Vicenç del Hoyo
Poques persones he conegut tan fermes i sòlides com la meva Tieta Adela. Ella va exercir d’advocada molts anys a una notaria del passeig de Gràcia. Allà se signaven molts documents de moltes menes i ella s’encarregava de redactar i supervisar la majoria dels contractes que el senyor Vilaserra signava. La seva especialitat havia estat la compra i venda d’empreses. Tenia una habilitat per redactar les clàusules dels contractes de tal manera que a tots, venedors i compradors, els semblaven avantatjoses i això estalviava moltes hores de discussions i desacords.
Costava imaginar-se que ella tingués aquesta qualitat, ja que era una Tieta que mai havia procurat caure especialment simpàtica a cap nebot. Gairebé mai venia a dinar a casa, només la vèiem de tant en tant a casa dels avis. Però moltes vegades havíem sentit explicar al Pare que la tieta Adela havia resolt el problema que teníem amb uns inquilins que vivien en un pis que era propietat dels avis, o que havia redactat un contracte de lloguer d’un apartament per passar el proper estiu a Begur.
—Ella mira, escolta i redacta. No necessita més —sentenciava el pare parlant de la seva germana.
Tothom valorava la seva eficàcia i discreció. Normalment sempre duia penjada a l’espatlla una vella bossa de pell girada. A dins s’hi podien trobar des de medicaments pels mals més exòtics fins a una variada gamma de caramels i dolços. Sempre hi duia una llibreta per escriure, un lloc on redactar en brut qualsevol document. Aquestes llibretes acostumaven a ser gruixudes i amb una voluminosa espiral a la banda de dalt. No m’hauria fixat en aquest detall si no fos que el dia que va morir l’avi vaig ser-ne conscient.
L’avi va tenir un vessament cerebral un vespre i una ambulància se’l va endur a l’hospital. De seguida van saber que no se’n sortiria i van avisar als familiars més propers. A mi, la mare no m’hi hauria deixar anar, però el pare va voler que veiés el seu pare per darrer cop.
A l’hora de la veritat, l’avi era més resistent del que semblava i, encara que molt poc conscient, estava aferrat a la vida. Hi havia tants visitants a l’habitació que havíem de fer torns per estar al seu costat.
Vaig seure a una de les butaques de la sala d’espera, al costat de la tieta Adela. Va ser allà que vaig veure com feia emergir del fons de la seva bossa una de les seves llegendàries llibretes. Aquesta era una de nova i per començar. Va agafar un bolígraf de punta fina i amb molta concentració vaig veure com pàgina a pàgina, totes eren en blanc, escrivia a la banda de baix a l’esquerra un número. Estava numerant tota una llibreta que ben bé podia tenir cent fulls.
—Per què ho fas?
La tieta Adela va alçar la mirada com si hagués estat submergida al fons d’un oceà.
—Perquè no es perdi res i, si això passa, que me n’assabenti.
No vaig gosar interrompre la resta de la numeració. Vaig pensar que tots tenim necessitat de batejar carrers i numerar edificis. A tots ens persegueix la necessitat de localitzar, de circumscriure els esdeveniments, els fets i les vivències.
No vaig ser jo qui va interrompre. El pare va aparèixer a la sala d’espera.
—La culpa la tenen els cigrons. Mira que menjar-se’n una cassola per sopar!
—Com dius? Que el pare va menjar cigrons? —va preguntar la tieta Adela—. Si mai li havien agradat. No recordes el que deia?: «Menjar cigrons, menjar de bribons».
—Potser ja ha perdut l’oremus! Ha estat com llençar-se daltabaix d’un penya-segat. La digestió dels cigrons li ha fet petar el cervell.
L’Adela ja no va contestar res més. Ella ja no va poder continuar escrivint més números als fulls en blanc. Recordo que es va quedar al número vuitanta-tres. Just l’edat de l’avi.
