Storia della colonna infame. Traducció de Isabel Cervelló.
Col.lecció Liberalia.

::: Què en diu la contraportada...
La Història de la columna infame neix tècnicament d’Els promesos. En el transcurs de l’acurada preparació del material històric de la novel·la, amb una atenció especial a l’episodi de la pesta, Manzoni descobreix les actes d’un procés ocorregut a Milà el 1630. Els imputats eren un grup de ciutadans acusats de ser uns “untadors”, és a dir, responsables de difondre la pesta mitjançant un ungüent de fabricació pròpia, i després ajusticiats. L’escriptor “reobre”, per dir-ho d’alguna manera, el procés per descobrir si, tot i les pressions exercides per la fúria popular que exigia un boc expiatori al qual atribuir la responsabilitat de la pesta, i malgrat l’obscurantisme d’una època que creia en les bruixes, en els ungüents malèfics i en altres arts diabòliques, els jutges tenien la possibilitat d’exercir el seu lliure arbitri i de reconèixer si els imputats eren innocents o culpables. La Història de la columna infame, inèdita fins ara en català, configura, amb la novel·la Els promesos, una unitat editorial volguda pel mateix autor.

::: Com comença...
Als jutges que a Milà, el 1630, van condemnar a un suplici atroç alguns acusats d’haver propagat la pesta amb uns mitjans tan estúpids com horribles, els va semblar que havien fet una cosa digna de memòria perquè a la mateixa sentència, després d’haver decretat, a més dels suplicis, la demolició de la casa d’una d’aquells desventurats, van decretar també que en aquell espai fos aixecada una columna, que hauria de dir-se infame, amb una inscripció que transmetés a la posteritat la història de l’atemptat i del càstig.  I en això no es van enganyar, ja que aquell judici fou realment memorable. 

::: Moments...
(Pàg. 65)
(...) la sospita i l’exasperació, quan no són frenades per la raó i la caritat, tenen la trista virtut de considerar culpables uns pobres desventurats, basant-se en les proves més vanes i les afirmacions més agosarades. 

(Pàg. 69)
(...) quan les coses necessàries no són fetes per qui li correspondria, o no són fetes de manera que puguin servir, neix en algunes persones el desig de fer-les i en d’altres la predisposició a acceptar-les de qualsevol que les faci. 

(Pàg.91) 
(...) I és que no buscaven una veritat, sinó que volien una confessió. Com que no sabien quins avantatges haurien obtingut de l’examen del suposat fet, volien arribar aviat al dolor, perquè els donava una avantatge cert i segur: tenien pressa. 

(Pàg. 97)
(...)  Les seves paraules: llavors se m’acut si per casualitat no era un d’aquells, com que havien estat el primer mòbil del procés, n’eren també el regulador i el model, tot i que ella havia començat amb el dubte i els jutges amb la certesa.  I no us ha d’estranyar veure com un tribunal esdevé seguidor i imitador d’una o dues obres dones, perquè quan es transita pel camí de la passió és natural que els més cecs facin de guia.

(Pàg. 99)
(...) l’auditor fiscal de Sanitat, en presència d’un notari, va prometre a Piazza la impunitat a condició (i això es veu després al procés) que digués tota la veritat. Així van aconseguir parlar-li de la imputació, sense haver-la de discutir. Parla-n’hi no per obtenir de les seves respostes els aclariments necessaris a la investigació de la veritat, no per sentir allò que ell digués, sinó per donar-li un al·licients potent per dir el que ells volien sentir. 

(Pàg. 103)
(...)  de vegades els homes es mostren més ofesos quan es posa en dubte el seu poder més que la seva rectitud (...).

(Pàg. 106)
Va cedir, va abraçar aquella esperança, per molt horrible i incerta que fos, va assumir l’empresa, per monstruosa i difícil que fos i va deliberar per posar una víctima al seu lloc. ¿Però, com trobar-la? ¿Quin fil seguir? ¿Com escollir entre ningú?

(Pàg. 114)
(...) per procedir també a la captura calien naturalment uns indicis. I aquí no hi havia ni coneixement del delicte, ni fuga, ni querella d’un ofès, nio acusació de persona digna de fe, ni declaració de testimonis. No hi havia cap cos del delicte, tan sols les paraules d’un suposat còmplice.

(Pàg. 115) 
(...) en tota aquesta història hi ha alguna cosa més forta que el fàstic.

(Pàg. 123)
¿Per què sorprendre’s si qui ha pres un camí fals arriba a uns altres dos que no són bons, ni l’un ni l’altre?

(Pàg. 153)
(...) amb la seva impunitat i amb la seva tortura, aquells jutges no només van aconseguir fer morir atroçment uns innocents sinó, pel que depenia d’ells, fer-los morir culpables. 

(Pàg. 181)
(...) en aquella època era una màxima no discutida que els poetes tenien el privilegi d’aprofitar totes les creences, tant vertaderes com falses, que fossin aptes per produir una impressió forta o agradable. ¡Quin privilegi! ¡Mantenir i acomodar els homes en l’error! Però a això es contestava que no podia provocar cap inconvenient perquè ningú creia que els poetes diguessin la veritat. 

(Pàg. 182)
(...) ha succeït altres vegades, que també les bones raons han ajudat les dolentes i que, per la força d’unes i d’altres, una veritat, després d’haver tardat molt de temps a néixer, ha hagut de romandre amagada per més temps. 

::: Què n'opino...
No busqueu una novel·la històrica. No ho és. Tampoc és cap història de tipus judicial. De fet, defugiu de qualsevol format literari basat en la ficció. Manzoni ens ofereix un assaig que conté la crònica d’un procés judicial que va tenir gran ressò a la ciutat de Milà el 1630;  una revisió tècnica –però també moral i ètica- de la doctrina i del garantisme jurídic existent a l’època (segle XVII), però sobretot una crítica sense treva als jutges que, sense remordiments aparents i fent gala d’una mala praxis judicial van enviar primer a la tortura i després a la mort a dos passavolants que -la única culpa que tenien- eren on no tocava quan no tocava.

Aquesta és per tant una obra construïda a partir de fets reals succeïts dos-cents anys abans. Alessandro Manzoni, estricte en fons i forma, documenta el judici de forma detallada i curosa i n’ofereix una bitàcola de tot el procés. Però l’autor milanès no es limita a fer història ans també ens aporta reflexions personals de to moral i ètic sobre els fets detallats i els seus protagonistes. 

Ben mirat, Història de la columna infame també es pot entendre con un assaig antropològic sobre la lògica de la por:  la por del ciutadà davant l’epidèmia –i per tant, la consegüent caiguda en la histèria-, la por de fer el ridícul en públic –i per tant, l’ús de la mentida per justificar-se- i la por de no poder gestionar la pressió popular –i política- que demanava culpables a qui atribuir l’expansió de la malaltia pel Milà del segle XVII.

Manzoni utilizat aquest argument de la por per vestir la seva crítica, encara que també fa servir el de la maldat pura i dura. La maldat que van fer gala els jutges. 

De fet Manzoni posa tot el pes de la seva crònica en la mala praxi judicial, en el fet individual dels jutges. En la presa de decisions precipitades –per la por- i forassenyades –per la maldat- i que, en aquest cas, van provocar la perversió del sistema judicial. 

Així l’autor italià no dona treva i desarticula un a un els diferents arguments que els jutges van utilitzar per detenir,  acusar, processar i finalment condemnar els acusats.  Manzoni ho fa de manera lúcida i documentada però punyent; sense deixar dubtes.  I és precisament per aquesta claredat diàfana amb que presenta les seves conclusions, el llibre s’ha d’entendre també com una desafiament a estudiosos, polítics, filòsofs i moralistes que, havent estat contemporanis als fets del XVII o durant els dos-cents anys posteriors, van manifestar el seu recolzament al sistema judicial milanès i no van gosar emetre cap crítica.

No ens enganyem, la història -la trama (permeteu-me la llicència)- és interessant i captivadora. Però la lectura és certament àrdua. Les cites tècniques, les notes a peu de pàgina, les referències a altres autors i sobretot l’ús constant de llatinismes, alenteixen una lectura que, finalment, acaba sent extenuant.  

De fet, el text va ser concebut en un primer moment com a part integrant de la novel·la més rellevant d'Alessandro Manzoni: “Els promesos”. Tenia que esdevenir un capítol dintre de la novel·la destinat a contextualitzar històricament la trama i els personatges. Però l’envergadura que va anar agafant aquest text durant la seva redacció, així com la dissonància que per l’autor significava barrejar ficció amb realitat en una mateixa obra, van ocasionar a que finalment no s’inclogués a la novel·la i que es presentés com una obra independent (encara que sempre a l’ombra de la primera). 

En resum, Història de la columna infame és finalment una reflexió profunda sobre la consciència col·lectiva i sobre la responsabilitat ciutadana. I a banda de censurar la tortura com a eina interrogatòria, també qüestiona els comportaments que, per ignorància o per maldat, condueixen a l’abús del poder i a la negació de la presumpció d’innocència.

Un llibre d'aquells que, sorgint del passat, ens ajuda a entendre la dualitat de l'ànima humana.

::: Enllaços:
Alessandro Manzoni, context històric dels fets, context històric de l'assaig de Manzoni, analítica fina, el què en resta de la columna, la importància d'una obra "menor", les epidèmies en la literatura, Pietro Verri.

::: Llegeix-lo:
Italià (pdf, multiformat)
Italià (manuscrit original 1823)