Vicenç del Hoyo (Fotos: Jason Bell y Christian Coigny)
Mirar per la finestra. Estic cansat d'abismar-me dins meu. Finestrejar. Cada dia observar des de la finestra. Allunyar-me de les cabòries. Veure la ciutat des de la talaia d'una espitllera. La ciutat no, una petita porció. Una petita part de la localitat. Observar alguns habitants de l'urbs. Com es mouen, com s'agrupen, què fan. Obrir la gàbia i deixar escapar els pensaments. És possible deduir l'hora del dia contemplant el moviment dels vianants, el ritme del seu caminar? Per la franja de l'edat dels qui es desplacen? Les botigues no sempre són obertes. Alguns ocells confiats s'arrepleguen voluntàriament dins de gàbies desconegudes.
—Vols un altre croissant?
Sembla que li estigui dient una dona jove a qui deu ser la seva filla de cinc o sis anys. A la mà hi té una paperina que ofereix a la nena amb una llarga cabellera rossa. A la mà du un petit bric. Deu ser un suc. Va vestida amb un xandall de color verd i blau. La nena xucla la canya que sobresurt de l'envàs. No sembla tenir ni gana ni pressa. No és cert que els infants no entenguin el món, ells són els incompresos. La pedagogia és la didàctica de la confusió. No hi ha ofici més criminal que el que s'autoatorguen els progenitors.
Una parella jove està aturada davant de l'aparador enreixat de la botiga de mobles. Uns comencen el que altres acaben. No, miren els llits individuals. Deu ser per l'habitació dels convidats. Ara bé, amb aquests joves mai se sap. Potser no són parella. Ella camina feixugament. Es gira per parlar amb ell.
—Creus que hi cabrà a l'habitació del fons al costat de l'armari?
No. No crec que aquesta hagi estat la pregunta. Ella, al girar-se, deixa veure una voluminosa panxa. No, no estan mirant els llits individuals, sinó els llits de baranes. La roda del món. Tot comença i res té fi. O millor encara, tot fineix malgrat que res veritablement s'origina.
—Quina llàstima, que el nostre fill encara no tingui cap cosí que ens pugui deixar un llit de baranes perquè tots els trobo horrorosos.
Potser és això el que ha dit. Ell deu haver posat cara de què hi farem.
Un pescador està dins d'una barca. Una barca quieta que sura sobre les aigües. Unes aigües tranquil·les. El pescador em fa pensar en un tonyinaire solitari. Va vestit com sembla que han de vestir els pescadors, amb una mena d'armilla de color beix plena de butxaques i du al cap una gorra amb una visera fortament acanalada. Parla. Tal vegada es comunica amb els peixos. Està preparant l'esquer. No puc distingir si és un cuc o el llom d'una sardina. Anar tan lluny per estar tan a la vora és la condemna dels farsants i dels atipats de conviccions dèbils.
—Una frutita muy dulce!
Sempre respon paraules d'almívar quan algú li pregunta per l'estat d'alguna fruita.
S'obren les portes de la part del darrere de la furgoneta i apareix ell amb el carretó on va apilant les caixes de verdures i fruita. Mira a dreta i a esquerra. La vorera està plena de persones de totes les edats. Saluda una noia jove. Alça la mà i riu ostensiblement.
—Que bonica i que jove que ets! Tendra com una maduixa!
Això tal vegada ho pensi però segurament no s'atreveix a dir-ho. Els pensaments es gronxen dins de les paraules.
—Corre que el bus s'escapa!
Això es deu assemblar més al que li diu alçant la mà amistosament. Ella corre. La brusa li cobreix una petita part del cos bronzejat. Ensenya el melic. Les sandàlies no li permeten avançar ràpidament però sí mostrar un tatuatge que li arriba fins al turmell. Corre més enllà del pescador. Allà darrere sé que hi ha una parada d'autobús que des d'aquesta finestra no es pot veure. Per això no veig si un cop ha pujat a la plataforma de l'autobús, s'ha girat cap al verduler i li ha fet una simpàtica ganyota de comiat. Només el veig a ell amb el carretó a mig omplir, paralitzat. No torna a l'afruitada activitat fins que no es veu passar de llarg l'autobús.
La barca ha girat i el pescador està de costat. El fil s'enfonsa dins de les aigües com una certesa recela dels dubtes. Són aigües tranquil·les però no són transparents.
A l'altra banda del carrer hi ha un voluminós edifici. El carrer és estret i alguns finestrals semblen estar a tocar. Un pis més avall es veu un balcó net i endreçat. Des de fa uns mesos no s'hi veu mai ningú, tot i que segur que està habitat. Temps enrere, alguns matins, hi havia una dona vestida amb una bata de quadrets blaus. No sé què se n'ha fet. Ara mai apareix. La barana del balcó està plena de testos allargats que hi pengen. Ara per ara les flors sempre són blaves. Mai es panseixen ni es moren. Deuen ser artificials. Abans cada primavera i cada tardor podia veure la dona agenollada sobre uns papers de diari fent el canvi de plantes. Recordo el to de blau del mocador que duia al cap la tardor passada quan la vaig descobrir preparant les darreres begònies rosades. Ara mai coincideixo amb la dona al balcó. Només amb les flors blaves.
El de Costa Rica torna a apilar caixes al carretó. Una senyora menuda i consumida pels anys se l'està mirant.
—Ja t'han arribat les pinyes tropicals?
Ella està aturada al costat del seu carretó d'anar a comprar i potser en lloc de preguntar l'increpa.
—Cada dia el mateix. Al mig de la vorera la teva ronyosa furgoneta. Per on hem de passar?
Ell va apilant les caixes que va agafant de l'interior de la furgoneta. Ho fa amb parsimònia. No es mira la dona. No se la mira de la mateixa manera que s'ha mirat la noia del tatuatge al turmell. Amb la mateixa cara i expressió que li diria:
—No. Es demasiado pronto. Ahora allí es época de huracanes. A mitad del mes próximo.
Tal vegada li diu:
—Hemos de laborar. La fruta viene volando pero a la tienda hay que entrarla en carro. Un poco de paciencia.
El pescador està excitat. Alguna cosa està atrapada a l'altra punta del fil. Una certesa a punt d'escapolir-se. La canya es blega. Ell fa força. Parla. Parla amb els peixos? Sembla que ha atrapat alguna cosa més gran del que esperava. Segur que no serà una veritat. Em mira. Sembla feliç. Al moment desapareix. Ni rastre de la barca ni del pescador. En el seu lloc abaixa una persiana.
La dona del carretó d'anar a comprar tomba l'edifici i desapareix amb el seu caminar abatut. Un gos com el del Mariscal i sense amo alça la cama i rega el tronc del plàtan que hi ha al mig de la vorera. Va produir una micció com una veritable certesa en forma d'un rajolí ràpid i breu.
