Maria Guilera
–Estic tan cansada, va dir la Carla mentre es deixava caure al sofà.
Les sabates, amb una sola molt gruixuda, van caure a terra tot fent un soroll pesant i les faldilles li van quedar fetes un nyap sota les cuixes. Jo tenia ganes de parlar amb la meva néta, però vaig adonar-me que aclucava els ulls i semblava adormir-se.
–No sé què ho fa, que la gent jove estigui sempre tan cansada, va fer ma germana. Te’n recordes quan tu i jo sortíem de la feina a les vuit del vespre i anàvem al Centre Moral a assajar? Allò era un no parar i mai no vam necessitar estirar-nos al sofà.
A banda del detall que a casa nostra no n’hi havia, de sofà, era ben cert que voltàvem del matí al vespre i la sensació d’esgotament mai no la sentíem. I això que ma germana era l’ànima del grup de teatre, s’hi entregava, ho feia tot, des d’anar a buscar les obres a la Llibreria Millà i remenar prestatges i capses polsegoses com una fura, fins repartir els papers, buscar les músiques, quedar amb els dels llums, demanar la roba per al vestuari…
Ens ho preníem tot molt seriosament i teníem una il·lusió tan gran que ella no gosava decebre ningú. Hi havia un paper per a tothom i, si quedava algú a fora, era capaç de crear un nou personatge per poder incloure’l. Recordo aquella vegada que, a L’ànec salvatge, va corregir el gran Ibsen i el fill dels Ekdal ja no va ser només un, perquè li va enganxar -literalment- un altre actor i van sortir a escena com a siamesos. Contràriament al que es pugui pensar, la nova situació no va resultar còmica, al contrari. El públic va quedar impactat i semblava com si el drama s’hagués duplicat.
Un altre cop, quan vam representar La muerte de un viajante, dos dels millors actors es mig barallaven pel paper principal. Com que l’obra es representava quatre vegades, els va proposar fer el paper de Willy Loman a la tarda i el de Charley a la funció de la nit i ells es van aprendre els dos papers a la perfecció. Vam tenir un gran èxit, el públic repetia per veure l’un i l’altre i comparar-los.
L’únic que no tenia ma germana, i encara no té, eren allò que se’n diu “dotes de mando”. Això no. Ella es guanyava la gent buscant la manera d’accedir als seus desitjos, mai imposant el seu criteri.
–Però dona, que la felicitat del món no depèn de tu, li deia el meu cunyat. Algun dia hauràs d’aprendre a dir que no.
Eren un matrimoni ben avingut, és clar, i tot el mèrit era d’ella. L’agost passat el marit es va trobar malament. Una malaltia d’aquelles que pateix poca gent i que no té cura. Tot anava molt de pressa, massa. Van deixar de venir a dinar a casa els dissabtes a la tarda i de sortir a passejar amb el seu llibre de rutes per Catalunya.
–Hem estat tan bé, li va dir un dia, que hem d’acabar-ho de la mateixa manera, bonica. No vull que em vegis tremolar, arronsar-me, babejar, oblidar-te i desaparèixer com algú diferent a qui he sigut sempre.
La meva germana m’ho va explicar tot. Com s’havien informat i comprat de mica en mica tot el que calia. Com havien picat les pastilles amb la mà de morter i abans de prendre’s els dos gots d’aigua amb el polsim ben desfet, van mirar junts els àlbums amb fotografies de les representacions, els programes de teatre, els retalls de les crítiques, sempre tan elogioses perquè les escrivia la secció literària del mateix Centre Moral.
–I saps, va dir-me ella, el nostre amic, el qui havia compartit amb ell els papers de Willy Loman i de Charley, com que és metge de familia, va certificar la defunció.
M’ho explicava tot molt calmada mentre plegàvem els llençols.
–I mira, va afegir mentre els desava a l’armari, al capdevall suposo que devia agraïr que la seva dona no tingués mai un no per a ningú.
La Carla, ajaguda al sofà, va obrir els ulls i va mirar el rellotge.
–Ostres, les set! Me’n vaig pitant, que avui tinc assaig al Centre.
