Arrossego i tragino però s’enreda. Les cames no són ni de ferro ni de fusta, sinó que fan figa. Corda! Més corda! No és un rellotge. Però cal donar Corda. Tot penja d’un fil. D’un fil no, d’una bona corda elàstica, flexible per aguantar l’impacte i resistent. Però cal un clau a la que estigui lligada. Un clau arrelat a la roca, que s’expandeixi com el metall fos. Un puto punt per pendular mandrosament. No hi ha cap clau. Cap cap de la corda està travada a cap clau. Qui no té cap, està caput. Una corda mal cabdellada, els caps s’arrosseguen per terra, els peus s’entortolliguen. I la maroma ja no amarra, és un entrebanc.
—Manel, que vas al cel!!!
Amb vint-i-tres anys res és seriós. Fer befa per escampar tota tragèdia. Només coneixem la comèdia sorneguera. Som tres. Tres trescadors truans. Escampa la boira! La boira escampa. Són més de setanta metres a cel obert. La visió és infinita. Només a un déu li és permesa aquesta visió o a una àliga. Roques blanques, grises, grogues i blaves amuntegades fins a fer pessigolles als núvols. És majestuós, reptador i inigualable. És el Pedra. És pedra, còdol i càlcul ronyós. La història de la roca en totes les seves fases alhora. Una escopinada sortida de les entranyes de la terra. La gepa d’un gegant. Des del pollegó major es divisa a l’orient una serralada que amaga una serralada que amaga una serralada que amaga una serralada.
—Carallot, soc un ocellot!
Cara avall, nooo! Nedar d’esquena sense aigua dins d’un mar assecat com una piscina buidada. Vull mirar com me’n vaig, no com arribo. Veure el cel blau allunyar-se, l’esfilagarsat núvol rinxolat empetitir-se. Els ulls esbatanats com els ulls d’un pont aferrats a la darrera visió. La darrera pel·lícula es projecta a la meva ment. Comença quan em bressolava la mare als seus braços. Què li darem al noi de la mare: panses, figues i una bona castanya. El film passa a càmera ràpida. Un esbojarrat Charlot. Ha de passar tan ràpid perquè he de tenir temps de veure el final. Els braços són unes ales sense plomes. Aquesta és la raó de la impaciència de la gravetat. Sense plomes no es sura. Soc un Dumbo abandonat. I els fúnebres corbs?
—Fora via!
No, no és fora via. Potser la veritable senda que duu a l’indret on tots ens adrecem. Un cop ens situem a la rampa de sortida ja no es pot abandonar la ruta. Aquí, més a dalt de l’enforcadura he trobat la casella de sortida. I tot per causa de la soga. Una corda desarrelada, com el cordó umbilical, un cop tallat ja està abandonat a la trista sort dels infortunis. No vull cridar. Només agafar una darrera glopada d’aire. Aquest Sol no em bronzejarà. No és la forca la que em clavarà, soc jo que m’ensorraré dins de la pedra. La carn va esdevenir roca. Roca roja.
