Maria Guilera
¿Em promets que t’esperaràs a diumenge? -va dir la Meva Filla abans de fer-me un petó. I jo vaig respondre, sí dona, sí, no siguis pesada. Vaig esperar que agafés l’ascensor per fer-li adeu amb la mà. Els nens i el meu gendre van baixar corrents les escales i mentre jo tancava la porta encara sentia els crits del gran. Primer, pare, ¡he arribat el primer! i la veu queixosa del petit, ha fet trampa, el Pau ha fet trampa…

Al menjador encara hi havia el pessebre amb la molsa ja seca i al mirall del bufet es reflectia la garlanda amb els llums intermitents. Les galetes en forma de cors i estrelles que havia comprat com cada any a l’Ikea penjaven dels braços de la làmpada. M’hi vaig apropar i l’olor de gingebre em va provocar una mena de nostàlgia en la qual no volia caure. Les festes ja ho tenen, això. El que ara calia era fer cas del meu sentit de l’ordre i retirar aquells guarniments de seguida, endreçar–ho tot dins les capses i tornar a deixar-ho a l’altell fins a l’any que ve. Aquesta era la part que a la meva filla li feia por. Em tractava com si ja fos una velleta incapaç d’enfilar-se a l’escala i, amb to condescendent, em feia prometre que m’esperaria a diumenge vinent i deixaria que ho fessin ella i el seu marit. Què caram, jo vaig al gimnàs tres cops per setmana, assajo els dijous amb el cor de gospel i els dissabtes faig marxa nòrdica amb un grup de gent de totes les edats, no pas d’aquells de més grans de seixanta. Em creia ben capaç de pujar cinc graons, només faltaria. I ja ho veus, la sabatilla que s’escapa del peu, jo que trontollo, l’húmer  trencat i set punts a la closca, quina ràbia. Semblo una d’aquelles noies que porten mig cap rapat i l’altre mig amb els cabells de colors. Sí, l’operació va anar bé. El cirurgià era un noi jove, simpàtic i pel que sembla molt eficient. I de l’hospital em van fer fora de seguida, ara no s’estan de romanços. Em va saber greu perquè les infermeres eren encantadores. Bé, totes potser no, però vaja… I cap a casa, noia.

Això sí, la rehabilitació no me la salto ni un dia, no ho vull allargar, que he pagat la matrícula al gimnàs i els bastons i les sabates de la marxa nòrdica van ser tota una inversió. I vaja, que a casa la meva filla també ho noten, no puc anar a buscar el petit els dimarts, que li va molt bé, ¿saps? Li porto feta la verdura i el peix i aquell dia ja tenen el sopar resolt. I si hi ha res per cosir o planxar també li enllesteixo. Ells van de bòlit i no tenen temps de res. Ja ho veus, ara soc jo qui els dono feina, perquè amb aquest braç tonto, ja em diràs. Sembla mentida la falta que fa un húmer i jo ni sabia ben bé on el tenia.

¿Tu per què dius que vens, pel fèmur? Ah, però te n’han posat un de titani… Et veig prou lleugera amb les crosses. Si et sents millor cada dia que passa, d’aquí no res ja seràs al carrer.

El qui em fa llàstima és aquell senyor del costat de la finestra. Ja se’l veu, que no té esma de res. Li expliquen l’exercici i no el repeteix ni quatre vegades. I mira que té paciència, la fisio. S’hi està una bona estona amb ell, li parla, li va fent els moviments… però quan el deixa sol, és com si se li hagués acabat la bateria. Ahir m'hi vaig apropar per donar-li una mica de conversa, però pràcticament ni em contestava. Sí, no, gràcies i para de comptar. Que ho saps tu, què li passa? Apropa-t’hi, que a mi ja em coneix i pensarà que soc una pesada.

***

Aquesta tarda posaré un whatsapp al grup de les Joioses Jubilades. Oh i tant, que puc escriure al teclat, precisament moure els dits diuen que em va molt bé. Això li hem d’arreglar, a aquest pobre home. No m’estranya que estigui decaigut, la terra ho és tot per la gent que està acostumada a sembrar, regar, collir… Ves quina mala sort que li hagin pres l’hort mentre ell no hi era. Ja, ja ho entenc, si el terreny no era seu i ara hi fan cases… No es treu del cap l’excavadora fotent enlaire les canyes, destrossant els solcs tan rectes, aixafant el que ja havia sortit. Encara que no t’ho creguis, les cebes, els alls, els enciams, els carabassons, les cols… són com fills. Els ha vist créixer, ha vigilat que no hi hagués plagues, els ha regat, coneix els que ja estan a punt de collir i els que van tardans. Se’ls mira sense egoisme, només pel plaer de veure el que dona la terra amb l’ajut de les seves mans. Quan tingui els cabassos plens regalarà de tot i a tothom. El seu orgull és que el felicitin i li facin un truc per dir-li que feia anys que no tastaven una cosa igual, que han tornat a notar el gust de quan les hortalisses es collien al seu punt i es menjaven d’un dia per l’altre. Ben bé és com si li diguessin que els seus fills o els seus nets són els més espavilats de la classe.

Noies, hem de trobar una parcel·la per tenir el nostre propi hort. Cal alimentar-nos bé i per fer salut no hi ha res com els productes de proximitat. Imagineu quin goig omplir cada setmana el cistell. Jo ja he trobat el pagès. S’incorporarà tan bon punt aconseguim el terreny. Vinga, joioses, que ningú pugui dir que no tenim empenta.

Quan li he llegit el missatge a l’home del costat de la finestra, els ulls li espurnejaven. S’ha girat amb una cara que mai no li havia vist i m’ha semblat que somreia. Ha avisat la fisio. Apa noia, posem-nos-hi, li ha dit. Que si no m’afanyo aquesta primavera no tindrem pèsols.