Ja no odio, però odiava, que es posés en evidència la meva ignorància i em quedés sense paraules per refusar una idea o un acte que considerés sobretot injust, però també fals, cruel o humiliant. Fer-me gran va ser acceptar que no tenia respostes i la necessitat de parlar va donar espai a uns silencis còmodes, a reflexions internes i també, de vegades, a la indiferència.

Ja no odio, però odiava, la física i les matemàtiques, que em tancaven la porta d’entrada als seus misteris. També el llatí, que mai no traduïa en l’ordre degut i sense voler revertia l’ordre de la història de tal manera que els realment morts encara governaven Roma mentre els que haurien de ser vius i vencedors jeien als camps de batalla amb la sang seca damunt el rostre.

Ja no odio, però odiava, la necessitat de mentir per poder fer o expressar el que volia. La mentida confirmava la meva covardia, la incapacitat de dur la contrària, d’enfrontar-me, de fer mal. Va haver de passar molt de temps abans no m’adonés de la poca importància que tenia. Vaig aprendre que dir la veritat no era tan heroic al mateix temps que acceptava la poca importància dels arguments que en contrariaven d’altres o la benevolència amb què es rebia la meva veritat, sovint ingènua i no gens feridora.

Encara odio, tant com odiava, la violència. La crispació, els cops, les mirades, els crits, els gests. L’odiava i m’esforçava a entendre d’on sorgia i què buscava. Cap explicació aconseguia convèncer-me, no entenia que poguessin arribar tan lluny l’ambició desmesurada, l’ànsia de poder, l’enveja o la venjança.

Encara no m’he curat de l’odi a la violència ni crec que pugui mai fer-ho. No em fa mal només el que tinc davant, sinó que miro enrere i quan recordo el que vaig veure, l’odi creix com ho fa un arbre que es dibuixa a l’horitzó a cada passa que dones. Quan el tinc a tocar, m’adono que s’ha convertit en una altra cosa. Aquell odi s’ha transformat en un dolor profund i silenciós que s’alimenta del trist convenciment de l’existència del mal.