- (...) Os admiro, a los gatos. Nos creemos que os tenemos calados y un buen día cogéis y desaparecéis. No se os ve el pelo en dos semanas, os damos por muertos y entonces volvéis.

Nobbs, David. Caída y auge de Reginald Perrin.
Madrid: Editorial Impedimenta, 2012

The Fall and Rise of Reginald Perrin. Traducció d’Julia Osuna.

::: Què en diu la contraportada...
Inspiradora de una de las comedias televisivas más famosas de todos los tiempos, Caída y auge de Reginald Perrin es una obra maestra del género humorístico en el ámbito anglosajón. Su protagonista, Reginald Perrin, es un hombre gris; un mediocre e infeliz ejecutivo de ventas cuarentón, que malgasta sus días en la empresa Postres Lucisol, sometido a un jefe estúpido para el que desempeña un trabajo alienante, mientras lleva una vida suburbana al lado de su esposa y una familia plagada de gorrones. Hasta que un día, entregado a continuas fantasías que le apartan momentáneamente del sopor, decide tirarlo todo por la borda y dar el gran paso: desaparecer sin dejar el menor rastro, simular su propio suicidio, y adoptar una segunda identidad para volver a comenzar desde cero.

::: Com comença...
Cuando Reginals Iolanthe Perrin se dispuso a salir para el trabajo aquella mañana de jueves, no entraba en sus planes llamar hipopótamo a su suegra. Nada más lejos de su pensamiento.

::: Moments...
(Pàg. 15)
El médico pasó a examinarle los ojos, la lengua, el pecho y los reflejos.
- ¿Te has notado últimamente desganado, flojo? ¿Te cuesta concentrarte? ¿Has perdido la ilusión por vivir? ¿Jaquecas continuas? ¿Te duermes viendo Play for Today?¿Ya no consigues terminar el crucigrama igual de rápido que antes? ¿Mal sabor de boca matutino? ¿No paras de pensar en atletas desnudas?
Reggie se emocionó:¡eran justo los síntomas que él tenía!

(Pàg. 31) 
A Reggie le entraron ganas de decirles que él también tenía una mujer muy guapa, y dos niños ya criados, que la niña incluso había sido ya madre de otros dos chiquillos a su vez. Quería decirles que él también tenía amigos, aunque apenas les veía ya. Quería decirles que en la vida no le habían faltado momentos de ternura, que no siempre había sido un zampabollos solitario en el mundo de las mesas llenas. 

(Pàg. 46)
A Reggie le temblaban las piernas, el cuerpo entero. Resultaba humillante constatar el miedo que da morir. 

(Pàg. 56)
El sol, ser de costumbres, orbe residencial, recorría lánguidamente el cielo. Sombreros rosas cabeceaban de vuelta de la iglesia, asados de ternera empezaban a chisporrotear en hornos precalentados y en alguna parte, era inevitable, debían de tener la temperatura más alta de un mes de junio desde que existían registros. 

(Pàg. 59)
Llevaba cuarenta y seis años siendo un mezquino, mezquino con los cumplidos, con los insultos, con los demás y, lo que es peor, consigo mismo. 

(Pàg. 103)
Los pasillos del hospital apestaban a decadencia y antiséptico, y a Reggie le recordó su futuro.

(Pàg. 144)
- (...) Os admiro, a los gatos. Nos creemos que os tenemos calados y un buen día cogéis y desaparecéis. No se os ve el pelo en dos semanas, os damos por muertos y entonces volvéis.

(Pàg. 210)
(...) se excusó, hizo la maleta, cogió el coche y salió directamente del libro por el norte. 

(Pàg. 214) 
La vida es demasiado corta. La brecha generacional es una nimiedad lamentable comparada con los problemas reales: la brecha del hambre, la brecha del color y el gran agujero que es el futuro. 

(Pàg. 225)
“En realidad la vida no te resulta tan insoportable, Reggie –se dijo-. Suicidarse no va a demostrar que no eres un fiasco. Esos acantilados llevan ahí millones de años. Tú eres demasiado efímero para permitirte un gesto así.!

(Pàg. 230)
Había un aura amenazante de ausencia autobúsística. 

(Pàg. 235) 
En los libros siempre es la persona que menos se espera la que se suicida, pero en la vida real siempre se mueren los mismos.

(Pàg. 248)
Un pinzón, o tal vez fuese una curruca, sobrevoló un pequeño soto de olmos, ¿o se trataba de carpes? Digamos sin más que un pájaro menudo se posó en un árbol grande. 

(Pàg. 272)
Esa noche, metido en su cama del hotel de Worthing, con el mar en calma y oscuridad a menos de cien metros, Reggie se dijo: “Bueno, estoy hecho un lío pero por lo menos he desviado mi vida de su curso previsible”. Al cabo, sin embargo, se preguntó si n psiquiatra no le habría dicho: “Al contrario, es justo lo que cabía esperar de usted”.
Comprendió que nunca podemos escapar de nuestro destino, porque, nos pase lo que nos pases, acabará convirtiéndose en nuestro destino. 

(Pàg. 276)
Un anciano empezó a roncar compulsivamente. Mientras le escuchaba, Reggie pensó cómo debía haber sido la vida de aquel hombre: su primer sonajero, sus primeros pasos, su primera palabra, su primera paja, su primera mujer, su primer arresto, su primer ataque de corazón, su primer ronquido compulsivo. La historia de un hombre. 

(Pàg. 304)
Para el jueves la borrasca se había desplazado hacia Escandinavia y azotaba las puertas de todas sus librerías porno; así y todo, en Hillingley seguía habiendo fuertes vientos, poco propios de la estación, que revolvían las copas de los olmos enfermos.
“Tengo que volver – pensó Reggie mientras cortaba y podaba-. Volveré.”

(Pàg. 319)
La iglesia victoriana era esbelta y oscura, más pensada para la rectitud que para el amor, más para la pena que para la ira. 

(Pàg. 322)
- (...) Me maravilla la propia existencia de la fe religiosa, que tan extraordinaria me parece y que tan lejos está de mi alcance. 

::: Què en penso...
Caida y auge de Reginald Perrin arranca com una narració de tall costumista modern –la rutina de primera hora del protagonista, el trajecte amb tren de rodalies cap a la feina –amb els mots encreuats del diari inclosos–, la jornada laboral ensopida, la tornada a casa amb el tren de rodalies, la copa de xerès amb la dona tot fent temps pel sopar, els somnis no acomplerts...

Però ja des del primer paràgraf David Nobbs introdueix un deix de mala llet, una mena d’ironia que ho salpebra tot. El que fa o pensa Reginald Perrin genera jocs de paraules, descripcions sarcàstiques i comportaments sinó absurds, desenraonats que allunyen el fantasme d'una narració ensopida.

Tot el contrari. Caida y auge de Reginald Perrin és un exponent d’allò que en diem humor britànic. Un humor que, de forma tranquil·la i gens estrident -però contundent-, se’n fot de tot. Ara bé, aquest humor està en tot moment al servei d’una d’idea major: la denúncia de l’estil de vida -precipitat i banal- que caracteritza la societat britànica de finals dels 70’s.

En aquest sentit Caida y auge de Reginald Perrin funciona com un quadern de camp, una mena de comentari antropològic sobre l’home madur modern atribolat a parts iguals per la família, per la feina i sobretot, pel pas del temps.

Justament la força interior que mou a Reginald Perrin és aquest lent descomptar de minuts, hores, dies que s’escolen cap al passat i que l’apressen a prendre una sèrie de decisions per intentar escapar d’una rutina que l’emmalalteix i l’enfonsa en la crisi de la maduresa masculina.

Així, a mida que el lector va girant pàgines, allò que en un principi semblava un artefacte d’humor es va solidificant en una novel·la que, amb un fort deix psicològic, contraposa perspectives i realitats. Una novel·la que estableix, mitjançant un carrusel de personatges estereotipats, una crítica contundent a costums, estils de vida i tradicions.

La primera part de la novel·la està dedicada a Perrin i a les seves circumstàncies. Són capítols entretinguts i divertits, encara que llargs i densos. En canvi, a la segona part, amb el “renaixement” del personatge, l’estructura capitular és radicalment diferent.

La narrativa es torna episòdica, molt més àgil i fluida. Ara l’absurd competeix amb l’humor i la sàtira. Els capítols, de curta extensió, es subdivideixen segons el personatge que en aquell moment lideri l’acció narrativa. Tot plegat, coincideix amb el punt argumental àlgid, el clímax de l’acció, i torna la novel·la molt més ágil i fluida.

David Nobbs però també excel·leix amb la forma i amb l'estil. La novel·la es caracteritza per ser trencadora: inclou punts de vista subjectius molt peculiars en les descripcions, inventa paraules, usa i abusa de les repeticions estructurals i, fins i tot introdueix jocs metaliteraris (un personatge marxa literalment “del llibre”).

En canvi, en certes escenes es limita a empalmar frases d’estructura molt simple i breu per crear un paràgraf que, malgrat tot, és capaç de transmetre un ambient, un to determinat amb una gran credibilitat.

A banda els diàlegs són vius i punyents. La broma i l’acudit s’entrellacen amb els jocs de paraules i la sàtira. El lector frueix al màxim i sembla que estigui llegint un guió amb una especial habilitat per connectar temes sense cap mena de relació però amb resultats increïblement hilarants i/o sobtadament inesperats.

De la mateixa manera David Nobbs traça amb ma ferma però amb gran sensibilitat el perfil dels personatges que, molt ben definits -entre irritants i tendres- caricaturitzen un estereotip social i complementen aquella fotografia antropològica que esmentaven abans amb una temàtica social estructural.

Així, a la divertida Caida y auge de Reginald Perrin hi podem trobar temes com els prejudicis de raça, la meritocràcia laboral, el devenir rutinari del matrimoni, les relacions extra conjugals, la crisi de l'edat madura i, en definitiva, el qüestionament de la pròpia identitat.

Tot i ser escrit a mitjans de la dècada dels 70’s és preocupant veure com el què es denúncia -entre somriures i bromes- sigui encara tant actual en els nostres dies.

Vet aquí doncs, una lectura del tot càustica que, retratant sense cap mena d’embuts els aspectes més absurds i apàtics del dia a dia d’un executiu atribolat, t’obliga a somriure sovint tot i que -en ocasions- amb un rictus final d’amargor i tristesa.

::: Altres n'han dit...
La cultura no val res! (Lourdes Corbera), París siempre será nuestro, Los libros de Julián, En estado crítico (Paz Olivares), Libros y literatura (Javier B.R.), El placer de la lectura, Culturamas (Ricardo Martínez), Un libro al día (Juan G.B.), Público (Luís Matías), Efe Eme (César Prieto).

::: Enllaços:
David Nobbs, context, molt més que només humor, parlem de tragicomèdia?, rascant el fons, les claus de la novel·la, la mort com a regeneració, tot sobre l'adaptació televisiva.