Gràcies per explicar-me el teu record, Natàlia

És l’aniversari del meu fill i m’ha dit que vindran quatre amics a casa. No vol pastís d’aniversari, m’ho ha deixat ben clar. Bufar espelmes li sembla una tonteria perquè ja no és un nen, però tampoc té edat ni diners per a convidar a unes copes. No trigarà gaire, penso, i quan arribi el dia potser enyoraré les estones que ara em posen tan nerviosa, veure’l jugar amb les maquinetes, escoltar els crits quan perd o quan guanya i fer-me agafar mal de cap amb els bots de la pilota que llança una vegada i una altra a la cistella del pati.

Potser ja no hi haurà mai més el pastís de la mama i ja no me’n recordo quin Vaig fer l’any passat. Ni tan sols tinc fotografies, no li agraden i fa ganyotes, es gira  o es tapa la cara. Jo tampoc soc gaire de celebrar, ni de festes sorpresa o regals originals. Avui però, no sé per quin motiu, voldria fer alguna cosa que dibuixés un record, sinó a la seva vida, sí a la meva.

No tinc cap recepta però n’hi ha centenars a internet i de seguida la trobo. Miro l’armari de la cuina que em fa de rebost i trec la farina, els ous i el sucre. A la nevera hi ha la llet i a la fruitera les llimones. No tinc pals de canyella, hauré de sortir a comprar-ne.

Camino Fins al súper i comença a ploure, igual que aquell dia d’estiu del 87, quan a la sortida del Monestir de los Jerónimos Ens Vam haver de refugiar a la pastisseria de la rúa de Belém. El Giovanni va agafar-me de la mà i es va obrir pas entremig de la gent que s’aixoplugava sota les veles de color blau. Mentre esperàvem que quedés lliure alguna taula, jo mirava embadalida les vitrines blanques, les làmpades daurades que penjaven del sostre, els mosaics blaus de les parets i els cambrers amb davantals blancs fins agairebé els peus. Aviat vam seure. Quina sort, li vaig dir. Ell va somriure. Amb mi sempre tindràs sort, va dir-me a l’orella.

Era la primera vegada que estàvem sols. Davant aquells pastissets de crema que semblaven una cassoleta, vaig pensar que sí, que era de debò, amb el Giovanni tindria sort.

Havia arribat a Lisboa  feia tres dies, excitada per l’aventura del meu viatge en tren, tota sola. Tots els companys de la coral on cantava ja hi eren, jo m’havia retardat per culpa de la feina. El director em va rebre amb una abraçada.

–Vine, et presentaré els dos tenors que cantaran amb nosaltres, seran el suport dels concerts que farem.

Estaven parlant fora el gran balcó de l’alberg, d’esquena al carrer i repenjats a la barana. Dos nois alts, un amb el cabell rinxolat i l’altre molt moreno del sol.

–Fabio, Giovanni, aquesta és la que ens faltava, la Natàlia.

Em va explicar que es coneixien del curs anterior, quan ell estudiava a Pàdua.

Ens vam saludar. El Fabio era un noi molt alt, graciós, de seguida em va fer riure amb no recordo què. El Giovanni em va mirar llargament i vaig saber, de seguida, que entre nosaltres passaria alguna cosa.

Vaig deixar la maleta a l’habitació que compartia amb tres noies més. No, no tenia temps de dutxar-me, em van dir. Se’ns feia tard, havíem de sortir a assajar a l’església on faríem el concert a les sis de la tarda. No els vaig fer cas, el viatge havia estat molt llarg i sentia la necessitat de dutxar-me i canviar-me de roba. Vaig baixar a parlar amb el director. No calia que m’esperessin, si em donava l’adreça de l’església ja me les arreglaria per trobar-la.

No vaig trigar ni mitja hora en ser al carrer. Agafaria un taxi, no volia donar voltes per una ciutat desconeguda i fer anar malament l’assaig. Llavors vaig sentir la veu del Giovanni darrere meu: Aspetta, ragazza.

Vam arribar junts a l’església. Ell va caminar fins al seu lloc i jo vaig col·locar-me al meu, al costat de la Montse, que em va fer una mirada còmplice. Caram, que ràpida has anat.  Jo tenia un somriure dibuixat a la cara i vaig obrir la carpeta amb les partitures per concentrar-me en l’afinació.

São Roque era impressionant. La façana blanca i austera no m’havia deixat imaginar l’interior, tan sumptuós i enorme, amb una acústica que engrandia les nostres veus. L’orgue homenatjava Bach i, com sempre, semblava endinsar-se fins al més íntim del meu cos. Wachet auf, ruft uns die Stimme. M’agradava cantar, la música m’allunyava de tot el que es podia veure i tocar i em duia a un lloc impossible d’explicar, però que semblava fet a la meva mida.

Quan la veu del Giovanni va escampar-se per la nau em va semblar que un imant m’hi apropava sense que jo pogués fer-hi res. La Montse em va donar un cop al colze. Pensava que cauries rodona, Natàlia –va dir-me després –sí que t’ha agafat fort.

Ara, a casa, preparo els meus pastissos de Belém. Faig la crema i mentre la deixo refredar estiro la pasta de full. Això no serà un pastís d’aniversari, però estic segura que els agradarà.

Busco a youtube i de seguida trobo la cançó que s’havia amagat en algun racó dintre meu i avui m’apareix cridada per la força del record. Torno a estar al barri d’Alfama, amb uns quants companys que han decidit fer un tomb ara que la calor ha afluixat. Em sembla notar l’olor de sabó que ens arribava de la roba estesa al carrer i m’embadaleixo amb la veu que canta des de dins una taverna. Els altres tiren amunt, volen arribar al castell de São Jorge, però el Giovanni i jo ens aturem.

O fado nasceu um dia quando o vento mal bulia

e o céu o mar prolongava na amurada dum veleiro

no peito dum marinheiro que estando triste cantava

Ni ell ni jo sabíem que aquella música existís ni que tingués el poder d’evocar la melangia fins i tot abans d’haver perdut el que ens feia feliços. Ens vam quedar a la taverna bevent vinho verde, tremolant jo cada vegada que em besava el coll,  i no vam veure la ciutat des del Castelo de São Jorge.

Trec del pot la branca de canyella i la pell de llimona. S’haurà de refredar una mica abans d’omplir cada pastís. M’espero i tanco els ulls per veure’m a l’habitació de l’alberg, arrambant una calaixera darrera la porta per a impedir que ningú entrés, malgrat saber que aquella nit tothom aprofitaria fins tard les darreres hores a Lisboa. Vam abraçar-nos fort com si volguéssim deixar a la pell de l’altre un senyal que durés tota la vida.

Va haver-hi postals des d’Itàlia,, algunes fotografies que es van anar espaiant i moltes cartes, fins que ja no en vaig escriure més ni tampoc no les esperava.

En lloc d’aprendre italià, uns anys després em vaig matricular a una escola d’idiomes per estudiar portuguès. Només érem tres alumnes, una parella que havien d’anar a Porto a treballar i jo. Ens vam fer amics, sortíem junts i els vaig regalar una cinta de fados de l’Amália Rodrigues. A casa seva vaig conèixer el qui va ser el meu marit, el pare d’aquest noi que ja no vol bufar espelmes i que avui tastarà per primer cop els Pastéis de Belém.