Maria Guilera
Tenia molta gana. Ja estava tipa de paisatges desèrtics, de sol enlluernador i de sorra i, en canvi, sentia aquella ànsia inajornable de menjar que de tant en tant m’envaïa. Feia hores que rodava i m’era impossible distreure’m amb la bellesa de l’entorn i amb el silenci que tant havia desitjat. Només buscava un lloc on poder aconseguir el que fos per calmar el meu desig d’aliment, ni que fos una màquina expenedora de porqueries a la més birriosa de les gasolineres.
Related Articles
I de sobte, una mena d’oasi va aparèixer a l’horitzó. A l’esquerra de l’horitzó, per ser precisa. Dues palmeres amb el tronc llarg i un plomall verd al capdamunt i, una mica més enllà, una construcció que em va recordar els bungalous de les pel·lícules americanes de la meva infància. Al seu costat un enorme rètol amb unes lletres de colors ja mig esborrades que deien “Menjar 24 hores”.
Amb una eufòria exagerada, Vaig prémer l’accelerador mentre donava cops al volant. Sí, sí, sííí, cridava.
Una estona després, el neguit va suplir l’eufòria. Malgrat la temerària velocitat que indicava l’agulla, no semblava apropar-me al meu objectiu. Em va passar pel cap una idea funesta: Un miratge? Podia ser que fos víctima d’aquell fenomen que durant molt de temps vaig resistir-me a creure? Podia ser que s’hagués escapat dels tebeos i estés plantat al meu davant com una broma perversa?
Vaig respirar a fons cinc o sis vegades en un intent de retrobar la calma. No volia fer-me il·lusions, però em va semblar veure, sota les lletres grans, unes de més petites que encara no podia llegir. Sense poder frenar la imaginació, vaig començar a especular sobre el que deien. Potser, “Pollastres a l’ast”? O tirant llarg i si estava molt de sort, “Especialitat en carns a la brasa”? La saliva m’omplia la boca. Vaig estirar el braç per agafar l’ampolla d’aigua i fer-ne un glop que vaig escopir tot seguit. L’aigua de vichy calenta és fastigosa.
Què triaria? El que més m’agrada són les costelletes de xai, però em faria feliç una botifarra, un parell de llesques de cansalada torrada o, tot i que no m’agrada la carn picada, fins i tot una hamburguesa.
–No he de mirar més el rètol, vaig dir en veu alta. M’és igual, sigui el que sigui.
En apropar-m’hi, vaig veure que darrere les palmeres s’alçava una estructura precària, quatre troncs que subjectaven un sostre de canyes cremades pel sol. Vaig aparcar sota la ridícula ombra i, en obrir la porta del cotxe em va rebre una bafarada d’aire calent. Gairebé vaig córrer per arribar al, diguem-li, restaurant. Les mosques voltaven damunt quatre taules i un taulell de fusta.
Vaig dir hola un parell de vegades sense obtenir resposta i mentre m’asseia a una cadira bruta, com aquelles de director de cine, va sorgir una veu masculina del darrere d'una cortina.
–Ara surto, col·lega!
Un minut després, al meu davant, s’alçava la imatge d’un tipus completament nu. Les costelles se li podien comptar d’una en una.
–Què posarem?
Jo no podia parlar ni sabia ben bé on mirar.
–A veure, anem amb calma. T’explicaré la filosofia de la casa.
Li hauria volgut dir que no calia, que anéssim per feina, que el que em passava era que estava morta de gana. Però no em sortien les paraules.
–Menys és més, germana.
El tio despullat em mirava amb ulls de lluç.
Fent un esforç vaig aconseguir preguntar:
–Teniu carta?
Va somriure deixant veure una boca mig desdentada.
–No, carta no. Aquí tenim la nostra veu, tenim el pensament, tenim amor per compartir.
–Tinc gana, vaig contestar amb to contingut, tot provant de reprimir la violència que sorgia del meu jo més profund.
– Germana, del més petit és d’on neix la més gran energia. Et puc oferir llavors.
Crec que va ser en aquell moment que se’m va enterbolir la vista.
–Com dius?
–Petites llavors i aigua de coco.
Vaig llençar la taula a terra.
Vostè, agent, diu que se m’acusa de destrosses en el local i d’agressió física i verbal a l’amo. Pot ser, no li nego.
