Get Even More Visitors To Your Blog, Upgrade To A Business Listing >>

Bona sort - Nickolas Butler


 "-(...) 

Sí, després d’aquesta casa tindré cicatrius. M’ensenyes les teves? Hòstia puta, ensenya’m les teves. Que coi hi has posat de part teva, tu?".






Butler, Nickolas. Bona sort.
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2022


Godspeed. Traducció de Marc Rubió.
Col.lecció Antípoda, 62


::: Què en diu l’editorial...
El dia a dia del Cole, el Bart i el Teddy, amics de la infantesa i propietaris de la constructora True Triangle a Wyoming, fa un gir inesperat quan reben la proposta d’una advocada rica i enigmàtica que els demana acabar contra rellotge la construcció d’una casa a la muntanya. Si ho aconsegueixen, rebran una recompensa astronòmica amb què guanyaran més diners dels que mai hagin pogut imaginar. Tot i la perspectiva d’un hivern dur i gèlid, els protagonistes estaran disposats a fer qualsevol cosa per obtenir l’èxit, posant en perill, fins i tot, l’amistat i la família. Però, què s’amaga al darrere d’aquest encàrrec misteriós? Quins motius té la dona per exigir aquest termini gairebé impossible?

Nickolas Butler indaga en l’ànima dels personatges amb una prosa potent, austera i de ritme endimoniat, i ens mostra com l’ambició i la cobdícia poden fer trontollar l’equilibri aconseguit al llarg de tota una vida.

::: Com comença...
Aquesta era la casa que canviaria els seus destins. Ho intuïen. El Cole, al volant de la furgoneta, acabava d’agafar el trenall i havia travessat una tanca per al bestiar oberta abans que comencessin a enfilar-se pel camí polsegós del congost en dirección nord, i ho intuïen –diners-, com una vibració en l’aire vivificant de la muntanya.

::: Moments...
(Pàg. 13)
Brunzia allà fora una expectativa, un presagi, i ells s’hi dirigien, la boca seca, la pell de gallina. Pràcticament ho veien en el vent que envestía les fulles de finals d’estiu, que balancejava l’herba esgrogueïda dles Prats, que somreia sobre l’aigua clapejada del riu. El món sencer feia cara de diners. Uns diners que només esperaven a ser desenterrats –les fulles, com bitllets, el guspireig de l’aigua com monedes de plata.

(Pàg. 42)
- (...) els cops de sort existeixen, no? I si ens ha tocat a nosatros?
- ... probablement és que ho és –va reblar el Bart. Els dos amics van fer un glop de cervesa i van quedar mirant-se, encallats.
- Tindrem de posar-hi el coll, Bart –va dir el Cole solemnement-. Set dies a la setmana, sens dubte. Tindrem de pencar més que mai. Et necessitem, amigo.

(Pàg. 48)
Més d’una vegada es va adonar que s’havia oblidat de respirar.

(Pàg. 109)
Hi havia nits en què l’única felicitat autèntica que experimentava el Bart era aquesta mil·lèsima de segon que passava abans que els ulss se li tanquessin de veritat, quan la promesa del son l’embolcallava com les ales fosques d’una gàrgola que l’aïllava de la resta del món: bona nit.

(Pàg 206)
(...) a la universitat i a la facultat de dret, observaria silenciosament que la major part de la gent n havia accedit al luxe de tenir el temps i l’espai per preguntar als pares sobre la seva vida i els seus somnis (...).

(Pàg. 223) 
- (...) Fa un colló de temps que som amics, Cole, prò reconeguem-ho, la meva salut t’importa una puta merda. L’únic que t’importa és aquest cony de casa. I si ens acostem a la línia de meta, és gràcies a mi, d’acord? És perquè he estat allà dia i nit, pencant com un cabró. Sí, després d’aquesta casa tindré cicatrius. M’ensenyes les teves? Hòstia puta, ensenya’m les teves. Que coi hi has posat de part teva, tu?

(Pàg. 244)
El cas és que necessitaven una empenta; necessitaven una mica de sort, i tot i que el Teddy no sabia què era exactament el karma, entenia els punts positius de fer una bona obra de tant en tant, i era així que havia abordat aquella feina. I potser, només potser, si ara podia aportar una mica de llum al món, el bon Déu els miraria amb bons ulls quan s’escarrassessin per acabar la casa de la Gretchen.

(Pàg. 268)
El Cole gairebé va notar que el cor li sortia del pit i li queia damunt la neu bruta, entre les burilles de cigarret, els trosso sde tabac de mastegar escopits i les capses de mistos gastades. El va veure allà baix, bategant lentament, tristament, mentre la neu pura i fresca es fonia damunt l’òrgan derrotat. “Oh, Déu meu”, va pensar, “què hem fet?”.

(Pàg. 314)
Com podia fer-li entendre que per a ella la feina era una compulsió, un art, fins i tot una mena de religió? Una espècie de codi al qual havia sotmès la seva vida, tot i entendre que el bufet d’advocats no li prometia altra cosa que diners com a recompensa, no pas el més enllà, ni un llegat moral, ni tampoc li aportava gaire consol ni escalf humà.

(Pàg. 323) 
El Teddy començava a veure la casa com un temple, tot i que no podia precisar quina fe aspirava a exalçar. Semblava que la religió més òbvia eren els diners, però això li feia ballar el cap de manera insospitada. Com podia ser que aquella casa tan bonica que havia contemplat tants matins –el sol naixent que daurava les finestres i la teulada mentre el vapor del gorg entelava l’aire fresc-, com podia ser que aquell edifici fos un simple homenatge al luxe? I, si ho era, en quin lloc deixava això el seu sacrifici? En quin lloc els deixava a ells?

(Pàg. 347)
Si hagués estat sola potser s’hauria rendit, potser s’hauria conformat amb la idea de passar els seus últims dies aquí, lamentat el seu final, assumint el fet que no veuria mai la seva nova casa de la muntanya, que no viuria l’experiència de la jubilació, el tercer i últim acte de la seva vida, en què, si les coses haguessin anat una mica diferent, potser finalment hauria pogut trobar parella, o fins i tot marit, algú amb qui passar el temps, algú amb qui viatjar...

(Pàg. 399)
Havia volgut matar-se a ell mateix. O a una part d’ell mateix. Tot plegat continuava rosegant-lo, li omplia les entranyes de fàstic. Moltes nits es quedava mirant el sostre de la cabana i intentava descobrir el millor camí per tirar endavant, alguna mena d’equilibri entre la moral i la felicitat. El més just hauria sigut deixar aquella vida, tornar a Jackson i confessar. Però no havia patit prou? No s’havia sacrificat prou? Era massa demanar, aquella nova vida?

::: Què en penso...
Si en un llibre de més de 400 pàgines no he estat capaç de trobar més de 10 o 11 fragments remarcables és que segurament, com a lector, he fracassat en la seva lectura. Potser no l’he entès. O segurament no m’ha dit res.

I és que Bona sort de Nickolas Butler és una novel·la incerta. De ploma sòbria i forma austera, de trama adrenalítica i d’estructura fragmentaria, presenta un fons temàtic massa calidoscòpic: és un retrat sociològic de les zones rurals?, una paràbola sobre el somni americà?, un estudi psicològic sobre l’ambició?, un testimoni sobre com la droga consumeix la voluntat?...

Del que n’estic segur és que Bona sort no és cap thriller. Al menys, no és cap bon thriller. Si hi cerqueu una trama criminal o un noir d’aire rural és possible que acabeu desenganyats. De ser-hi i és, sí... però flac, poc creïble i, el que és pitjor, francament previsible.

I això que la premissa argumental és bona, més que bona. Però no ens enganyem. No justifica de cap manera tota la paranoia -assassinats, tràfic i consum de drogues inclosos –on de forma tant poc creïble i forçada- Bona sort acaba caient.

Si Nickolas Butler vol dotar d'honestitat -i sobretot realisme- a 
Bona sort durant bona part de la seva trama, per què tot d’una ens explica una orgia de sang i fetge? un “cuento” gens plausible sense cap ni peus? Sembla més una concessió al “hype” que no pas una opció ben calculada.  

Tampoc ajuda gens la moralina final. Del tot fora de lloc, acaba de rematar la novel·la venent el seu poc “esperit negre i criminal” a canvi d’un lloc en l’avorrida pila de la literatura simple, còmode i, sobretot, convencional.

En canvi, Bona sort canvia de la nit al dia si es llegeix bàsicament com un drama -al menys fins a la pàgina 200 aprox-. Si Nickolas Butler hagués volgut, podria haver estat un drama psicològic (si voleu, social) força destacat en el panorama de la narrativa nord-americana contemporània.

Tot i que Bona sort no és pas una novel·la d’axiomes profunds, de grans sentències ni grans frases, en canvi si que és una novel·la de paisatges: geogràfics però també humans. I és aquí on reconec que he gaudit de part de la seva proposta; de la història d’ambició, poder i soledat que envolta als personatges i que s’apodera frenèticament de la voluntat del lector.

On Nickolas Butler també fa una gran feina és amb la definició psicològica de cada un dels personatges principals. L’autor demostra un gran domini per, amb una paleta molt variada de recursos (matrimoni, feina, addicció, economia, amor, amistat, treball), donar forma plena a la personalitat de cada un dels personatges.

(Llàstima que aquesta feina acabi debilitada amb l’espiral de violència i aconteixements que devoren la bona feina feta fins llavors: els personatges, tant ben definits, també acaben capgirats com un mitjó).

Finalment, cal destacar el rol del paisatge. Gairebé actúa com un personatge més: la seva monumentalitat, la seva transcendència, és la pedra de toc en algunes de les accions empreses pels personatges i enquadra els diferents subtemes de la novel·la: la soledat, la impossibilitat i la pèrdua.

En definitiva, novel·la que compleix amb un mínim d’entreteniment, proposa una lectura ràpida i ofereix un record fugaç.

:::
 Altres n'han dit...
Els llibres del Senyor Dolent. L'Espolsada, Núvol (N. Terra), Fantasticmag, Revista de Letras, Solo libri (E. Bolondi).

::: Enllaços:
Nickolas Butler, la novel·la segons l'autor.


This post first appeared on Lleixes, please read the originial post: here

Share the post

Bona sort - Nickolas Butler

×

Subscribe to Lleixes

Get updates delivered right to your inbox!

Thank you for your subscription

×