"Ens han delmat. Som massa pocs. Massa pocs per aquest món en què només s’obre camí el pes purament físic de la massa, i no pas l’energia espiritual d’una unitat. (...)."
Roth, Joseph. Zipper i el seu pare.
Girona: Edicions de la ela geminada, 2021
Zipper und sein Vuter. Traducció de Marc Jiménez. Postfaci d’Antoni Martí.
Col·lecció Trivium, 29.
::: Què en diu la contraportada...
Zipper i el seu pare, publicada el 1928, és una bona mostra del talent de Joseph Roth en l’art narratiu i el dibuix de personatges. En Zipper pare és un home que somia amb una posició que no té i que paga els seus fracassos amb els fills, sobretot amb l’Arnold, de qui espera un futur brillant i una vida plena de triomfs. La realitat, però, distarà molt d’aquestes esperances i el resultat serà una relació plena de desavinences i retrets.
En el rerefons d’aquest conflicte generacional, Roth dibuixa amb una gran traça els ambients de la Viena anterior a la primera guerra mundial i del Berlín de la postguerra, posant especial atenció en l’univers dels cafès on s’apleguen escriptors i artistes marcats per la guerra i que, com l’Arnold Zipper i el seu pare, fan d’eterns espectadors de la vida dels altres.
::: Com comença...
Jo no tenia pare –és a dir: no vaig arribar a conèixer el meu pare-, però en Zipper sí que en tenia. Això donava al meu amic un prestigi especial, com si hagués tingut un papagai o un gos de Sant Bernat.
::: Moments...
(Pàg. 19)
Sigui com sigui, de totes les arts, més encara, de totes les manifestacions intel·lectuals i de totes les formes de la vida, la música era la que el vell Zipper més venerava. Li suplia la fe en Déu, que ell negava. Li suplia potser l’amor de què no gaudia i la felicitat que el defugia. No té res d’estrany que desitgés que almenys un dels seus fills fos músic.
(Pàg. 25)
Quan avui evoco la imatge de la senyora Zipper, m’adono que va viure enmig d’una boira, en una mena d’aurèola grisa, tèrbola, com escau als màrtirs que suporten dolors i patiments per uns fins ridículs i unes raons ridícules. No sé si estimava els seus fills. Potser li eren indiferents, o potser les odiava, com el pare. Em sembla que la raó de la Seva existència no era tant l’amor com el dolor.
(Pàg. 26)
Tenia la insaciable set de saber de l’home senzill que s’ha obert camí treballant i és víctima de la il·lusió que el coneixement és cultura, la cultura és la base de la força i la força és el secret de l’èxit.
(Pàg. 36)
Si sortíeu del cafè a la clara llum dels sol, era com si us haguessin despertat d’un somni. Quan éreu a dins, el temps s’havia aturat. Sobre la caixa, penjat a la paret, hi havia un rellotge, fins i tot feia tic-tac; en Franz, el cap de la sala, li donava corda cada vespre, però no tenia busques. ¿Què podia ser més horrorós que aquell rellotge? No parava, al seu interior el temps seguia el seu curs regular, però no ho vèieu. Només sabíeu que les hores anaven passant, però no quantes en passaven. Tot i així els clients del cafè sempre miraven el rellotge, es devien imaginar que així sabien l’hora. El tic-tac que sentien es veu que els tranquil·litzava.
(Pàg. 58)
La pàtria s’havia tornat tant estreta que fins els més vells, que no havien sortit mai del seu barri, sentien el desig d’emigrar a un món molt llunyà i d’esborrar el món immediat de la memòria, del cor, de la vida.
(Pàg. 65)
Era una càlida nit d’estiu. Anàvem amunt i avall, l’un acompanyava l’altre, i quan arribàvem a la porta de casa d’un dels dos, sentíem l’horror que ens esperava a dalt, a l’habitació, al llit, en el son, en el somni. Giràvem cua i anàvem fins a la porta de l’altre. Només quan el pàl·lid matí apareixia darrera els edificis, ens separàvem a mig camí. Ja no ens feia tanta por, aquella casa que durant la guerra havíem enyorat tant i que en tornar se’ns havia fet inhòspita. Quan sortia el sol ens adormíem tranquil•lament perquè no volíem veure com començava el dia.
(Pàg. 73)
- (...) Crec que la guerra ens ha fet malbé. Reconeguem que no teníem el dret de tornar. Sabem tantes coses com esl morts, però hem de fer veure que som estúpids, perquè casualment seguim vius. Aquest carrer i aquesta oficina, els impostos i el correu i el ball i el teatre i la malaltia, la casa dels pares i tota la resta. Tot plegat ens sembla ridícul. Potser encara sabem fer dues coses que ens demostren que estem vius: sabem obeir i manar. Però ens estimem més obeir que manar. Ho hem fet com una mena de joc de societat (...).
(Pàg. 80)
Les mosques brunzien, les cartes feien xap, les peces de dòmino espetegaven, els diàries cruixien, les peces d’escacs queien sobre els taulers amb un cop sec, les boles de billar rodolaven sordament sobre la fusta entapissada, els gots dringaven, les culleres feien un soroll picat, les sabates s’arrossegaven les veus murmuraven, l’aigua gotejava sentimentalment d’una aixeta llunyana, com somiada, que mai no es tancava; i sobre tot això cantaven els llums d’acetilè.
(Pàg. 84)
(...) en la vida dels Zipper els destins no hi tenien una força original i sobtada, sinó que hi treballaven amb la feina lenta i monòtona del corc. Al cel gris que s’estenia damunt dels Zipper no hi descarregaven tempestes. Només se n’hi congriaven.
(Pàg. 90)
(...) es trobava en aquell estat que des de fa molt de temps se’n diu enamorament.
Ho estava per primer cop a la seva vida. Em va estranyar, perquè no tenia cap disposició per enamorar-se. No tenia, per dir-ho així, cap ni una de les condicions indispensables per a l’amor. Si bé la seva intel·ligència no era especialment aguda i prudent, el seu temprament no tenia prou força per atordir-lo. Si bé era un sentimental de mena, d’altra banda tenia prou bon gust per combatre el sentimentalisme. Si bé era sensible i capaç de sucumbir a una influència externa, a un estímul, a un esta d’ànim. Era massa indiferent envers les dones en general per poder entregar-se a una d’elles.
(Pàg. 91)
Massa indiferent, potser també massa gandul, per triar una dona, tornava a una que creia que ja coneixia prou bé i li estalviava la feina de triar. Massa dèbil per viure’n una de nova, en despertava una d’antiga. Era el seu destí, sens dubte.
(Pàg. 97)
(...) Això no era un liceu per a noies, com aquell en què encara s’havia educat la mare. Això era “el teatre”, que feia olor de pecat, de riqueses llunyanes i desconegudes, d’una esplendor que acompanya un naufragi o una gran felicitat... totes dues coses tan allunyades de totes les possibilitats burgeses que un gairebé no es pot alegrar de la felicitat ni lamentar el naufragi. El món per al qual l’Erna es preparava es torbava fora del control dels seus pares i ella havia escapat al seu poder, al seu amor, al seu orgull i a la seva estupidesa.
(Pàg. 110)
(...) ¿per què el turmentava? No vaig trobar cap resposta, i encara avui no la trobo. Crec que l’Erna vivia del turment de l’Arnold, que necessitava el dolor de l’amant com altres dones necessiten únicament l’amant. No és cert que hi hagi dones que turmenten sense cap motiu: necessiten el turment de l’altre com una medicina o un cosmètic.
(Pàg. 113)
Veia tant sols una missió: ser útil a la seva dona. Molt lluny d’ella, a la perifèria de la seva vida, errava com un vagabund.
(Pàg. 118)
La relació que tenia amb la seva dona feia que més d’un s’hi trenqués el cap.
-¿Que hi fa, amb aquest home? –preguntaven els malvats.
-¿Què hi fa, amb aquesta dona? –preguntaven els bondadosos.
-¿Per què no se separen com tothom? –preguntaven els neutrals.
(Pàg. 129)
Seien l’un davant de l’altre, el vell i el jove. Era la primera vegada que seien l’un davant de l’altre, fora de casa, sense els mobles de sempre, sense la proximitat de la mare. Res més que el pare i el fill. Com un exemple de la història, vaig pensar. Representants de dues generacions d’una mateixa raça. Cada un amb la missió de representar la seva època.
(Pàg. 136)
Aquell vespre el vell Zipper va tornar cap a casa. Quan vaig encaixar-li la mà a l’estació, va dir-me de sobte: “¿Ens tornarem a veure?” Era com si de cop i volta un núvol hagués tapat el sol de la seva niciesa. Potser la mort, que ja s’alçava darrere seu, li havia donat un cop a l’espatlla (...).
(Pàg. 152)
“Quan vam tornar a casa, no només estàvem cansats i mig morts, també ens havíem tornat indiferents. Encara ho som. No vam perdonar els nostres pares, com no perdonem les generacions més joves que ja ens avancen abans que nosaltres haguem ocupats els nostres llocs. No perdonem, oblidem. O, encara millor: no oblidem, no veiem res. No ens hi fixem. Ens és indiferent. El destí dels homes, del país, del món, ¿què ens importa? No fem revolucions, oposem una resistència passiva. No ens indignem, no ens queixem, no ens defensem, no esperem res, no temem res... no morir voluntàriament, això és tot.
Sabem que vindrà una altra generació que serà com els nostres pares. Hi haurà una altra guerra (...).
(Pàg. 156)
(...) en l’intent de basar-me en dues persones per descriure les diferències i les semblances de dues generacions de tal manera que aquesta descripció ja no es pugui considerar el relat privat de dues vides privades.
Carta de l'autor
(Pàg. 157)
El teu ofici té un simbolisme més grosser, però per això mateix més clar. Simbolitza la nostra generació, la dels soldats repatriats als quals no deixen fer res: ni tenir cap paper, ni protagonitzar cap argument, ni tocar el violí. Mai no ens podrem fer entrendre, estimat Arnold, como el teu pare encara n’era capaç. Ens han delmat. Som massa pocs. Massa pocs per aquest món en què només s’obre camí el pes purament físic de la massa, i no pas l’energia espiritual d’una unitat.
Carta de l'autor
::: Què en penso...
Novel·la de marcat caràcter introspectiu que Josep Roth fa gravitar entorn l’ambició i la pèrdua com a idees centrals. La prosa és detallista i elaborada, però a la vegada àgil i molt convincent.
I és que crec que Zipper i el seu pare és basa en el concepte del xoc. De fet es pot llegir en diferents binomis: entre el pare i el fill; entre les diferents generacions i també, entre l’ordre de l’antic Imperi Austrohongarès i la nova –i caòtica- realitat centreeuropea d'entreguerres.
Roth, mitjançant la seva parella protagonista, obté els arguments narratius necessaris per desenvolupar la seva crònica sobre una Europa Central sacsejada i convulsa, abocada a la penúria econòmica i desemparada davant els cans de sirena del totalitarisme que ja s’escolten entre el fum i les runes del que queda.
La mirada de l’autor –el narrador és el seu alter ego- abasta des de les ambicions burgeses del pare Zipper per consolidar social i econòmica la familia, fins a la renuncia i l’amargura del fill Zipper, que no troba el seu lloc a la societat d’entre guerres.
Roth usa molt poc diàleg per fer-nos aquest retrat generacional d’una época –i quan ho fa, hi verbalitza directament les seves pròpies conviccions, sovint crítiques-. Es centra sobretot en una narrativa descriptiva des d’un punt de vista omniscient.
A banda de les descripcions dels personatges (i de les seves angoixes -fill- i obsessions –pare-) tenim descripcions que ens serveixen per acostar-nos als cafès de la ciutat, entesos com a centres socials (masculins). Talment àgores on s’establia una competència diària entre els concurrents per conquerir el reconeixement social.
També el món de la faràndula és narrat per la ploma de Roth en un altre moment de la novel·la. L’autor el tracta com un modernitat del tot enbaucadora -relacionat amb la dona del fill Zipper- i capaç de precipitar-te a la glòria o bé la infelicitat.
Tot aquest detallisme, totes aquestes pinzellades, ofereixen doncs un context social que l’autor troba important de remarcar.
Però lentament la novel·la tendeix cap a una idea d’abandonament. Cap a la renúncia davant l’infortuni d’una societat (i una època) col·lapsada. El pessimisme amara finalment tots els personatges principals. Primer colpejats per la guerra –que divideix la novel·la en dues parts ben evidents-; després abatuts per la mediocritat i la soledat.
Els personatges de pare i fill funcionen com arquetips de sengles generacions. El vell Zipper, la dels pares que varen lluitar per un lloc entre la petita burgesia i la dels pares que –orgullosos- varen enviar els seus fills a la guerra. La del jove Zipper la generació malbaratada per la guerra i que, traumatitzats i dessolats, no entronquen amb el món que ha quedat.
Tots plegats ninots d’una terra. Guinyols d’una pàtria. Desfetes d’un imperi en decadència.
Zipper i el seu pare conclou amb el propi Josep Roth comentant amb una separata epistolar, els motius que animen els personatges i el tema de la novel·la.
::: Altres n'han dit...
Núvol (Anna Carreras), El placer de la lectura, Solo de libros (Sra. Castro), Deborah libros, Cat Byron lee.
::: Enllaços:
Josep Roth
::: Llegeix-lo:
Alemany (html)
::: Escolta'l:
Alemany (Youtube)
Introspectiva, intimista.
El café com a centre de la vida social (masculina) i cultural. Com a centre de reconeixment social.
Les arts teatrals i el món que l’envolten com un atzar capaç de precipar-te a la glòria o a la infelicitat.
Llargues descripcions sobre els personatges, sovint dures, colpidores. . El diàleg és molt escàs i s’usa principalment per l’autor per abocar opinió propia per boca d’algun personatge.
Retrata el desencant de la generació malvaratada en guerra i com aquest els tranforme en personatges pusilànims, sense cap mena de força interior. Ninots d’una terra. Guinyols d’una pàtria. Records d’uns pares.
Descripció d’un individu a partir de dos pols gravitacionals en la seva vida: el pare i la dona.
Un darrer capítol clau i conclusiu i una carta de l’autor explicant el motiu i el tema del llibre.
METALEPSI
