Maria Guilera (Foto: Xavier Miserachs)
(Publicat al núm. 1 de la revista Espiral, abril 2019)
(Publicat al núm. 1 de la revista Espiral, abril 2019)
Va ser un estiu dels 60, quan la llum del dia s’allargava fins gairebé les deu i la calor ens Feia fora de casa, que va néixer el costum de trobar-nos a la plaça. Els qui arribàvem primer agafàvem taula i li dèiem al Quim, el noi del bar, si podíem ajuntar-ne una altra. Ell arronsava les espatlles. Tant se me’n fot, semblava contestar.
Related Articles
En Ramon, el Joan i la Nuri treballaven i venien suats, amb ganes de canviar d’aires. Els qui fèiem vacances teníem la pell torrada d’hores de platja, malgrat el Pep i jo havíem suspès alguna assignatura i gandulejàvem estones a casa fent veure que ens preparàvem per als examens de setembre.
Aquelles setmanes van ser propicies per als primers amors. Una rera l’altra aparexien parelles sense que calgués explicar res. Vèiem l’Helena que inclinava el cap damunt l’espatlla del Joan, el Pep i la Nuri que arribàven agafats de la mà i com la Montse acaronava els cabells del Ramon sense amagar-se’n.
Quan vam començar a posar-nos les jaquetes, els dies s’escurçaven i ja no ens calia l’ombra de les veles del bar, me’n vaig adonar que jo era l’única sense parella, la que es quedava xerrant amb el Quim mentre els altres anaven marxant de dos en dos. No em decidia a anar-me’n i l’ajudava a escriure a la pissarra el menú de l’endemà. El Quim feia faltes d’ortografia.
–És que… vols que t’ho digui, Cristina? Sempre he estat un desastre amb els estudis.
Jo agafava la darrera cervesa de la nevera i l’esperava mentre ell recollia taules i cadires de fora, passava la baieta pel taulell i escombrava el terra.
Algunes nits m’acompanyava a casa. Caminàvem sense dir gairebé res, tots dos érem de poques paraules. M’agradava escoltar com xiulava aquella cançó francesa que sonava tant a la ràdio. Ho feia deixant escapar entre les dents la melodia, que ressonava pels carrers estrets del nostre barri.
–I tu què, noia? –va deixar anar el Quim aquell vespre –Com és que no has agafat parella? A quants els has donat carabasses?
No vaig contestar. Mentre pujava l’escala de casa em demanava a mi mateixa si algú d’aquella colla m’agradava, si me’n podria enamorar. Potser anaven així, les coses, i es tractava de començar a sortir plegats, abraçar-se, donar-se Les Mans, fer-se petons… i llavors, sense saber d’on, neixia el sentiment. El cert era que a mi ningú no m’havia mirat amb aquells ulls que jo veia a les parelles de la colla, ningú no m’havia parlat tan fluix per a què només jo el sentís. De mica en mica la tristor em va recórrer l’esquena i el cor se’m va encongir.
–No tinc gana, mare. He menjat al bar.
Va ser un descans ajeure’m al llit i sentir com el coixí s’humitejava mentre la meva mà, a les fosques, buscava el transistor.
–Tampoco hoy faltamos a nuestra cita, noctámbulos. Aquí estamos de nuevo, con la música que acompaña a los solitarios.
La veu de la Françoise Hardy sonava ronca. Els acords de la guitarra acompanyaven la cançó que feia poca estona havia sentit xiular tan a prop meu. Les paraules agafaven un significat que fins ara no m’havia entretingut a dexifrar. Allà hi érem tots, els amics del bar, les garçons et les filles que s’agafaven de les mans i també jo, la que anava sola pels carrers amb l’ànima en pena sense que ningú murmurés je t’aime a cau d’orella.
Vaig adormir-me, com sempre, amb la ràdio encesa. L’endemà començaven les classes.
–Quim, ja dorm el nen?
El meu company surt de l’habitació i ajusta la porta sense fer soroll. El nostre fill té el son lleuger, hem d’anar amb molt de compte.
S’apropa a mi i pregunta si falta gaire per sopar.
–Potser un quart d’hora, no gaire més.
Obre l’armari on tenim les ampolles i el sento remenar una mica. Després entra a la cuina, tria una llimona i la talla amb destreça. Treu els glaçons del congelador, alça els ulls i fa un somriure que segueixo trobant irresistible. Agafa dos gots alhora amb un gest professional i em diu:
–El de sempre, guapa?
