Recordo que era un dia assolellat, però bufava un vent fresquet. Els núvols eren de cotó fluix i corrien pel cel. A estones el Sol era enlluernador. Caminàvem a un pas massa lent per al meu temperament. En Nil estava concentrat en si mateix. Necessitava comunicar tot el que bullia al seu interior. Era d’aquelles persones que, tot i que era una quinzena d’anys més jove que jo, quan parlava s’aturava i t’agafava de la màniga. Semblava que hi havia temes que només es podien explicar quiets, sense avançar. Demanaven tota la concentració, en especial de qui havia d’escoltar, devia pensar.

—No sabia que es podia arribar a estar tan enamorat d’una persona —m’explicava amb la mà estirant de la meva màniga. —La seva existència em trastorna. El temps es mesura per l’estona que falta per tornar a estar al seu costat —precisava en Nil.

Penso que el temps és una matèria molt perillosa. Cal vigilar amb ell. De cop i volta et pot agafar pel coll i escanyar-te.

—I quan Estic Amb Ella, et preguntaràs: què passa amb el temps? — em va  dir tibant de la màniga. —Doncs, quan estic amb ella, senzillament no hi ha temps. És l’eternitat continguda en cada instant —em va xiuxiuejar a cau d’orella com si estès explicant-me un secret. —Cada moment és un diamant únic i irrepetible. Cadascun d’ells tallat amb una geometria especial.

La vorera per la qual transitàvem era ampla i, encara que ens quedéssim quiets, no entorpíem el pas de ningú. Ens podien passar pel costat. Els plataners feien ombra. Eren uns arbres amb troncs voluminosos i amb una escorça pigada. S’hi podien veure clapes que s’escrostonaven com si fos una paret pintada de fa anys.

—Fixa’t! —em tornava a estirar de la màniga. —Inclús els seus defectes em semblen admirables. Imagina si he d’estar follament enamorat!

Vaig intentar calcular quan ens devia faltar per arribar a la joieria. Amb Aquell Ritme havia perdut la noció de l’espai. Si el pròxim carrer és València, ens en faltaran tres fins a Diputació, i li hem d’afegir un més fins arribar a Pau Claris, vaig pensar. Si triguem deu minuts a arribar al següent carrer, això vol dir que...

—Ella és molt despistada. Es passa l’estona buscant les seves coses que abandona al primer lloc que troba. —em va dir en Nil i d’aquesta manera va interrompre els meus càlculs. —Sento plaer en descobrir els objectes perduts. És com si em donés l’oportunitat de mostrar alguna habilitat, encara que sigui tan insignificant com recuperar el mòbil oblidat al sofà, les ulleres sobre el marbre de la cuina o les claus de casa al seient del cotxe.

Havíem aconseguit caminar mig carrer gairebé sense aturar-nos. El Nil havia volgut que l’acompanyés a comprar un anell per la seva enamorada.

—M’has de dur a la joieria més bona de Barcelona —em va demanar.

Si continuàvem amb aquell ritme, quan arribaríem, la persiana estaria abaixada, vaig pensar.

—Les nostres converses són tan peculiars que els temes més intranscendents estan plens de significat especial. Les paraules mateixes sonen d’una altra manera. S’assemblen a les paraules que hem fet servir tota la vida però no són exactament les mateixes, són diferents. Dius cadira, maleta o abric, i l’horitzó s’eixampla. La semàntica creix i desborda qualsevol conversa anterior. Els mots són peces d’un puzle que ara, per fi, han trobat el seu lloc al món. Només en aquesta nova frase que ens diem les paraules aconsegueixen lluir en la seva veritable significació.

En aquell moment, el Nil, em va deixar d’estirar la màniga i va fer dos  passos  petits endavant. Diria que tenia els ulls tancats. N’estic segur. D’aquesta manera, es va plantar al carrer Aragó. El taxi no va tenir temps de frenar. Va passar tot tan ràpid que no hi va haver temps per res. El que va succeir continuació va ser una gran confusió.

De tants cops que el meu cap ha reproduït l’escena ja no sé què és cert o imaginat. Però estic segur que la seva darrera frase va ser:

—Amb una dona així no puc donar un mal pas.