Maria Guilera (Foto:Robert Doisneau)
Ja fa uns anys de la mort dels pares, però encara mantenim algun contacte esporàdic amb els que havien estat els veïns de tota la vida. M’han trucat de bon matí per comunicar-me la mort del senyor Mateu.
Related Articles
–Nena, només és per fer-vos-ho saber. Al barri en quedem tan pocs dels que érem … No cal que vingueu, esteu atrafegades amb la feina i les criatures.
He deixat el telèfon a la tauleta de nit i m’he tornat a tapar amb els llençols. Quina mandra.
El senyor Mateu havia tingut una botiga a la cantonada del nostre carrer. Quan pujaven la persiana quedava un espai obert a la petita vorera transitada sobretot per dones que anaven al mercat. A la dreta venien llegum cuit i a l’esquerra el bacallà. A Les Meves Germanes i a mi ens hi enviaven sovint a comprar mongetes seques o cigrons. De vegades amb un pot per posar-hi el suc i escalfar el llegum, d’altres ens feien una paperina amb paper d’estrassa. Camí cap a casa, si era en aquest darrer cas, tant elles com jo picàvem cigrons, encara tebis, i deixàvem que la pasta se’ns fongués a la boca. Ho fèiem amb prudència, d’un en un, perquè es tractava d’allargar la delícia i també que no es notés gaire.
Encara al llit, em semblava tornar a notar el gust a la boca. La sensació era tan intensa que Vaig llevar-me per rentar-me les dents.
De bon començament no havia tingut la intenció d’anar al comiat d’aquell pobre home, però sense saber ben bé per quina raó vaig canviar de parer i vaig trucar les meves germanes. A quarts de dotze ens trobaríem a casa, hi aniríem juntes. Encara tenia temps d’esmorzar tranquil·lament i deixar la casa arreglada. Mentre ho feia, seguia pensant en la nostra infància, en l’escala del carrer Tordera, els veïns de cada replà, les botigues del barri. A poc a poc, s’afegien imatges als detalls inicials. El record més clar era el del dia que vaig ensopegar quan ja havia pujat fins al segon pis i era gairebé davant la porta de casa. Duia el pot d’alumini amb Les Mongetes cuites i una mica de suc i al relliscar van anar totes per terra. Em vaig imaginar l'esbroncada que estava a punt de caure’m al damunt i, per arreglar-ho, amb la mà estesa vaig arrossegar les mongetes del replà fins al pot que descansava al graó de sota. Però abans que hagués acabat la feina es va obrir la porta i la figura de l’àvia, amb el davantal i la mañanita lila damunt les espatlles, va semblar-me una aparició. Va fer un xiscle. Marededéusantíssimasenyor!, va dir. Llavors va sortir la mama.
–Quin desastre, que patosa ets filla meva. Porta, porta això.
Vam entrar al pis. Jo deixava les petjades enganxifoses per tot el passadís i seguia la mama, que va llençar les mongetes a les escombraries mentre jo plorava amb molt sentiment.
Al cotxe, mentre anàvem al tanatori, la meva germana petita m’ha dit que va ser talment així com jo ho explicava, però que no m’havia passat a mi.
Al cotxe, mentre anàvem al tanatori, la meva germana petita m’ha dit que va ser talment així com jo ho explicava, però que no m’havia passat a mi.
–Com que no?
-Vaig ser jo, qui va relliscar. I va ser a mi que em van caure les mongetes pel replà. Ara nena, si tu, com sempre, vols ser la protagonista, a mi no em fa res, eh?
Com pot ser que encara noti les mans brutes de suc de mongetes i les llàgrimes rodolant-me galtes avall. Què ha fet el temps amb la parada de bacallà i llegum cuit, amb la imatge del senyor Mateu i el seu davantal blanc, amb l’olor inconfusible que sentia només travessar el carrer, amb la meva mà petita sentint l’escalfor de la paperina.
Com pot ser que encara noti les mans brutes de suc de mongetes i les llàgrimes rodolant-me galtes avall. Què ha fet el temps amb la parada de bacallà i llegum cuit, amb la imatge del senyor Mateu i el seu davantal blanc, amb l’olor inconfusible que sentia només travessar el carrer, amb la meva mà petita sentint l’escalfor de la paperina.
Quins paranys tan misteriosos atrapen els records o, de vegades, són lladres dels records dels altres.
