Vicenç del Hoyo (Foto:
Hi Vaig anar amb poques expectatives, o això era el que pensava. Perquè quan vaig veure que la persiana del local estava abaixada vaig tenir un rampell de ràbia tan fort que li vaig etzibar una puntada de peu a la reixa metàl·lica i els vianants es van girar per buscar l’origen del soroll.
Vaig enfonsar les mans de les butxaques de la jaqueta.
—Quina mala sort! —em vaig dir.
Ara me n’adonava que estava segur de trobar el local obert. Era una mena d’espai híbrid i indefinit entre llibreria i bar alhora que freqüentava per aquella època i que estava situat a un carreró al costat de la plaça Padró. Era un lloc amb poques pretensions però amb un caliu molt especial. Podies seure en una mena de sacs plens d’alguna espècie de llavors que esdevenien còmodes butaques adaptables i passar la tarda llegint, escrivint o mantenint converses casuals amb desconeguts fins a hores indeterminades de la matinada. De la rebotiga de la llibreria una Joan Baez de l’Eixample treia, de tant en tant, uns plats amb torrades i menjars que circulaven pels grups de persones fins que es buidaven.
Era fàcil apassionar-se amb les discussions indefinides, doncs el tema anava canviant de curs com el torrent d’un riu jove, de manera que si a mitja discussió sobre el valor literari dels autors crítics amb el totalitari règim soviètic anaves al bany, quan tornaves, potser, s’estaven recitant poemes de Walt Whitman.
Que el local estés tancat era una mala jugada del destí donades les urgències d’aquells dies. Una tarda podia durar un mes i les setmanes tenien l’extensió d’un lustre. Així que llegir en un paper enganxat a la persiana: Tornaré al setembre. Vaig a la platja. EVA. I a sota del text apareixia un dibuix on es veia una posta de Sol sobre un minúscul illot amb una solitària palmera. Em va produir un desànim com si un terratrèmol s’hagués empassat una germana i s’hagués derruït la seva habitació.
—On aniré? Què faré?—em preguntava—. Quina merda!—no parava de dir-me.
Aquell va ser un estiu que va durar un segle. A la tardor, mesos més tard hi vaig tornar. El local estava igual que sempre. El mateix ambient, les xerrades casuals, els llibres i les lectures imprevistes. Tot Era exactament igual. Podria haver sentit que tornava a casa, que la germana havia ressuscitat d’entre les runes estivals per cuinar les mateixes imprevistes torrades. Però, potser perquè tot era mil·limètricament igual vaig poder sentir que jo ja no era el mateix.
—Quina mala sort! —em vaig dir.
Ara me n’adonava que estava segur de trobar el local obert. Era una mena d’espai híbrid i indefinit entre llibreria i bar alhora que freqüentava per aquella època i que estava situat a un carreró al costat de la plaça Padró. Era un lloc amb poques pretensions però amb un caliu molt especial. Podies seure en una mena de sacs plens d’alguna espècie de llavors que esdevenien còmodes butaques adaptables i passar la tarda llegint, escrivint o mantenint converses casuals amb desconeguts fins a hores indeterminades de la matinada. De la rebotiga de la llibreria una Joan Baez de l’Eixample treia, de tant en tant, uns plats amb torrades i menjars que circulaven pels grups de persones fins que es buidaven.
Era fàcil apassionar-se amb les discussions indefinides, doncs el tema anava canviant de curs com el torrent d’un riu jove, de manera que si a mitja discussió sobre el valor literari dels autors crítics amb el totalitari règim soviètic anaves al bany, quan tornaves, potser, s’estaven recitant poemes de Walt Whitman.
Que el local estés tancat era una mala jugada del destí donades les urgències d’aquells dies. Una tarda podia durar un mes i les setmanes tenien l’extensió d’un lustre. Així que llegir en un paper enganxat a la persiana: Tornaré al setembre. Vaig a la platja. EVA. I a sota del text apareixia un dibuix on es veia una posta de Sol sobre un minúscul illot amb una solitària palmera. Em va produir un desànim com si un terratrèmol s’hagués empassat una germana i s’hagués derruït la seva habitació.
—On aniré? Què faré?—em preguntava—. Quina merda!—no parava de dir-me.
Aquell va ser un estiu que va durar un segle. A la tardor, mesos més tard hi vaig tornar. El local estava igual que sempre. El mateix ambient, les xerrades casuals, els llibres i les lectures imprevistes. Tot Era exactament igual. Podria haver sentit que tornava a casa, que la germana havia ressuscitat d’entre les runes estivals per cuinar les mateixes imprevistes torrades. Però, potser perquè tot era mil·limètricament igual vaig poder sentir que jo ja no era el mateix.
