El president espanyol Mariano Rajoy i el president de Catalunya Carles Puigdemont, tenen l'obligació si més no moral, peró també politica de demostrar-se un a l'altre la talla de ser dirigents de dos governs dels quals els seus respectius ciutadans demanen a crits i per majoria aplastant que parlin, que dialoguin, fins que siguin capaços de trovar una sortida airosa a la gravissima situació que s'ha generat a resultes de l'article 155 de la constitució espanyola.

Demostreu, també, la vostra talla humana i de dirigent als ciutadans de Catalunya i als ciutadans de la resta de l'Estat espanyol. Retireu-vos a un indret recollit, neutral (podria ser en un llunyà i tranquil paratge d'algun Land alemany, apartats de les intrigues que us envolten cada dia des de la Moncloa o des del Palau de la Generalitat.

Estarieu a prop de la màxima dirigent germànica, l'Angela Merkel, i fins i tot podrieu, tots tres, embarcar-vos en un dels Trens caracteristics d'alta muntanya, dels que circulen per les frondoses terres centrals d'Alemanya, per a trovar la serenor i tranquilitat que necessiteu tots dos.

Rajoy i Puigdemont, teniu l'obligació de retornar al diàleg pausat

La crispació que cada dia creix i que es fa més sorollosa i estrident d'una banda i de l'altra, no són senyals precisament per a signar la pau i la concòrdia entre Els Pobles. Escridassades, insults, escarnis, amenaces verbals, pintades a les parets de les cases de determiants politics, i les piulades, que sembla que no paren dia i nit, per les xarxes socials, en una cursa sense fi per a veure qui la anuncia i la diu més forta i més punyent.
Això no és pau, això és, si més no, antipatia, menyspreu manifest envers el contrari, per acabar en odi, i si això arriba a produir-se, la cosa serà alarmant, molt alarmant. I tot això ja es veu a venir si no sou capaços, en aquests pocs dies que resten per a l'activació del 155, d'aturar els trens procedents d'Atocha i de Sants i impedir la trompada i el posterior descarrilament, tots i totes estarem perduts entre la ferralla i les restes escampades per arreu del que pugui quedar dels trens.

Si els maquinistes no sabeu ni voleu fer cas dels senyals de la circulació dels cavalls de ferro, salteu dels trens, foteu-vos vosaltres la gran òstia, i deixeu que ls trens vagin perdent velocitat per a que els pasatgers (els ciutadans) en puhuin sortir indemnes dels vostres despropòsits i de la vostra supèrbia perversa.

Des de la Generalitat han de tenir ben clar, clarissim, si és que encara no ho tenen, queuna  gran part de responsabilitat de tot el que està passant, la tenen precisament a la teulada de la Casa dels Canonges i de l'edifici del Parlament de Catalunya, més que no pas a la teulada de la Moncloa i del Congreso de los Diputados.
No s'hi val tenir pressa, com sembla que vol insinuar el conseller Raül Romeva quan afirma que necessitem la República Catalana per necessitat de supervivència. No podeu oblidar els de la Generalitat que heu rebutjat diverses possibilitats de continuar els contactes amb l'administració estatal, i insistir en irresponsabilitats politiques com les del conseller Forn que afirma que la DUI té el suport dels resultats de l'1-O és una enorme mentida.

Un Parlament buit serveix per a ben poca cosa, diria que per a res

La DUI, en cas de produir-se, serà del tot il.legal vulnerant les lleis estatutàries i de l'Estat, i els resultats d'un escrutini que ningú va controlar, és una estúpidea quimera.
Qui es vulgui empassar tanta manipulació i tanta manca de realitat legal i juridica, doncs que s'ho empassi, jo no per descomptat.
De tot plegat, fa que ningú s'estranyu que un diputat com en Xavier Domènech, ahir a la tarda, plorés al bell mig de la manifestació per demanar la llibertat dels Jordis. Lpemoció del moment de tensió, l'amenaça del 155, i el futur incert tant politics com social i econòmic de Catalunya, no és per a menys. Segur que com ell, molts catalans i catalanes, com a minim, els ulls els van espurnejar tot mirant la manifestació per TV3 i d'altres estatals que també ho van transmetre.
Rajoy i Puigdemont, no us tanqueu dintre del vostre bunker, i cerqueu un tercer acompanyant per al diàleg franc, sincer i esperançador. Els pobles ho necessiten.