Maria Guilera (Foto: Joan Colom)
L’home que viu dins el Cotxe es renta cada dia a la font del xamfrà, la té just al davant. Treu la capsa de plàstic que algú ha deixat sota l’aixeta per tal que els gossos puguin beure-hi còmodament i ho fa amb fàstic, però la deixa al costat per tornar-la al lloc on era Quan ell hagi acabat. Segueix un ordre meticulós: cara, orelles, clatell i cabells. S’eixuga amb un drap de color confós que, estranyament, porta unes inicials brodades, erra i te que, si li sabéssim la història, reconeixeríem com a seves.
La mestressa de la botiga de vins i licors de la cantonada el saluda i ell respon amb educació, fa una inclinació lleu amb el cap i alça la mà com si es toqués l’ala d’un barret inexistent. Torna al cotxe, abaixa les finestretes del darrere com si volgués ventilar-lo i obre de bat a bat la porta del conductor. S’asseu i canvia el drap de les inicials per un altre, més brut i petit, que ha tret de la guantera. És el de netejar les sabates, que enllustra amb determinació, ara l’una, ara l’altra. La mestressa de la botiga de vins i licors li diu adéu i entra, no pot suportar la visió dels peus nus que d’aquí a uns minuts ficarà dins el calçat amb cordons esfilagarsats i soles foradades. Ella va regalar-li dos parells de mitjons els passats nadals, però tot i l’agraïment que va demostrar, l’home mai no se’ls ha posat. Això li explica ella al dependent nou, que fa vuit dies ha entrat a treballar a la botiga i de moment li sembla un bon noi, no bada, és prudent amb els clients i disposat per la feina. Després, com que acaben d'apujar la persiana i encara no tenen ningú per servir, li continua dient que aquell home, fa uns anys, però no tants, feia d’advocat i tenia el despatx al carrer Mallorca, res, a quatre passes, i que ella mateixa li havia fet arribar capses de xampany, no del barato, no, fins i tot francès, de clients agraïts als quals els havia resolt el cas.
El dependent nou se’l queda mirant i li fa l’efecte que aquell home no té cara d’advocat. Potser quan s’acabi d’afaitar davant el mirall del retrovisor amb una navalla que ell només ha vist a les pel·lícules antigues. O quan s’hagi posat la gavardina, que li ve galdosa perquè no deu ser seva, l’ha trobada a qualsevol contenidor, penjada a fora, qui la va deixar volia que algú l’aprofités. Potser llavors, afaitat i sense que se li vegi la samarreta, li serà més fàcil al noi imaginar-se’l darrere una taula de fusta bona, assegut a una cadira de pell i voltat de llibres ben posats als prestatges d’una sala gran, elegant i il·luminada amb dues làmpades de peu i una altra damunt l’escriptori.
L’home que viu al cotxe ara agafa un maletí del seient del darrere, el treu amb parsimònia i el deixa damunt el capó. L’obre i comença a treure’n papers i més papers que estén pel sostre de l’automòbil. Fa cara d’amoïnat.
La mestressa crida el noi, ha de col·locar al carro una comanda que van fer ahir al vespre i dur-la fins al carrer Aragó. El crida dues vegades perquè està embadalit, mira l’home del cotxe i no la sent. I tant, que deu ser un advocat, pensa. Ell mai no ha estat capaç de llegir amb aquella atenció, ni de fer piles de fulls tan simètriques i polides. Es veu a ell mateix davant les fitxes de treballs escolars, sempre arrugades i sortint de la carpeta i sent encara la veu de la mestra dient-li que es quedi una estona quan els companys surtin al pati, que l’ajudarà a arreglar el calaix. Aquest desastre, afegeix més baix, però ell ho sent. Les mans de l’home li recorden les d’ella, que classificava amb prestesa els fulls, ho veus, li deia, si ho fas cada dia és més fàcil, no deixis que se t’amunteguin.
Quan surt de la botiga de vins i licors amb el carro ple, s’apropa a l’advocat i estossega una mica, es queda allà palplantat fins que alça la mirada.
Perdoni, diu el noi, li puc fer una pregunta.
Eeh.. sí, vinga, contesta l’home que viu dins el cotxe, que no tinc tot el dia.
El dependent s’excusa i diu que li farà més tard, empeny el carro i baixa la vorera amb les galtes enceses de vergonya. No pot demanar-li com s’ho ha fet per acabar d’aquella manera, si de ben segur tenia sempre els papers tan endreçats. Haurà de pensar-se alguna altra cosa, no es poden preguntar bajanades als homes importants.
