Fa estona que ens esperem. La terrassa està tan plena de gent que la cambrera no dona l’abast. El Miquel es queixa, ja no hi ha professionals, diu. Agafen al primer que passa, la gent treballa amb desgana, ja ho veus.

—A mi em fan pena, responc. Treballen moltes hores i els paguen una misèria.

—Ui sí, pobres, quin estrès. El que passa és que no foten brot, sis mesos vivint de l’atur i esclar, Quan s’hi posen no recorden que treballar cansa.

Mentre em poso les ulleres de sol faig un sospir lleu. Dos anys que estem junts i no ens entenem gens. Sembla que la nostra relació es fonamenti en dur-nos la contrària. I la cosa és que anem fent, com si la inèrcia fos la mestressa del camí.

Tinc l’orella parada al grup de la taula del costat, quan hem arribat ja hi eren. Ella passa dels quaranta. Els dos nois amb cara d’avorrits i posat de desgana no deuen arribar als quinze. Per com els tracta, ell no és el pare, se li noten les ganes de caure bé, d’apropar-s’hi. Imagino que ella està divorciada i aquest deu ser el primer cop que es troben. La veig atenta a les reaccions de tots tres i m’adono que de tant en tant acaricia la mà del seu company. Que aquest parell de ganàpies no m’ho espatllin tot, deu pensar.

—Què demanem, nois? Unes cerveses?

Em fa tendresa. Els dos nanos se l’han mirat com perdonant-li la vida. És evident que encara no beuen, o si més no, no ho fan davant la seva mare. I ells tampoc saben com actuar davant aquest senyor a qui possiblement veuen més gran que el seu pare. L’edat dels adults és un enigma per als adolescents.

El Miquel diu que marxem, que ja està tip d’esperar. No pot gaudir del no fer res, ni del sol que ha trencat els núvols d’aquest matí d’hivern, ni de parlar relaxat de qualsevol fotesa.

—Però com vols que marxem si hem quedat aquí amb la Rosa? Deu estar a punt d’arribar.

Ell fa un esbufec i gira el cap. Si seguim parlant ens enfadarem.

—Ara torno, li dic.

Una cambrera m’indica que els lavabos estan al primer pis. Pujo per una escala amb la barana de fusta envernissada i lluent. Aquest havia estat, fa temps, un cafè elegant. El van tancar i ara és una franquícia com tantes, que s’ha carregat gairebé tota la decoració en lloc de restaurar-la. Queda l’escala i a dalt encara hi ha els miralls amb marcs daurats i algunes butaques de cuir gastat amb molt més encant que les cadires de la planta baixa, falsament envellides. Pels finestrals entren feixos de llum i em quedo una estona mirant les partícules de pols que hi ballen. Però no trobo els lavabos.

—Són al fons, a la dreta. Jo no havia tornat aquí des que van tancar el Filadèlfia. I tu?

És el tio de la taula del costat. Tot sol, sense la parella ni els nois. Seguir la conversa és ben fàcil. Es diu Albert i treballa a la notaria de sota casa meva, quina casualitat. Diu que ell sí que em tenia vista.

I jo he encertat de ple, avui acaba de conèixer els fills de la seva parella.

—Estic fet un embolic. Són macos, però noia, no sé com entrar-hi.

—Tenen una edat difícil, costen d’entendre.

—No sé què dir-te. No he tingut fills, jo.

Parlem una bona estona. La Rosa puja l’escala i diu que m’estan esperant, que creia que potser m’havia passat alguna cosa. Es mira l’Albert de reüll.

—Us coneixeu?

—Treballa a la notaria de l’entresol, Rosa.

Ens posem tots dos a riure, com si ens haguessin enxampat.

La Rosa entra amb mi al lavabo.

—Què, digues, què?

—No res, de debò. He pujat perquè el Miquel està insuportable. Perdona, havia de respirar una mica o ens hauries trobat de morros. No sé què ens passa, cada dia estem pitjor.

Ella l’excusa, deu ser la feina. La pressió, diu per dir alguna cosa. Però no s’ho creu, ni jo tampoc. Em neguiteja que el Miquel em faci mala cara quan siguem a la terrassa, no m’agrada discutir davant de ningú, encara que sigui una amiga de tota la vida.

Però no, se’l veu content.

—Us he demanat una clara a cadascuna. La cambrera diu que tenen unes braves molt bones, en portarà una ració. Seieu, seieu. Us he d’explicar una cosa, ha estat molt fort...

Ha callat de cop. Darrere nostre baixa l’Albert i ell li fa un senyal amb la mà.

—La senyora i els nois han hagut de marxar, m’han demanat que li digués.

No sé com, però hem acabat ajuntant les taules. Hem repetit de braves i després calamars a l’andalusa, carxofes fregides i seitons en vinagre. La cambrera ens tracta molt bé, diu que ens farà la targeta Premium.

L’Albert i el Miquel s’han entès de seguida. Parlen de cine, d’aquelles pel·lícules que sembla que ja han vist quatre o cinc vegades. A la tarda el Miquel vol anar al Verdi, fan l’última dels germans Coen. L’Albert em demana si jo també hi aniré i arronso les espatlles com volent dir, quin remei! Ell també s’hi apunta.

Quan ens acomiadem, l’Albert, que s’ha pres quatre cerveses, ens abraça com si fóssim amics de tota la vida i mentre s’allunya encara ens diu, cridant una mica, que s’ha tret un pes de sobre.

—Per què?, em demana el Miquel.

—Ai, pensa-hi una mica. De vegades val més no donar voltes a les coses i fer el que et demana el cos.

La Rosa em mira amb els ulls espantats. És tan bona persona... Sé que quan em decideixi a fer jo el pas que el cos em demana, ella recollirà els bocins escampats del Miquel i en farà un de nou sense que es notin les esquerdes.