—Fas massa coses! —em diu alguns matins en Joan, la Meva parella.

—Teresa, tens una agenda massa atapeïda! —em comenta a l’hora d’esmorzar quan li recito la llista de tots els propòsits per la jornada.

—Mira, bonica —diu agafant la tassa de cafè —, hi havia una companya a la meva feina que fa uns anys es va jubilar. Ella a l’empresa era la responsable de la relació amb els nostres proveïdors. Era una feina infernal. No pots imaginar els maldecaps que patia. Tenia al cap mil acords i compromisos i gairebé mai va patir un descuit. Pensa que entre els companys era coneguda amb l'anacrònic sobrenom de ’la IBM’. A vegades, quan li demanaves un telèfon perquè necessitaves contactar amb alguna empresa, a tots ens causava admiració veure com arrencava un paper del bloc que tenia sobre la taula i escrivia el telèfon directament, sense obrir l’agenda. Ho tenia tot al cap.

—Sé a qui et refereixes. Algun cop em vas parlar d’ella —dic per intentar abreujar les llargues explicacions d’en Joan, plenes de prescindibles detalls i dels fatigosos excursos a què em té acostumada.

Potser sí que soc una mica nerviosa, penso. En el temps que ell es pren un glop de cafè amb llet jo ja m’he pres la tassa sencera i he devorat tota la torrada. Algun cop m’he vist a mi mateixa passant el drap pel marbre de la cuina tot lluent. Soc una mica precipitada. Netejo abans d’embrutar.

—Fa pocs dies que la Vaig trobar. Tenia molt bon aspecte —continua explicant en Joan, i pren un segon glop del cafè amb llet—. Semblava més jove i àgil que quan treballava. L'hi vaig dir. Ella va riure i em va respondre amb una sentència aristotèlica: no s’ha de confondre l’aparença amb la substància. “Ja no soc la que era”, em va explicar com si el pas del temps li hagués fet una revelació sobre la condició humana. “Els jubilats només podem fer una cosa per dia. Si, per exemple, tens una visita al metge, això és l’única meta que t’has de proposar. No pots aspirar a fer cap altra cosa. No tindràs temps ni esma”. Això és el que em va dir —i m'assenyala amb la mà que agafa la tassa encara plena—. I tu, en canvi, tens un repertori inacabable de compromisos i obligacions.

—Sí, tens raó —li contesto. Recullo les poques engrunes que queden de la torrada. M’agrada fer un bon esmorzar quan em llevo. Em vitalitza més que una dutxa—. Hi ha dies que no sé com he pogut estar ocupada treballant durant tants anys. Amb la mà de coses que tinc per fer, com és que cabia tota una jornada laboral en la meva vida, em pregunto.

Des de l’estiu passat, que va ser quan tant ell com jo vam deixar de treballar, aquesta escena s’ha repetit moltes vegades. Si no ha estat exactament aquesta, han estat variacions. Tenim caràcters molt diferents. Ell ha tendit a interpretar la jubilació com una prolongació de les vacances. Llegeix llibres gruixuts d’autors per mi desconeguts i dels quals amb prou feines sé situar el seu país al mapa. Passa tardes mirant molts capítols seguits de sèries, algunes amb moltes temporades. Hi ha matins que volta per la ciutat visitant exposicions de fotografia o d’art. M’agrada posar-me al dia, proclama. És evident que som molt diferents però ens compensem.

—Ets feliç, estimada?

És una pregunta que jo mai em faria o si la concebés mai la proferiria. La guardaria per a mi mateixa. Ell m’assegura que no pot imaginar cap home més feliç que ell. Explica que ell visualitza la seva felicitat com la d’un volcà, la d’un volcà hawaià, precisa. Si la felicitat és la lava, ell és la muntanya de la qual sempre raja serenament una densa però fluida lava roja i roent. Una passió tranquil·la, sense explosions ni damnificats. Una felicitat ferotge que emergeix mansament, precisa, però que mai deixa de rajar.

—Em preocupes, Teresa —em diu—. A vegades penso que ets com un personatge de Hopper. Una bellesa atrapada darrere d’un finestral. Necessites del sol però sota la protecció d’un vidre.

Sé que ell viu en un món de somieig literari-cultural. L’entenc a mitges i ja en tinc prou. Tot ho ha de situar dins d’una casella, d’un concepte o d’una imatge. Bonic però poc pràctic. El meu pensament no vola ni papalloneja, va arran de terra.

—Per cert, és aquest dissabte el casament del fill dels Benavides?

De les moltes qüestions que es poden pronunciar durant un esmorzar, aquesta em va despertar com si m’hagués pres una cafetera sencera. El cognom Benavides va provocar un terrabastall a la meva memòria. No sé per què aquest nom va fer emergir un altre nom: Vilabella. Aquest és el nom d’un continent secret submergit a les aigües de l’oblit. Una mena d’Atlàntida desapareguda. Aquest nom que em fa sentir culpable per no haver parlat de la seva existència. Però potser soc afortunada per no haver dit res. El record d’en Vilabella és un regal que em va concedir la vida. Un regal únic i irrepetible. Tot va esdevenir en un cap de setmana. Un cap de setmana de tardor a Santa Fe del Montseny. Va ser ell qui ho va proposar i jo no m’ho vaig pensar. Ell era un passavolant. El substitut d’un suplent. No és que faltés res a la meva vida. Potser estava empatxada de tot el que tenia. No vaig pensar res, em vaig deixar dur pels sentiments. El Vilabella era uns anys més jove que jo. Era un romàntic pertinaç. No va passar res del que em pugui penedir. Tot i que jo estava disposada a saltar totes les tanques. Aquell cap de setmana va ser un immens regal que em va caure del cel en una època d’estretor emocional. Embolcallats per la solitud de les muntanyes vam viure un episodi de llibertat essencial. Tot era possible, crèiem que havíem trencat totes les cadenes, que érem immunes a tota norma. Era un esclat de primavera en plena tardor. Vam fer llargues caminades trepitjant herba humida. La boira que s’escampava al capvespre ens va aïllar de la resta del món. Si hagués de resumir en una paraula el que vam viure aquell cap de setmana diria que el que va passar va ser tot. Vam viure tota una vida en dos dies. Una vida plena i benaurada. Després del cap de setmana ja no ens vam veure més. Les experiències viscudes aquell cap de setmana han estat un secret del qual ningú coneix l’existència. Ara, a l’emergir el nom de Vilabella per les ressonàncies amb el de Benavides ha aflorat també una culpabilitat. Fa anys que vaig decidir que li explicaria aquestes vivències a la meva parella. No volia amagar els fets, potser sí els sentiments. Era millor ser sincers i no conviure amb un engany. No sabia fins a quin punt podria explicar i despullar els sentiments. Però creia que ho havia de fer. Va passar el temps i no vaig ser capaç de trobar el moment per sincerar-me. Sempre hi havia algun obstacle que em feia posposar el tràngol. Les intencions primer van perdre convicció i més tard es van marcir. Ara, aquest matí, el record culpable m’agullona la consciència.

—Tens molt mala memòria —li responc per fi—. Com vols que sigui el proper dissabte? Jo estaria histèrica amb la roba, les sabates, la pelu... No. Encara falten tres setmanes. Saps quin és el teu problema? —sense deixar espai continuo la meva xerrameca per tal d’escampar els pensaments que se m’agombolen al cap—. Mai apuntes res! No fas servir cap agenda i després els esdeveniments semblen providencials, apareixen del no-res.

—Uf! —va respondre ell—. Em faré un altre cafè. Tot això em fatiga molt. Tu també en vols?

—Jo? No, estimat. Estic que boto i només són les vuit del matí —notava que en aquell moment era un manyoc de nervis—. T’he de dir una cosa important.

Vaig adonar-me que el persistent soroll de la cafetera podia haver ofegat les darreres paraules. Era com si al meu cap hi hagués una pilota de ping-pong que anés rebotant per totes les bandes.

—Creus que et puc ajudar en alguna? —em va preguntar sol·lícit abans de seure amb la nova tassa de cafè.

—No. No t’amoïnis. Ja fa dies que ho tinc tot previst. He fet l’ingrés a l’Adrià i la seva parella. Aquests joves són tan diferents de nosaltres. Fins i tot, han fet un web pel casament, amb el lloc i l’hora de la cerimònia, del convit i, per descomptat, el número de compte on s’ha de fer l’ingrés. Hi ha unes fotografies d’ells i unes paraules que s’adrecen l’un a l’altre i, per arrodonir-ho, han reproduït un poema preciós d’un hindú que ara no em surt el nom.

Noto que unes paraules amaguen unes altres. Un torrent de paraules brolla de la meva boca. Podria parlar del contingut del poema i de la candidesa dels orientals. Sentia una energia inesgotable en la musculatura de la llengua.

—Què és el que m’havies de dir?

Just en aquell moment la llengua es va quedar adherida al paladar. Era com si estigués soldada.

—Ara se me n’ha anat del cap —vaig aconseguir articular.

—No et preocupis, no deu ser molt urgent.

—Per un moment he recordat una cosa que ja fa dies que et volia dir i que havia oblidat, però ara m’ha marxat del cap —havia quedat totalment en blanc. Com un immens llençol estès al sol—. Ah, sí. Ara m’ha vingut al cap. No creus que t’hauries de comprar un vestit nou per al casament?