Vicenç del Hoyo (Foto: Christine Ellger)
La llibreria era buida. En Ricard hi Havia entrat perquè en passar pel davant havia tingut un rampell. Se li va ocórrer que podria regalar un llibre a la Sandra. Havien quedat aquell tarda per fer un cafè. Feia mesos que ni es veien ni es trucaven. Però ell sabia que tan bon punt la truqués quedarien. Normalment la Sandra tenia tots els caps de setmana ocupats i gairebé mai podia anar a sopar. Acostumaven a quedar a mitja tarda en algun bar. Algun cop s’havien trobat un diumenge al matí per esmorzar.
El Ricard la trucava de tant en tant. La Sandra era una companya de l’època escolar i els dos, quan eren junts, entretinguts per la conversa, no s’adonaven del pas de les hores. Però la Sandra mai trucava i en Ricard sempre deixava passar mesos entre una trucada i una altra. Havia recordat que feia pocs dies havia estat el seu aniversari. Va pensar en regalar-li un llibre. Va anar al taulell de les novetats i no va en va veure cap que li fes el pes. Se’n va adonar que coneixia molt poc els seus gustos. No sabia ni tan sols si li agradava llegir. Va pensar que la Sandra, potser, era consumidora de llibres d’autoajuda. Però es va negar a ell mateix aquesta possibilitat. Ell sempre passava per les prestatgeries d’aquests llibres sense ni mirar-se’ls. No tenien estatut de llibre. I si li regalava un clàssic? Aviat ho va descartar. Va pensar que potser ella pensaria que ell pensava que ella era una mica inculta i que la voldria alliçonar. Res més lluny. Per al Ricard la lectura havia estat la manera com havia conegut les coses més valuoses de la vida i volia compartir amb la Sandra un tros d’aquesta alegria. Va mirar entre les novel·les contemporànies traduïdes de l’anglès, després del francès. Havia descartat la literatura nacional. És tan propera que a vegades és l’última cosa que vols llegir, va pensar. Va continuar mirant entre la literatura centreeuropea. No sabia per quin llibre decidir-se. N’hi havia tants... però no en trobava cap que pogués tenir garanties que li agradaria. Ara, certa literatura escandinava estava de moda, per això en Ricard es va mirar de lluny els gruixuts lloms d’aquests llibres. Mentre llegia títols i noms se li va encendre un llum. Va recordar que temps enrere li havia regalat un llibre d’un vienès, que a ell l’havia commogut molt. Li havia embolicat ell, cosa que sempre el torbava una mica. Si podia preferia regalar els llibres dins dels sobres que sovint donen a les llibreries quan se’ls comunica que és per regalar. En Ricard trobava que ell s’exposava a l’embolicar un llibre singularment. Va recordar com la Sandra havia fet algun comentari falsament admiratiu:
―Quin paper més llampant!
Per un moment, va veure la cara de la Sandra mirant el llibre, llegint el títol i com el va deixar a sobre la taula.
―Me’l llegiré! ―havia dit.
Però ara, passats tants mesos, aquella escena oblidada li havia vingut al cap com un tret.
En Ricard va sortir de la llibreria. Va alçar el cap. El sol declinava i il·luminava les façanes del davant plenes de balcons amb baranes. A dalt, en un dels àtics, una dona regava les plantes. Espurnes d’aigua queien a la vorera.
Es va adreçar a una floristeria i va triar un ram de flors.
Seguir leyendo
