Natàlia Linares Castelló
A l’enterrament de l’àvia vam ser tres. La mama, la tieta i jo. Tots els que érem allà, pocs, estàvem separats per més de metre i mig. Protegits amb màscares i guants, ens sentíem ferits per igual. Això creava una comunió que, només amb la mínima mirada que creuàvem, ens feia confraternitzar amb gent completament desconeguda que esperava els papers a la recepció del tanatori.
No hi havia abraçades. Però jo sí que vaig abraçar la mare.
Van ser eternes les tres setmanes sense saber res de l’àvia, sola a l’hospital. Fins a la trucada esperada d’una tècnica sanitària que informava que l’evolució no era favorable. Que ens preparéssim pel pitjor.
–Si és llei de vida, ja ho sé –deia la mare–. Amb 99 anys no podem demanar més, però hauria pogut esperar als 100, que li haguéssim fet una festassa.
I això era cert, perquè era una festa demanada per l’àvia. Ella volia una festa on agrupar molts coneguts. Cent anys de vida donen per conèixer molta gent. Ja n’havíem localitzat uns quants. Molts ja no hi eren, o tenien molt deteriorament. En canvi ella tenia el cap lúcid i bons pensaments. Com sempre, molt positiva, però amb els ossos gastats.
–Vostè té energia per a estona –li deia el metge a cada revisió–. Però això no és d’ara, de jove Devia Ser “de armas tomar”, eh...
Recordo que l’àvia em va ensenyar a resar als peus del llit, abans de que m’acotxés les mantes al contorn del cos els dies que em quedava a dormir a casa seva, quan era petita.
–Ben tapadeta –deia.
En aquella edat jo els tenia molt de respecte als Sants i a les Verges, però no entenia per què, i em preguntava per què resava cada nit que anava a casa de l’àvia a dormir, si jo ja era bona. I l’àvia em responia que resàvem pels altres. Un cop havíem acabat l’Ave Maria i el Pare Nostre, venia l’Àngel de la Guarda dolça companyia i quan deia... que un auto no m’aixafi i que el dimoni no m’agafi..., immediatament abans de l’amén, l’àvia llençava a l’aire un grapat de caramels tous masticables, que m’agradaven molt, i que eren els mateixos que compràvem a ca la Carmeta quan em recollia a l’escola. Els llançava enlaire i feia que topessin amb la Verge penjada al capçal del llit. Quan queien damunt del cobrellit em feia creure que la Verge estava contenta i em regalava caramels. Juntes els guardàvem al calaix de la tauleta de nit fins a un altre moment, perque ja m’havia rentat les dents.
Més tard arribava la tieta Lali i, sense fer massa soroll per no despertar-me, es ficava dintre el llit. Jo ja feia una estona que estava desperta escoltant les converses que m’arribaven de la cuina. En alguns moments semblaven enfadats, però m’agradava escoltar les diferents veus i jugar a desxifrar de qui eren i la tonalitat de cadascuna d’elles. Ara Parlava l’àvia tan dolça, ara el tiet, aquell altre devia ser un amic que venia per allà, ara parlava la núvia del tiet, ara hi tornava l’àvia, i de tant en tant l’avi, que era un tro de veu.
–Que dorm? –preguntava l’àvia a la tieta.
–Sí, mira-la que boniqueta.
L’àvia tornava a entrar a l’habitació, em donava el darrer petó i m’acotxava de nou. Amb aquest gest m’adormia fins a l’endemà.
Hi ha records de l’àvia que mai s’esborraran i m’acompanyaran sempre. Coincideixen amb petits gestos de tendresa que queden gravats al fons de l’estòmac, que és on se’m remouen al recordar-los.
Que descansis en pau, dolça i preciosa. 
