Maria Guilera (Foto: Pepe Encinas)
Les manifestacions no van poder impedir que tiressin a terra la vella editorial.
–Sí, és un edifici emblemàtic, va dir la presidenta de l’Associació de Veïns, però no està catalogat. Ens hem de fotre.
Vam apagar les espelmetes que enceníem cada dijous a les deu de la nit i cadascú va endreçar al seu armari les cassoles abonyegades que havíem colpejat els dijous de vuit a un quart de nou del vespre.
Tres mesos després van iniciar-se les obres i va començar a pujar el bloc de pisos d’un gris fosc tristíssim que en un tres i no res en va tapar les vistes.
–Ja és gros, va dir el meu pare. I pensar que ens vam quedar un pis del davant per veure el Tibidabo.
En un dels locals dels baixos s’hi va instal·lar un frankfurt. El van decorar amb fotografies d’enormes salsitxes que ocupaven les parets de dalt a baix. L’olor dels entrepans pujava fins als nostres balcons. Malgrat les reticències inicials, els veïns s’hi van acabar apropant. Jo mateixa hi anava amb el Juanjo a fer una cocacola al sortir de l’institut.
Estàvem fent el darrer curs i ens havíem apuntat a una ONG que ens havia d’enviar a un poblet de l’interior de Tarragona amb un parell d’arqueòlegs.
El Juanjo m’agradava moltíssim i tenia l’esperança que aquell estiu junts ens ajudaria a convertir-nos en més que amics.
–No soparé res, mama, deia sovint en entrar a casa. Ja he fet un frankfurt aquí al davant.
Fins que un dia, a mitjans del mes de maig, el meu encara només company va dir-me que s’havia esborrat del projecte arqueològic.
–Els meus pares m’envien a Irlanda a estudiar anglès.
–Però tio, què dius, si ho teníem tot planejat…
No va dir gaire cosa més. Mastegava aquella barreta de pa gomós i la mostassa li regalimava pels costats.
Vaig pujar a casa i em Vaig tancar a l’habitació a plorar desconsolada.
–Una merda, mama, una merda. No em refiaré mai més de cap home.
Els sanglots, n’estic segura, arribaven fins al menjador, però el meu pare estava mirant les notícies i no hi va intervenir.
Quan al setembre, en tornar ben sola del projecte, Vaig Veure que es traspassava el frankfurt, vaig tenir un sentiment que es pot descriure com venjança dolça.
Just el primer dia d’estrenar-me a la facultat de Geologia vaig veure un rètol de cartró escrit amb lletres vermelles: “Restaurante chino La Abundancia, plóxima apeltura”.
En un tres i no res el van tenir muntat, ni tan sols van treure les fotos de les salsitxes que ara tenien al davant tot de fanalets. Al taulell, al costat de l’enorme dispensador de cervesa, hi havia un gat de plàstic de mesura similar que bellugava la poteta amunt i avall.
No m’agrada el menjar xinès, així que no hi vaig posar els peus en dos anys. Però un dia no em va quedar més remei. Havia estat a casa preparant un treball amb qui ja era el meu novio, el Gerard, un boig dels volcans, els terratrèmols i d’altres fenòmens catastròfics, que estalviava per comprar-se aparells de mesurament de tota mena i mai no gastava ni un duro.
–Què, baixem al xino? va proposar. Tinc gana i no deu ser car, oi?
Vam riure molt intentant agafar els bocins de porc amb els palillos i escampant per damunt la taula l’arròs covat. Ens van convidar a un licor fortíssim amb un llangardaix dins l’ampolla i en vam fer uns quants gotets.
De sobte, el Gerard es va posar seriós i em va agafar les mans.
–Xatona, t’he de dir una cosa.
Aquest vol que paguem a mitges, vaig pensar. El molt garrepa.
Però no, era molt pitjor. Em va confessar que s’havia enamorat de la Nuri, la companya de Manresa, tan dolceta, tan mosca morta. No hi podia fer res, va dir-me. No tenia poder sobre els sentiments.
–Ha estat com un terratrèmol, nena. I no l’he pogut preveure.
El vaig deixar allà assegut, amb un palillo a cada mà i els ullets de borratxo.
–Tant de bo et caigui el llangardaix al got i te l’empassis, imbècil.
Estirada al llit i mullant la coixinera amb llàgrimes rabioses, vaig recordar el Juanjo i la primera traïció. No havia de permetre que es repetís mai més una situació així, m’allunyaria dels tios, fora patiments i desenganys.
Ho vaig aconseguir fins acabar la carrera. Alguna aventura, passavolants que no deixaven cap petjada al meu cor dur com una pedra. I res més.
Vaig començar a treballar en una gran empresa i em sentia lliure, independent. Feia plans per marxar de casa els pares i llogar el meu pis tan bon punt em fessin fixe. Llavors va arribar el Piero, de Nàpols. Va ser impossible resistir-me al trasbals que es va instal·lar al meu cos des del primer moment que el vaig veure. Alt, moreno, elegant. Ell va sentir el mateix i no vam trigar ni quinze dies en començar a sortir plegats. Malgrat el seu físic, no responia al prototip d’italià seductor, al contrari. Era seriós i un pèl tímid. Coneixia bé la ciutat i quan li vaig dir el carrer on vivia va fer un somriure divertit.
–Entre quins carrers?
–Borrell i Viladomat, li vaig dir. Per què?
–Quina casualitat! Al davant del restaurant xinès La Abundancia?
–Sí, just.
–El meu germà, va explicar-me, acaba d’agafar-ne el traspàs. Vol muntar una pizzeria.
Em va agafar per la cintura i va dir-me a cau d’orella:
–Ja té dos clients segurs, oi ragazza?
Jo vaig respirar fondo, vaig tancar els ulls i estranyament van aparèixer els mosaics de l’editorial, aquella frase en llatí que podia llegir de petita davant el balcó Nulla dies sine linea i el bust de pedra d’un senyor que mai no vaig saber qui era, però que semblava advertir-me de la desgràcia imminent.
Abans no passés el que amb tota seguretat passaria, li vaig dir ha estat un plaer haver-te conegut i no t’oblidaré mai, Piero. Però que arrivederci.
Les manifestacions no van poder impedir que tiressin a terra la vella editorial.
–Sí, és un edifici emblemàtic, va dir la presidenta de l’Associació de Veïns, però no està catalogat. Ens hem de fotre.
Vam apagar les espelmetes que enceníem cada dijous a les deu de la nit i cadascú va endreçar al seu armari les cassoles abonyegades que havíem colpejat els dijous de vuit a un quart de nou del vespre.
Tres mesos després van iniciar-se les obres i va començar a pujar el bloc de pisos d’un gris fosc tristíssim que en un tres i no res en va tapar les vistes.
–Ja és gros, va dir el meu pare. I pensar que ens vam quedar un pis del davant per veure el Tibidabo.
En un dels locals dels baixos s’hi va instal·lar un frankfurt. El van decorar amb fotografies d’enormes salsitxes que ocupaven les parets de dalt a baix. L’olor dels entrepans pujava fins als nostres balcons. Malgrat les reticències inicials, els veïns s’hi van acabar apropant. Jo mateixa hi anava amb el Juanjo a fer una cocacola al sortir de l’institut.
Estàvem fent el darrer curs i ens havíem apuntat a una ONG que ens havia d’enviar a un poblet de l’interior de Tarragona amb un parell d’arqueòlegs.
El Juanjo m’agradava moltíssim i tenia l’esperança que aquell estiu junts ens ajudaria a convertir-nos en més que amics.
–No soparé res, mama, deia sovint en entrar a casa. Ja he fet un frankfurt aquí al davant.
Fins que un dia, a mitjans del mes de maig, el meu encara només company va dir-me que s’havia esborrat del projecte arqueològic.
–Els meus pares m’envien a Irlanda a estudiar anglès.
–Però tio, què dius, si ho teníem tot planejat…
No va dir gaire cosa més. Mastegava aquella barreta de pa gomós i la mostassa li regalimava pels costats.
Vaig pujar a casa i em Vaig tancar a l’habitació a plorar desconsolada.
–Una merda, mama, una merda. No em refiaré mai més de cap home.
Els sanglots, n’estic segura, arribaven fins al menjador, però el meu pare estava mirant les notícies i no hi va intervenir.
Quan al setembre, en tornar ben sola del projecte, Vaig Veure que es traspassava el frankfurt, vaig tenir un sentiment que es pot descriure com venjança dolça.
Just el primer dia d’estrenar-me a la facultat de Geologia vaig veure un rètol de cartró escrit amb lletres vermelles: “Restaurante chino La Abundancia, plóxima apeltura”.
En un tres i no res el van tenir muntat, ni tan sols van treure les fotos de les salsitxes que ara tenien al davant tot de fanalets. Al taulell, al costat de l’enorme dispensador de cervesa, hi havia un gat de plàstic de mesura similar que bellugava la poteta amunt i avall.
No m’agrada el menjar xinès, així que no hi vaig posar els peus en dos anys. Però un dia no em va quedar més remei. Havia estat a casa preparant un treball amb qui ja era el meu novio, el Gerard, un boig dels volcans, els terratrèmols i d’altres fenòmens catastròfics, que estalviava per comprar-se aparells de mesurament de tota mena i mai no gastava ni un duro.
–Què, baixem al xino? va proposar. Tinc gana i no deu ser car, oi?
Vam riure molt intentant agafar els bocins de porc amb els palillos i escampant per damunt la taula l’arròs covat. Ens van convidar a un licor fortíssim amb un llangardaix dins l’ampolla i en vam fer uns quants gotets.
De sobte, el Gerard es va posar seriós i em va agafar les mans.
–Xatona, t’he de dir una cosa.
Aquest vol que paguem a mitges, vaig pensar. El molt garrepa.
Però no, era molt pitjor. Em va confessar que s’havia enamorat de la Nuri, la companya de Manresa, tan dolceta, tan mosca morta. No hi podia fer res, va dir-me. No tenia poder sobre els sentiments.
–Ha estat com un terratrèmol, nena. I no l’he pogut preveure.
El vaig deixar allà assegut, amb un palillo a cada mà i els ullets de borratxo.
–Tant de bo et caigui el llangardaix al got i te l’empassis, imbècil.
Estirada al llit i mullant la coixinera amb llàgrimes rabioses, vaig recordar el Juanjo i la primera traïció. No havia de permetre que es repetís mai més una situació així, m’allunyaria dels tios, fora patiments i desenganys.
Ho vaig aconseguir fins acabar la carrera. Alguna aventura, passavolants que no deixaven cap petjada al meu cor dur com una pedra. I res més.
Vaig començar a treballar en una gran empresa i em sentia lliure, independent. Feia plans per marxar de casa els pares i llogar el meu pis tan bon punt em fessin fixe. Llavors va arribar el Piero, de Nàpols. Va ser impossible resistir-me al trasbals que es va instal·lar al meu cos des del primer moment que el vaig veure. Alt, moreno, elegant. Ell va sentir el mateix i no vam trigar ni quinze dies en començar a sortir plegats. Malgrat el seu físic, no responia al prototip d’italià seductor, al contrari. Era seriós i un pèl tímid. Coneixia bé la ciutat i quan li vaig dir el carrer on vivia va fer un somriure divertit.
–Entre quins carrers?
–Borrell i Viladomat, li vaig dir. Per què?
–Quina casualitat! Al davant del restaurant xinès La Abundancia?
–Sí, just.
–El meu germà, va explicar-me, acaba d’agafar-ne el traspàs. Vol muntar una pizzeria.
Em va agafar per la cintura i va dir-me a cau d’orella:
–Ja té dos clients segurs, oi ragazza?
Jo vaig respirar fondo, vaig tancar els ulls i estranyament van aparèixer els mosaics de l’editorial, aquella frase en llatí que podia llegir de petita davant el balcó Nulla dies sine linea i el bust de pedra d’un senyor que mai no vaig saber qui era, però que semblava advertir-me de la desgràcia imminent.
Abans no passés el que amb tota seguretat passaria, li vaig dir ha estat un plaer haver-te conegut i no t’oblidaré mai, Piero. Però que arrivederci.
