Vicenç del Hoyo (Foto: Luis Beltrán)
No has estat mai capaç de posar-te al meu lloc. Quan parles del món o de les coses sempre apareixen com a deficitàries de consistència. Ets un nostàlgic i et sorprens que els altres no compartim el mateix enyor. T’agrada caminar per camins que no saps on duen. L’herba creix entre les pedres. Minerals i vegetals barrejats a parts iguals. La motivació no està en el destí. Si t’equivoques, no te n’adones. No té importància. No volies arribar a cap indret concret. Només per gaudir de la frescor ja valia la pena l’esforç, penses. No soc com tu. No saps viure una vida sense esforç. No tinc els mateixos afanys, ni disposo de molta tenacitat. Segons el teu punt de vista, jo viuré a l’infern, al futur. Potser som línies paral·leles condemnades a no trobar-se mai, com les vies per on corre aquest tren. Tu ets a qui deixo enrere. El paisatge, com el present, és fugisser, s’escapa veloçment per les finestres. És la catenària dels cables elèctrics que oscil.la saltant de pal en pal. El futur és la promesa. Tot m’allunya de tu. Malgrat que parlem la mateixa llengua, no parlem el mateix idioma. Les paraules s’escriuen igual però la semàntica ens separa com un abisme que creix i creix sota els nostres peus. Sé que m’estimes de la mateixa manera que sé que t’agrada que arribi el fred a l’hivern. Pots encendre la llar de foc, posar les mantes al llit, prendre un cafè amb llet fumejant a primera hora del matí. Tens la capacitat de convertir els problemes i dificultats personals en un fenomen natural o accidental. Ets invulnerable a la tristesa encara que visquis una vida penosa. El present no va amb tu. Tot el que havia de passar, tot el que es podia esperar, ja ha esdevingut. No hi ha espai per a la decepció, Des que soc adult no hem tornat a discutir. No puc admirar la teva invulnerabilitat. Em redueix a la insignificança. També jo t’estimo i et respecto com un ésser singular, com una peça única, que viu en una mena de museu que mai es deixa en préstec, i que sempre sé on puc trobar: a la casa on vaig néixer. Durant molts anys he pensat: tot podria ser diferent. No sé si ara ho voldria. M’he acostumat a la teva manera de ser, pare. Però em fa feliç anar a estudiar els dos semestres vinents a Itàlia. Sé que no em trucaràs i que viuràs l’estiu de la meva absència. No podria tenir un pare que m’ajudés tant a allunyar-me de casa.
