Em Vaig equivocar una altra vegada. La meva tendència a pensar que les coses sempre podien empitjorar hauria d’haver-me posat en estat d’alerta. Quan deien que calia buscar el costat positiu de les situacions adverses, a mi em semblava que la recerca era una visió impostada de la realitat. Res no té dues cares.

Alguna vegada Havia sentit la temptació de seguir els meus impulsos i llançar-me a fer el que el cor i el cos em demanaven. Però la covardia sempre s’imposava i m’era impossible deixar de banda la racionalitat.

La meva adolescència havia estat marcada per una inusual lentitud en la presa de decisions, com si tingués una consigna d’obligat compliment: pren-te un temps per rumiar, no et precipitis.

I així va ser com el meu primer amor mai no va saber que ho era.

I així va ser com es va tancar el període d’inscripció a l’escola de Belles Arts, abans que jo decidís si valia la pena arriscar el meu futur en una carrera que veia unida a la inseguretat de la bohèmia. I mentre considerava els pros i contres d'unir-me a gent amb molts somnis i poc sentit pràctic, sense saber com, vaig entrar a treballar al banc.

I així va ser que es va esvair la il·lusió per sempre, però no ho vaig viure com un drama. No et pots queixar, raonava el meu únic amic. Tens una feina segura, pertanys al privilegiat grup de persones que té estalvis en lloc de deutes i es pot permetre viure on vulgui, viatjar, fer i desfer. Ets lliure, no tens lligams familiars.

Aquell meravellós espai buit que jo podia omplir, el camí que em permetia anar a qualsevol lloc perquè no tenia compromisos, la soledat que m’obria totes les possibilitats sense necessitat d’arribar a cap consens, no em feien feliç. Si aquesta era l’altra cara de la moneda, a la meva hi havia dues creus.

La inacció, pensava, em regalava una opció segura: si no em bellugava no podia equivocar el camí. Però fins i tot això em va anar a la contra. El que jo no feia, d’altres ho van fer per mi. Vaig ser acomiadat del banc amb una indemnització justa, però que m’obligava a buscar una altra feina. O potser no. Podria, aquesta vegada sí, matricular-me a Belles Arts. Ho vaig fer sense donar-hi voltes, contradient la meva naturalesa. Era una possibilitat que em regalava el destí en el qual mai havia cregut.

Em vaig presentar al taulell d’informació. Res d’amagar-me darrere sol·licituds al web de la facultat i evitar el contacte personal, com era el meu costum. Si havia de canviar, que fos des del principi.

La persona que em va atendre em mirava fixament mentre jo comprovava hipnotitzat com la vena que li travessava el coll i s’endinsava escot avall s’inflava estranyament. Es va alçar de la cadira i va apropar la seva cara gairebé a fregar la meva.

-Vostè va ser el fill de puta que ens va negar la hipoteca, va dir amb un fil de veu, però vocalitzant cada síl·laba, mastegant cada paraula. Vostè va ser el culpable de la depressió de la meva parella, que ja és crònica. Vostè ens ha arruïnat la vida, però algun misteri de l’atzar l’ha dut fins al taulell i no desaprofitaré el regal.

Malgrat la inesperada i dolorosa punxada per sota del diafragma, al costat dret, no va haver-hi crits. Jo no era de la mena de persones que dramatitzen. Les tisores es van quedar clavades amb tanta força que només se’n veia la meitat. La mà que havia causat el desperfecte va trigar una mica a treure el polze i l’índex dels dos forats i, quan ho va fer, se’m van doblegar els genolls i van xocar contra el terra, un marbre lluent que aviat es va omplir de sang.

No pretenc una mort de les que són notícia. Estic esperant un fetge nou i no sé si val la pena tot l’enrenou que s’organitza al voltant de l’espera. Les proves, les visites mèdiques. Ningú no m’obliga a acceptar-ho, però tampoc se’ls acut que algú que suposadament té temps per viure, rebutgi el trasplantament. No he opinat, vaig limitar-me a signar.

Ahir, des de la facultat de Belles Arts vaig rebre, junt amb una carta molt considerada, la programació i el material del primer quadrimestre. Però no estic en situació de posar-m’hi. I si ho fes, probablement suspendria. El destí, pel que sembla, està marcat. No ho hauria dit mai.