Vicenç del Hoyo (Foto: George Rustchev)
Ja fa Temps que he perdut la voluntat de ser subversiu. No perquè no hi hagi motius per ser-ho. Penso que vivim, en cert sentit, en el pitjor dels mons que jo he conegut. Per tant, raons en sobren. I potser, si molts haguessin estat veritablement subversius en altres temps, el món actual, segurament, seria un món millor. No. Ja fa temps que m’ha deixat d’interessar la política. És un passatemps per adolescents o un negoci de persones sense ànima, per voltors famolencs.
T’aferres al passat, em dic moltes vegades. Només trobes valuoses èpoques pretèrites, idees ja explicades, històries conegudes, Objectes obsolets. No estaràs esdevenint un vell queixós i malcarat que tot ho troba malament, em pregunto alguns matins, com potser ho hauria estat el teu pare, si hagués viscut prou temps, i com ho va ser el teu avi, m’interrogo davant el mirall. Una de les poques innovacions de la modernitat que valores és la Gillette de cinc fulles. Mai havia existit abans una màquina d’afaitar més eficient i polida. Amb ella a la mà i la cara plena de bromera blanca penses en els objectes que posseeixes i més valores. Saps que la majoria dels objectes cars que acumules no formaran part de la teva vida. Les tecnologies provoquen la impossibilitat de mantenir una relació personal amb els objectes. L’ordinador millor i més car, passat dos o tres anys esdevé un trasto que amb prou feines fa algun servei. Ni el telèfon, ni l’ordinador, ni la rentadora, ni la nevera, ni el cotxe, ni cap de les moltes màquines amb què compartim la vida, no perduraran. Vivim en un món que ens aboca al rènting. No ens podem quedar amb res. És absurd entestar-se a retenir cap cosa. Les fas servir i les oblides. Si et compres uns mobles, de disseny escandinau i de bon preu, no resistiran ni un trasllat. No serviran ni per cremar-los a la foguera de Sant Joan.
Qui m'ho havia de dir, a la meva edat, que el meu fill em tractaria d’antisistema, de vell hippie irredempt. Per què? Per culpa d’un vell cistell d’espart. Quin mal fa a la humanitat un modest cabàs? A mi em fa el seu servei. És on guardo els diaris. Diaris? M’increpa el meu fill. M’acusa de depravat piròman de l’Amazones. El que has de fer és subscriure’t als que vulguis i llegir-los a la tablet, m’aconsella. Sí, i quan et quedis sense paper higiènic sempre et podràs eixugar el cul amb la tablet, li contesto. Però el meu cistell no el llençaràs! El tinc des que vaig fer la mili a Almeria i sempre m’ha acompanyat. Té més personalitat aquest humil cistell que tot el catàleg complet d’IKEA, li etzibo. Dona un cop de porta i se’n va. Et quedaràs enterrat sota les teves andròmines del segle passat, sento que crida mentre baixa escales avall.
Sí, penso, com els faraons, que quan em mori facin una piràmide a sobre meu amb tots els llibres que tinc, els retalls de diari col·leccionats i el cabàs, i després, que la cremin. No caldrà que escampin les cendres. Ja se les endurà el vent.
