels grans temes de la ciència ficció:  el disseny de la societat i els mecanismes de repressió necessaris per controlar-la.  Llàstima que aquests temes només queden apuntats i no es desenvolupin amb audàcia.

A Normal, Warren Ellis ens parla del Gran Germà, aka Deep State que estem començant a conèixer de ven a prop: de la governança per una minoria no electa, de la vigilància electrònica, del questionament de les llibertats, de la connectivitat però també del rastreig individual i col·lectiu que comporta, de la distància cada cop més gran entre el concepte democràcia i l’etiqueta substitutiva que s’aplica a la pràctica política, del retorn a la Ciutat-Estat per assegurar la supervivència, de la justificació de la repressió violenta (i cruenta) per part del poder... és a dir, ens parla d’un futur que no ens és ignot. Un futur del que ja podem començar a veure’n fulgències en els nostres dies. 

I en això Warren Ellis cal dir que posa el dit a la llaga. Ho fa bé. El tram central de la novel·la arriba a ser inclús addictiu. Permet visitar la situació tecno-econòmica i el context politico-social que podríem arribar a tenir en una vintena d’anys a tot estirar. El lector, però, espera una evolució en la trama, una complexitat creixent en pro de l’interès de la novel·la. Però, desenganyeu-vos!. Ellis certifica que és un escriptor de còmics. No és capaç d’oferir alternatives per fer créixer la novel·la i aquesta es queda ràpidament sense oxigen. La limita i la finalitza diria que de manera traumàtica. Amb un final que no és conclusiu ni està a l’alçada del conflicte narratiu creat. 

Normal és molt simple. Massa. Si el que volia Warren Ellis era crear una novel·la entre crítica i satírica sobre el futur que tenim a la cantonada, el que ha aconseguit en canvi és una mena de tecno-thriller molt planer i força innocent que no acaba mai d'arrencar i, si bé està contextualitzat amb temes d’actualitat interessants i provocadors, també està salpebrat amb un humor gruixut –i poc graciós- que no l’ajuda gens.

En tot cas, lectura àgil i ràpida  en la que només cal buscar-hi entreteniment –com la gasosa una tarda d’estiu-

::: Altres n'han dit...
El Biblionauta (Miquel Codony), Opinión de una lectora, Stars my destination, Fantasymundo (Francisco Martínez), Mundo Dandan, El blog de Borges, The NewYork Times (Charles Finch),Tor (Niall Alexander), Boomerang Books (Simon McDonald).

::: Enllaços:
Warren Ellis, què en diu el propi autor, no funciona com a novel·la, potser aquest sigui el motiu.