“(...) Déu meu, la vida és l’infern”.

Salinger, J.D. Nou contes
Barcelona: Editorial Empúries, 2001

Nine Stories. Traducció de Quim Monzó.
Col·lecció Butxaca, 31


::: Com comença...
Hi havia noranta-set publicitaris novaiorquesos a l’hotel, i monopolitzaven les línies telefòniques de llarga distància de tal manera que la noia de la 507 va haver d’esperar-se des del migdia fins a gairebé dos quarts de tres perquè li passessin la trucada.
Un dia esplèndid pels peixos plàtans.

::: Moments...
(Pàg. 40)
Eloise va alçar el cap, va aixecar el got que tenia sobre el pit i en va beure.
- Bé –va dir Mary Jane-. Això no és tot. Vull dir que això no és tot.
- El què, no es tot?
- Ja saps, riure i tot això.
- Què dius que no? – va dir Eloise-. Escolta: fora que vagis camí de fer-te monja o alguna cosa semblant, val més riure.
L’oncle wiggily a Connecticut

(Pàg. 42)
- (...) si mai et cases, no li expliquis mai res, al teu marit. Em sents?
L’oncle wiggily a Connecticut

(Pàg. 119)
Esmé em va clavar una mirada llarga, dèbilment clínica.
- Vostè té un sentit de l’humor molt irònic, oi? –va dir..., amb melangia-. El pare deia que jo no tenia gens de sentit de l’humor. Deia que no estava preparada per enfrontar-me amb la vida perquè no tenia sentit de l’humor.
Sense deixar de mirar-la, vaig encendre un cigarret i vaig dir-li que em semblava que, en un autèntic destret, tenir sentit de l’humor no servia de res.
- El pare deia que sí.
Era una declaració de fe, no una contradicció (...).
Esmé, amb amor i abjecció.

(Pàg. 127)
Era un llibre de Goebbels, titulat Die Zeit Ohne Beispiel. Era de la filla de la família –de trenta-vuit anys d’edat, soltera- que havia viscut a l casa fins feia unes setmanes. Havia esta una oficial del partit nazi, amb graduació baixa però prou alta per –segons les normes de l’exèrcit- ser catalogada com a immediatament arrestable. L’havia arrestada el mateix X. Ara, per tercer cop des que havia tornat de l’hospital aquell dia, va obrir el llibre d’aquella dona i va llegir la breu inscripció que hi havia a la guarda. Escrites en alemany, amb tinta i en lletra petita i desesperançadament sincera, hi havia les paraules: “Déu meu, la vida és l’infern”. Res més, ni abans ni després. Totes soles a la pàgina, i en la quietud malaltissa de l’habitació, les paraules semblaven tenir l’alçada d’una acusació incontestable, fins i tot clàssica.
Esmé, amb amor i abjecció.

(Pàg. 144)
- (...) Ella es pensa que és una intel·lectual de l’hòstia. Això és el més divertit, aquesta és la part que fa riure. Llegeix la pàgina dels teatres, i mira la televisió fins que es torna cega: per això és una intel·lectual. Saps amb qui estic casat? Estic casat amb la millor actriu, novel·lista, psicoanalista i el que sigui entre les celebritats genials poc apreciades i encara per descobrir de tot Nova York. No ho sabies, oi? Hòstia, és tant divertit que em tallaria el coll (...).
Boca preciosa i verds els meus ulls.

(Pàg. 148)
- (...) No encaixem, això és tot. Aquesta és la història pura i simple. No encaixem de cap manera. Saps que necessita? Necessita algun gran fill de puta, silenciós, que de tant en tant la maltracti la deixi estabornida.... i que aleshores se’n torni a acabar de llegir el diari. Això és el que li fa falta. Jo sóc massa dèbil per ella. Quan ens vam casar ja ho sabia... T’ho juro per Déu que sí. Vull dir: tu ets un tio llest, no t’has casat mai, però de tant en tant , abans de casar-se, la gent té uns flashos de com serà la vida després que s’hagin casat. Jo els vaig ignorar. Vaig ignorar tots els flashos de merda que vaig tenir. Sóc dèbil. Aquí tens tota la cosa resumida.
Boca preciosa i verds els meus ulls.

(Pàg. 164)
- (...) Em penso que és la cosa més afalagadora, més dolça, que he sentit mai –va dir-me la senyora X., cordialment. Els ulls li brillaven de depravació.
El període blau de Daumier-Smith

(Pàg. 174)
Llevat de casos molt especials, quan tenia dinou anys el sentit de l’humor era el primer que se’m paralitzava –parcialment o completa- en qualsevol crisi.
El període blau de Daumier-Smith

(Pàg. 198)
- (...) Saps que m’agradaria fer? –va dir el senyor McArdle-. M’agradaria fotre’t un cop de peu i esberlar-te el cap.
- Per què no ho fas?
El senyor McArdle es va incorporar de cop sobre un colze i va esclafar la punta, del cigarret en el vidre de la tauleta de nit.
- Un d’aquests dies... –va començar a dir, en un to tenebrós.
- Un d’aquests dies tindràs un atac de cor, tràgic, ben tràgic –va dir la senyora McArdle, amb un mínim d’energia. Sense treure el braços, es va embolicar el llençol encara més arrapat al cos-. Hi haurà un enterrament discret i de molt bon gust, i tothom es preguntarà qui és aquella dona tan atractiva que hi ha a la primera fila, amb un vestit vermell, la que flirteja amb l’organista i fa un maleït...
- Ets tan merdosament divertida que no és ni divertit –va dir el senyor McArdle, ajagut una altra vegada sobre l’esquena, inert.
Teddy

(Pàg. 213)
Vestia, en general, amb l’uniforme dels de la costa Est: a dalt els cabell com un raspall, i a baix unes sabates de cuiro cru, gastades; al mig duia un uniforme bastant barrejat; mitjons de llana de color d’ant, pantalons gris carbó, una camisa amb botonet a cada ala del coll i sense corbata, i una jaqueta de mostra espigada que tenia tot l’aspecte d’haver envellit adequadament en alguns dels més populars seminaris de llicenciats de Yale, Harvard o Princeton-.
Teddy

(Pàg. 222)
- ¿(...) Sap aquella poma que Adam es va menjar al jardí de l’Edèn, que expliquen a la Bíblia? –va preguntar-,. Sap què hi havia dins la poma? Lògica. Lògica i rotllo intel·lectual. Això era tot el que hi havia. Per aquest motiu (això és el que vull dir), el que ha de fer és vomitar-la, si vol veure les coses tal com són. Vull dir que, si la vomita, no tindrà cap més problema amb els trossos de fusta i tal. No es passarà tota l’estona veient que les coses, s’acaben. I si li interessa sabrà què és realment el seu braç. Sap què vull dir? Em segueix?
- Et segueixo –va dir Nicholson, bastant greument.
- El problema –va dir Teddy- és que molta gent no vol veure les coses tal com són. Ni tan sols volen deixar de néixer i morir tota la estona. Es que volen són cossos nous tota l’estona per comptes de deturar-se i quedar-se amb Déu, que és on s’està bé de debò. –Va reflexionar-. Mai no havia vist tant gent que li agradés menjar-se la poma –va dir. Va sacsejar el cap (...).
Teddy

::: Què en penso...
Salinger ens ofereix nou contes agredolços que retraten un moment certament equívoc de la societat nord-americana entre els 1940-1950 -exultant per la victòria bèl·lica a Europa i el Pacífic però emocionalment trencada per les dramàtiques repercussions familiars del conflicte -.

Així els contes reflecteixen unes pulsions regeneradores en uns casos i destructores en d’altres. En tot cas, requereixen al lector que en faci una interpretació ja sigui per entendre el context que pretenen retratar, ja sigui per seguir el rastre (sobretot l’emocional) dels personatges recurrents que Salinger fa aparèixer en diversos relats i novel·les.

Un tret característic és que l’autor americà edifica els seus relats a partir de descripcions molt realistes però també molt concises. Així mateix els diàlegs -la seva estructura, el seu to, el seu ritme-, cerquen també una funcionalitat i eficàcia descriptiva evident encara que introduint un cert to emotiu mitjançant la coreografia de gestos i mirades que acompanyen als personatges i les seves interrelacions.

Homes , dones i infants que es presenten al lector sense gaire context previ. Salinger presenta situacions i els personatges hi viuen, tot interpreten el rol que l’autor els té previst –d’una banda adults emocionalment trencats i/o figures paternals que fan de la frivolitat la cuirassa amb la que van vestits per la vida; de l’altra, els infants i els adolescents que representen la innocència -.

Els contes comencen i acaben sense un context, sense una prèvia i fineixen sense un final. Els contes són el relat d’uns moments. Els personatges doncs, hi passen, hi viuen, i en acabar el conte, el lector els deixa enrere, com qui tanca un àlbum de fotos.

Salinger desplega un mestratge fora de qualsevol dubte en la construcció i gestió de tot l’aparell psicològic que caracteritza i determina a la vegada cada un dels personatges i la intensitat del propi relat.

Perquè Salinger ens parla de la quotidianitat sí, però d’aquella realitat agredolça¡, seca i colpidora salpebrada pel drama: infidelitats, cors trencats, buidor existencial , inconformisme, alcoholisme, narcisisme, incomunicació, mort i fins i tot reencarnació.

En definitiva, uns contes escrits entre el final de la segona guerra mundial i principis dels 50’s que concentren tota l’amargor i el desencís emocional que va significar el conflicte bèl·lic als EUA. Uns contes contundents, prenyats de soledat i melancolia. Sense paraules supèrflues. Concisos i minuciosos. Sense principi ni final. Uns contes que només mostren moments en la una sèrie de vides alienes.

::: Altres n'han dit...
Un libro al día (Santi), Varado en la llanura, El taller de Ana Haro, Mundo miscible, Libros en estéreo, Encuentros de lecturas, The Short Review (Sara Baume), La Letricce Rampante, Inkroci (Michele Curatolo).

::: Enllaços:
Jerome David Salinger, context i origen del recull, estil, l'univers Glass, el binomi experiència-innocència, les il·lustracions del Jonny Ruzzo.