"(...) érem homes i ens podíem enganyar. Era l’únic risc que ens calia córrer."

Dürrenmatt, Friedrich. La promesa.
Barcelona: Viena Editorial, 2011

Das Vesprechen. Traducció d’Artur Quintana.
Col·lecció El cercle de Viena, 25

::: Què en diu la contraportada...
Sens dubte, el més ingrat de la feina d'un agent de policia és notificar als pares que algú ha trobat el cos de la seva filla enmig d'un camp o enterrat al bosc. Un no s'hi acostuma mai, a aquesta mena de coses. 

Així que quan la mare de la petita Gritli es va encarar al comissari, amenaçadora, i li va preguntar: M'ho prometeu, que no parareu fins a trobar qui ho ha fet?", ell va comprendre que només podia dir que sí. 

Però a la vida real les coses no són tan senzilles com a les novel·les. I encara menys en aquest cas, en què, barrejats amb les pistes, se succeeixen un venedor ambulant, un policia que vol fer mèrits, el propietari d'una benzinera a punt de fer fallida i, fins i tot, un gegant. 

Matthäi encara no ho sap, però a la vida de cada policia sempre hi ha un cas que mai no deixa de turmentar-te, encara que siguis el funcionari perfecte d'un lloc tan tranquil com diuen que és Suïssa.

::: Com comença...
El març passat havia de fer una conferència  a Chur, a la societat Andreas Dahinden, sobre l’art d’escriure novel·les de detectius. Vaig arribar amb el tren quan ja fosquejava; els núvols planaven baix, nevava, i tot era glaçat.

::: Moments...
(Pàg. 7)
La calma de l’hotel era inhumana, un no podia dormir, ni pensar-ho, per por de no tornar-se a despertar. La nit era eterna, espectral.

(Pàg. 14)
(...) en aquestes històries de lladres i serenos encara hi ha un altre engany. I no vull dir el fet que els vostres criminals siguin castigats. Perquè aquest conte tan bonic és moralment necessari. És una de les mentides que serveixen perquè s’aguanti l’Estat, com  aquella santa màxima que diu que el crim no val la pena –i només cal observar la societat humana per saber la veritat de la qüestió-; en fi, tot això , ho admeto, encara que només sigui per raons de negoci, perquè el públic i tot aquell qui paga impostos té dret als seus herois i al seu final feliç, i perquè això sigui així, hi estem obligats tant nosaltres, els de la policia, com vosaltres, els de la ploma. 

(Pàg. 15)
(...) l’atzar no hi fa cap paper, a les vostres novel·les i, si alguna cosa s’hi assembla, resulta que és el destí o la providència; vosaltres, els escriptors, heu fet sempre un bon esquer de la veritat perquè la devoressin les regles dramàtiques. Engegueu-les al diable, aquestes regles!

(Pàg. 48)
No vull negar que sempre hi havia un desordre espantós en aquella cambra; llibres i actes estaven barrejats, però això, ho feia per una qüestió de principis, perquè jo sóc del parer que cal que tothom creï petits illots de desordre en aquest país tan endreçat. 

(Pàg. 66)
- (...) Ja sé que heu comès el crim i sé també que esteu tan sorprès de l’acció com nosaltres mateixos. Va ser una cosa sobtada, tot d’una éreu com una bèstia; us vau llançar damunt la nena i la vau assassinar, sense voler, però sense poder-ho impedir. Hi havia un no sé què més fort que us hi empenyia, i quan us vau recobrar, Von Gunten, quedàreu horroritzat (...).

(Pàg. 80) 
El bon seny ens deia que Von Gunten havia estat l’assassí. És clar que érem homes i ens podíem enganyar. Era l’únic risc que ens calia córrer.

(Pàg. 93)
A fora, la boira era davant la finestra, opaca, un capvespre inexpressiu que s’arrossegava cap a la petita cambra plena de llibres i paperots. I també hi havia el fred, i l’atmosfera densa barrejada amb l’olor d’algun medicament. 

(Pàg. 101)
- (...) En aquest dibuix hi ha algunes coses reals: l’home alt, l’auto, la nena; n’hi ha d’altres que semblen estar en clau, com els eriçons, la bèstia amb les grans banyes. Tota una sèrie d’incògnites. I la solució es va perdre amb la mort de la nena. Jo sóc metge, però no una persona que ressuscita morts. Guardeu-vos el dibuix. No val la pena d’amoïnar-s’hi.
- El que passa és que no us hi atreviu.
- No m’agrada perdre el temps (...).

(Pàg. 107)
- (...) voleu buscar un assassí que amb tota probabilitat no existeix i que si existís no trobaríeu mai, perquè n’hi ha massa de la seva mena que si no maten és només per casualitat. La cosa és perillosa. El fet que trieu la bogeria com a mètode pot semblar valent, ho reconec de bon grat, i per altra banda les actituds extremes solen  fer molt d’efecte avui dia, però temo que si aquest mètode no us porta a la meta desitjada, no tindreu cap altra sortida que la bogeria.

(Pàg. 117)
- (...) Matthäi –vaig preguntar-, què preteneu?
- És ben clar, comandant –va respondre el meu excomissari-, pesco.
- Què voleu dir?
- Labor criminalística, comandant.

(Pàg.129)
El seu propòsit era cada vegada més absurd, més impossible, i les possibilitats d’èxit eren cada cop més petites, ell ho sabia perfectament; quantes vegades no havia passat l’assassí per la vora de l’assortidor de benzina, reflexionava, potser cada dia, segurament cada setmana i encara no havia succeït res; seguia a les fosques, sense cap punt de referència, sense l’ombra d’una sospita, només automobilistes que anaven i venien i a voltes parlaven amb la nena, sense cap mala intenció, per casualitat, enigmàtics.  Quin d’ells era la persona que buscava? ¿És que era algun d’ells?

(Pàg. 142)
(...) el vent ens duia la veueta de “La Marieta seia en una pedra”; jo ja n’estava fins al capdamunt, de nena i de cançó, de la seva boca esdentegada, fastigosa, de les trenes primes, del vestidet vermell de tant poc gust: la nena em eia fàstic, la trobava vulgar, ordinària, poca-solta; l’haura poguda escanyar, matar, estripar, només per no haver de sentir més l’estúpida cançó: “La Marieta seia en una pedra”. N’hi havia per tornar-se boig.

::: Què en penso...
“La promesa” funciona com un pessic profund i punyent en la consciència del lector, però també com un eixorividor. I és que la seva lectura, tant pel fons (contundent i estremidor a parts igual) com per la forma (innovadora i disruptiva), no deixen indiferent.

Dürrenmatt ens ofereix una esplèndida (i desassossegada) novel·la de detectius a la vegada que una proposta meta literària que qüestiona les formes del gènere policíac en la literatura. De fet proposa quatre diferències formals respecte al cànon vigent a l’època:

-La gestió del temps: tot i sent una novel·la breu el desenvolupament temporal de la trama és força llarg. Dürrenmatt, talment un senyor del temps, basteix una estructura amb un progrés temporal anacrònic i del tot fragmentat (els capítols –breus, ràpids- tant poden equivaler a tardes, dies, com a anys -ja sigui referits al present narratiu o al seu passat).

-El rebuig a la lògica: el detectiu no depèn del seu olfacte ni de la seva destresa mental. Al contrari, depèn exclusivament de la sort. La tesi és que sense sort (bona o dolenta, xamba o malastrugança, com vulgueu) no es pot resoldre el misteri. Per a Dürrenmatt l’investigador no és un heroi; és un personatge supeditat a l’atzar i al pas del temps.

-El tractament de la veu narradora: no hi ha un narrador omniscient; n’hi ha dos: un explica en primera persona i crea una narració contextual, un marc narratiu de partida; l’altre explica en tercera persona, però intervenint també en primera, com a personatge que és, una llarga història en forma de monòleg... o això sembla al menys. La veritat és que com més hi penses, més complicat és saber quin narrador és el que mana durant tota la novel·la. Perquè... i si en comptes d’una novel·la “La promesa” fos un discurs acadèmic força atrevit?

Així mateix, l’estructura argumental clàssica – crim, investigació, resolució- es veu també pervertida. A Dürrenmatt no li importen tant els fets, sinó els personatges i la seva evolució; no li importa tant la resolució del misteri, sinó l’acte d’investigar i els diferents itineraris que la investigació ofereix fruït de l’atzar.

La negació d’un final clàssic, és una altra de les característiques que salten pels aires en la proposta de Dürrenmatt. El lector acaba la lectura amb un misteri resolt sí, però el protagonista – el malaguanyat heroi- no coneixerà pas mai la seva resolució.

-Aspecte que ens porta al quart punt formal diferenciador: les referències metanarratives. Sobretot a la part final, quan el primer narrador (l’alter ego de l’autor) i el segon narrador (el comandant de policia) debaten sobre diferents finals possibles per la historia narrada pel mateix comandant, i de les possibilitats i credibilitats de cada un d’aquests finals. Com veieu una novel·la, dintre d’una altra... o potser un exemple pràctic i didàctic dins d’una classe de literatura, com vulgueu.

Però més enllà d’aquests propostes formals innovadores, Dürrenmat sacseja al lector també amb el fons.  I és que "La promesa" ens parla del compromís i del sentit del deure però també de com aquests, entesos sense pal·liatius,  poden arribar a abocar a la dèria i l’obsessió absoluta.
Ho fa bàsicament, posant el protagonista (i el lector) davant d’una de les perversitats més angunioses dins del món criminal: l’assassinat infantil en sèrie. Segurament l’angoixa (professional, però també –i sobretot- personal) davant aquest horror és el desencadenant d’un anhel de fer justícia (potser venjança) més enllà del deure professional, fet que condueix poc a poc a l’esfondrament del seny i de la raó.

Ens trobem així que el món bipolar de la novel·la policíaca (on hi ha uns bons que lluiten contra uns dolents) no té lloc en la narració de Dürrenmat. Aquí, a "La promesa", només hi ha un món gris, un món on la culpa queda repartida entre els diferents personatges que intervenen i on, portat a l’extrem, l’investigador mostra un comportament maniàtic comparable al de l’assassí de nenes. La moralitat dels “bons”, doncs, queda en entredit.  

I segurament per endossar ben fons en el lector aquesta grisor, aquesta mena de moralitat difosa,  vaga... Dürrenmatt planteja la narració amb uns diàlegs directes, sense alè, escrits amb una prosa sense floritures, plenament funcional. 

Tot plegat, una novel·la que, tot i ser breu i de lectura rapida i addictiva, comporta una complexitat estructural brutal en qüestionar el constructo narratiu típic del gènere policíac. Per això mateix és una d'aquelles novel·les que, a banda de gaudir-se, perduren gratament en el record com un referent.

::: Altres n'han dit...
A l'ombra del crim, Xavier Serrahima: el racó de la paraula, Leer sin prisa, A crime is Afoot, Leggo per legittima defensa, Letras in.verso e re.verso, Tipping my Fedora, What are you reading for?.

::: Enllaços:
Friedrich Dürrenmatt, gènesi i objecte de la novel·la, temes, sobre  la rebel·lió, anti-novel·la policíaca que esdevé un clàssic policíac, ni lògica ni happy ending, intenció pedagògica, qui va ser primer?, l'ou o la gallina?, anatomia d'una pel·lícula, Mariechan sass auf einem Stein.