Andreas Scholl pertany a una rara espècie de cantants, tan rara com a única i sublim, els contratenors, cantants que per la seva tessitura se situen en el rang dels alts, encara que molts aconsegueixen adoptar el registre de soprano, l'exercitació i perfeccionament de les seves qualitats naturals els porten a un perfecte domini vocal que ens permet gaudir d'uns sons que semblaven perduts, els de les partitures operístiques barroques escrites pels "Castrati".

Els castrati, nens i joves amb veus "blanques" o "angelicals", properes al registre femení de soprano, qualitat prèvia a l'arribada de la pubertat, es perd en el temps, i els seus exemples més llunyans es remunten al segle XII, quan en l'Imperi Bizantí s'utilitzaven eunucs per executar algunes composicions musicals.

En segles posteriors, famílies humils oferien els seus nens a la castració per preservar les seves veus, i garantir-se així els ingressos necessaris per a la seva supervivència. A Itàlia, amb la tradició del bel cant, la castració d'aquests nens es realitzava entre els 7 i els 12 anys, abans del canvi de veu. La possibilitat de fer carrera cantant en cerimònies religioses, teatres o corts, podia implicar uns considerables ingressos, no només per a l'artista, sinó també per a la seva família i els intermediaris de les contractacions. A més, els mesquins interessos forçaven freqüentment als nens a acceptar la seva castració, encara que una disposició dictava que no podia realitzar-se "sense el consentiment del nen".


Però no és fins al segle XVI quan els castrati fan la seva aparició a les esglésies, després de la prohibició del Papa Pau IV que les dones cantessin en la Basílica de Sant Pere. Així, nens i adults castrats van reemplaçar les veus femenines. D'aquesta forma, molts d'aquests cantants van aconseguir l'admiració del públic i colossals fortunes personals, interpretant, segons el cas, papers masculins o femenins.

Els més famosos: Farinelli i Caffarelli

En la música europea, es van introduir en les composicions peces concebudes especialment per a les veus dels castrati, elogiades com a úniques al llarg de la història. Sens dubte, els més famosos del segle XVIII van ser Farinelli i Caffarelli, aquest últim esmentat com Caffariello en El barber de Sevilla, de Rossini. El veritable nom de Caffarelli era Gaetano Majorano, però va adoptar el seu pseudònim artístic en homenatge al seu primer instructor vocal, el mestre Caffaro, encara que va ser Porpora qui va completar amb posterioritat la seva formació.


Obeint a un costum de l'època, els castrati adoptaven un pseudònim artístic, fos triat pels seus admiradors o pel mateix intèrpret. Carlo Broschi va triar el de Farinelli com a mostra d'agraïment als germans Farina, mecenes que van pagar els seus estudis i manutenció. No han quedat clars els motius de la seva castració, ja que pertanyia a una família de la baixa noblesa, encara que, segons se suposa, amb certes dificultats econòmiques.


A la pel·lícula "Farinelli, il castrato" (1994), se li atribueix la decisió al seu germà Riccardo. Format també pel notable mestre Porpora, Farinelli va aconseguir una celebritat tan extraordinària, que va ser idolatrat per quants el van escoltar. Gràcies a la seva cultura, simpatia i distinció, va tenir l'amistat i protecció de reis, emperadors i fins i tot del Papa. Cridat a la cort de Felip V d'Espanya, va romandre en ella durant més de vint anys com a cantant personal del monarca.

A Farinelli se li deu el rescat de gran part de les sonates que van ser creades per Domenico Scarlatti per a la cort espanyola.


Desapareixen els castrati

A la fi del segle XVIII, nombrosos intel·lectuals europeus es van pronunciar obertament contra la castració, Voltaire i Rousseau entre ells. Però va ser l'imperi napoleònic el que va posar fi a tals pràctiques. Per la seva banda, l'Església va modificar la seva actitud, permetent a partir de 1798 que les dones actuessin als escenaris teatrals, el papa Benet XIV va declarar il·legal l'amputació de qualsevol part del cos, excepte en cas d'absoluta necessitat mèdica.


Els castrati van seguir cantant al Vaticà i altres esglésies, fins que un decret del papa León XIII en 1902, va prohibir definitivament la seva presentació en cerimònies eclesiàstiques. No obstant això, es van fer algunes excepcions, com en el cas d'Alessandro Moreschi, l'últim castrato, qui es va retirar en 1913 i va ser l'únic que va poder deixar el testimoniatge de la seva veu per a la posteritat en uns enregistraments realitzats l'any 1902 i al 1904.